Legislació lingüística - cdlpv

Levante, 13.02.2003

Alfred Ayza, el ferrer de les paraules

Ascensió Figueres - Signen també J. Palomero, A. Ahuir i A. Ferrando, de la junta de govern de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

A tots els que hem tingut la sort de tractar-lo, Alfred Ayza Roca ens ha deixat el do inesborrable de la seua integritat, el seu afecte i la seua amistat. Era, sobretot, un bon home, una persona excel·lent. Tenia un caràcter extravertit i optimista. S'enfrontava a la vida com si no haguera de suportar l'amenaça permanent d'una malaltia greu, sobre la qual, de fet, exercia un control tenaç. Perquè Alfred es guanyava la supervivència cada dia. El seu èxit consistia a fer una vida corrent, sense deixar d'anar a l'oficina o a les sessions de l'Acadèmia amb una normalitat exemplar. Tenia la discreció com a norma i era tan considerat amb els altres, que ni en els moments més pesats es permetia la debilitat de referir-se al seu complicat estat de salut. Pel contrari, irradiava bon humor, tenia amanida sempre una broma i, en el moment més imprevist, li agradava sorprendre'ns amb una humorada ocurrent.

D'orientació eclèctica, Alfred Ayza havia rebut una sòlida formació humanística durant els estudis universitaris gràcies al magisteri d'un conjunt de professors que van fer època, com Joan Reglà, Miquel Tarradell, Emili Giralt, Francesc Carreres Calatayud i Miquel Dolç. Però sobretot va ser alumne destacat i amic personal de Manuel Sanchis Guarner, amb qui, a pesar dels anys de diferència, havia intimat durant els Cursos d'estiu per a estrangers que se celebraven al seu poble natal, i Sanchis li va dirigir i prologar l'estudi El món mariner de Peníscola. El dia que va morir, Alfred havia sigut una de les últimes persones en tractar-lo. Sense dubte, les principals orientacions lingüístiques d'Ayza es devien sobretot a la influència i al magisteri de l'eminent filòleg valencià.

Catedràtic d'anglés, Ayza coneixia a la perfecció el francés, l'espanyol i el valencià. Era noble, perspicaç i ordenat. Al llarg de la vida professional, estes qualitats [Nota CDLPV: hi deia cualitats*] li van valdre la confiança dels superiors, el respecte dels col·laboradors i l'admiració dels alumnes, tant en la seua etapa com a rector de la universitat laboral de Xest, com en la Conselleria de Cultura i Educació i, més recentment, en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, institució de la que era secretari. Amb la seua habilitat per aglutinar discrepàncies, en la conselleria va saber envoltar-se d'un equip de professionals, el treball dels quals va posar a disposició de l'Acadèmia. Entre estes institucions feia de pont perfecte.

Era dialogant i obert, però també una persona escrupulosa i recta. Allò que no veia clar, no ho acceptava amb facilitat i plantejava obertament el seu punt de vista i les seues reticències. Esta actitud no provocava l'objecció dels altres sinó, pel contrari, l'admiració i el reconeixement cap a la seua persona, carregada de dignitat. La mateixa dignitat amb què inqüestionablement s'havia mantingut sempre lleial al valencià. Penisclà a ultrança, posseïa el sentit comú propi de la saviesa popular. L'amor a la seua terra i, per extensió, a tota la societat valenciana, el va menar a publicar determinats treballs d'investigació i de divulgació molt precisos.

Peníscola, on ha volgut descansar, era per a ell un referent sòlid i inamovible, el paisatge de la seua vida. A Peníscola no només atresorava els records de la infantesa, sinó també les aventures de la joventut i les obres de la maduresa. Home casolà i poc inclinat a la vida pública, encara va arribar a temps de jugar amb un nét al que familiarment li agradava anomenar amb el mateix apel·latiu amorós de Manxairet amb què ell, fill orgullós del ferrer del poble, es complaïa en ser conegut entre els seus. Ha tingut la satisfacció, a més, que un segon nét perpetue el seu nom.

A pesar de la curta història de la institució, en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sempre se'l recordarà pel seu bon cor i per ser un dels acadèmics que més ha contribuït a conciliar els punts de vista dels diferents col·legues. Alfred, tenint en compte la correcció més absoluta, s'ha esforçat per caracteritzar un model de llengua dúctil, còmode i tolerant, que siga útil i adequat per als valencians del segle XXI. Si d'alguna manera els fills solen perpetuar l'ofici dels pares, ell, fent de ferrer, amb l'amor de qui coneix i estima la matèria, en l'Acadèmia ha contribuït a modelar les nostres paraules.