Legislació lingüística - cdlpv

Alemanya reconeix set llengües, amb paràgrafs diferents per a cada llengua i en cada land. Cinc llengües (danès, alt sòrab, baix sòrab, frisó septentrional i frisó oriental), i també el romanó, són reconegudes com a minoritàries. El baix alemany és reconegut com a llengua regional. Alemanya, en les tres declaracions que ha formulat, afirma -com Àustria- que l'especificació separada dels paràgrafs assumits per als territoris de cada land es fa "d'acord amb l'estructura federal de la República i tenint en compte la situació de cadascuna de les llengües" en cada territori on són reconegudes. És l'estat que fa la declaració més complexa. Les tres declaracions, tanmateix, s'han d'entendre com a complementàries.

També distingeix entre dos grups de llengües. En el primer hi ha aquelles a les quals s'aplica clarament la Carta. En el segon i pel que fa al romanó i al baix alemany, en tres land [d'acord amb la Declaració de 23.01.1998], se'ls aplica la Part II de la Carta. Per tant, aquestes llengües i en aquests territoris tenen un reconeixement menor, ja que no se'ls apliquen els objectius i principis generals reconeguts a la Part II de la Carta, però no els apartats de la Part III. De tota manera, i pel que fa a aquest segon grup, es fa constar que «la legislació alemanya i la pràctica administrativa d'Alemanya són conformes a les exigències particulars establertes a la Part III de la Carta», pel que fa a alguns paràgrafs assenyalats a la Declaració de 26.01.1998.

La filosofia que s'expressa en els dos paràgrafs anteriors és la mateixa, com ja s'ha comentat, de la Declaració d'Àustria. Les competències de les matèries reconegudes poden correspondre també tant al Govern federal com al land.