fitxes
Bibliografia
a/e: golls@geocities.com
concordança
En el mateix llibre, Abelard Saragossà dóna una possible explicació estructural de l'origen de la concordança:
cat. medieval: v. tr. haver 'tenir' [concorda] / v. intr. haver 'existir' [no concorda]
↓
cat. actual: Ø 'tenir' / v. tr. haver-hi 'existir' [concorda].
L'aparició del verb haver amb eixe valor existencial ja la podem documentar en llatí, segons la Gramática descriptiva de la lengua española de Bosque i Demonte (1999):
Las construcciones con haber son, de hecho, herederas de las de <habet impersonal + acusativo> desarrolladas en latín en época tardía:(99) Habet in bibliotheca Ulpia librum elephantinum. [Scriptores Historiae Augustae, Vospicio, Tac. 8, 1; tomado de Luque Moreno 1978]
A més, en el curs d'estiu d'enguany (juliol 2006) hem pogut aprofundir en els orígens, mistificacions i conseqüències de la repetida prescripció de la no-concordança en català. Tot partix d'una conversa filològica de Fabra (1923):
Convé d'evitar aquesta concordança del verb haver amb el nom o pronom que l'acompanya, defecte que retrobem sovint en el llenguatge escrit.
Per desgràcia, els «prescriptors» de la normativa han fet poc cas posteriorment del que dia el mateix Fabra en la seua gramàtica de 1956, i que reproduïm tot seguit segons la versió original de Fabra (que no és exactament el que va publicar l'iec en 1956) [a partir de Solà (Parlem-ne, 1999) i els apunts d'Abelard Saragossà]:
Aquestes construccions, llargament usades en la llengua parlada, han estat fins avui considerades incorrectes, però, tanmateix [,] no hi ha cap raó prou forta per què [sic] no puguin ésser admeses en la llengua escrita, en concurrència, naturalment, amb les construccions tradicionals Hi ha dos homes, Hi havia moltes dificultats, Si hi hagués més cotxes (úniques fins avui considerades correctes). (Fabra 1956: § 72)
Per tant, la recomanació estilística més adequada haurà de ser fer cas del que fa la llengua general i evitar una excepció en la concordança del verb amb el subjecte, si no és l'ús que fem habitualment. Cal tindre en compte el que comenta la gramàtica de l'avl (32.2.2):
És acceptable tant la falta de concordança com la concordança, però en els registres formals es considera més adequada la manca de concordança, d'acord amb l'ús tradicional.
El mateix Solà comenta que el procés de concordança s'estén al dialecte nord-occidental, que és un dels llocs on es mantenia el tret de no concordar del català medieval (amb l'àrea balear i algueresa, segons Joan-Rafael Ramos: gcc S14.2.1.2).
Així, doncs, convindria esmenar els Criteris lingüístics de la Generalitat Valenciana (1995, pàg. 34), que recomanaven la no-concordança, perquè el llenguatge administratiu no hauria d'allunyar-se sense motiu de la llengua dels ciutadans que ha d'atendre.
Finalment, ens sembla molt possible que l'origen normatiu del rebuig de la concordança —més enllà de l'existència de llocs on és un tret viu— s'haja originat en el que assenyala solà94 (2.ª ed.): les gramàtiques castellanes publicades a Barcelona en el segle xix. Hui mateix podem consultar el que diu el dphd sobre el fet de concordar el verb haber:
Aunque es uso muy extendido en el habla informal de muchos países de América y se da también en España, especialmente entre hablantes catalanes, se debe seguir utilizando este verbo como impersonal en la lengua culta formal, de acuerdo con el uso mayoritario entre los escritores de prestigio.
Cal assenyalar que la gramàtica de Bosque i Demonte (27.3.4) detalla:
[E]n ciertas zonas, en particular en Latinoamérica, la concordancia en número de haber con su único argumento es la norma. [...] En relación con esto, Kany (1945: 257) señala que en el habla rústica de Argentina se ha creado una forma hayn para el presente de indicativo. Montes (1982) señala la existencia de la misma forma (haen-hayn) en la Colombia de habla antioqueña. Lapesa (1980: § 133) recoge también esta formación y da ejemplo, en el habla de Venezuela, del tipo de ¿Quiénes hayn adentro?
