La variació dialectal catalana té un reflex problemàtic en la normativa escrita, sobretot pel que fa a la morfologia verbal. La normativa més difosa tendix a ser més restrictiva que la realitat, ja que pretén conjuntar en un marc estable les actuacions reals, a més de reflectir, en molts casos, algunes possibilitats històriques i literàries. Dissortament, això provoca el desconeixement de la resta de possibilitats, desconeixement que desemboca moltes voltes en la percepció de la variació com a «incorrecció».
Vegeu un treball de Sebastià Bonet sobre la normativa referent a la morfologia verbal valenciana, d'acord amb les aportacions de Sanchis Guarner, Carles Salvador, Lluís Fullana o Josep Giner.
Quant als incoatius, podeu consultar l'article d'Abelard Saragossà (2006) «¿Quin paradigma incoatiu convé al valencià?» → [pdf]
Sobre el pretèrit perfet sintètic: un comentari de Josep Saborit Vilar (Zèfir, 18.10.2000).
Vegeu també l'acord de l'iec sobre la primera persona del present d'indicatiu a les Illes Balears (1992-1999).
