Legislació lingüística - cdlpv

Levante, 09.10.2002

El 9 d'Octubre

Ascensió Figueres. Pta. de la Acadèmia Valenciana de la Llengua

La data del 9 d'octubre ens ompli hui de goig pel que va representar de fita històrica en l'antic Regne de València i pel que vuit segles després significa per a la nostra identitat com a poble. Unes senyes pròpies que hem anat fonamentant al llarg de la història, malgrat els entrebancs succeïts en altres èpoques històriques.

Hui, en canvi, podem sentir-nos satisfets d'haver recuperat els nostres signes d'identitat i de comptar amb unes institucions pròpies que són el millor referent per a garantir el futur del poble valencià. L'Estatut d'autonomia, que enguany ha complit vint anys, s'ha convertit en la carta magna dels valencians i la Generalitat Valenciana en la institució autonòmica que ha fet possible recuperar la il·lusió d'esta puixant Comunitat Valenciana.

En vint anys, els ciutadans de les terres de Castelló, València i Alacant hem sigut testimonis directes de les grans transformacions realitzades en el nostre territori. Uns canvis que ens han proporcionat un millor benestar econòmic, social i també cultural.

La Cultura, una assignatura pendent durant molt de temps a tots els nivells, ha recuperat el retard històric fins col·locar-se a l'avantguarda. També en el terreny de l'educació [h]em modernitzat les estructures i hem fet possible un ensenyament públic, de qualitat i en valencià.

Els nostres fills han après la nostra llengua i l'han començat a utilitzar i a estimar amb orgull de genealogia. I gràcies a les institucions pròpies que ens hem atorgat s'ha creat l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la institució que tinc l'honor de presidir, amb la finalitat de determinar i elaborar la normativa lingüística de l'idioma valencià i de vetlar per ell partint de la tradició lexicogràfica, literària i de la realitat lingüística genuïna valenciana, així com la normativització consolidada a partir de les denominades Normes de Castelló.

Les Normes de l'Acadèmia marcaran una fita històrica en el procés de normalització de la nostra llengua i tancarà per sempre més una font inesgotable d'enfrontaments i d'intolerància que res te (sic) a vore amb el caràcter obert i dialogant dels valencians. També hui, en este 9 d'octubre, cal celebrar que institucions com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua formen part de l'entramat cultural i científic de la nostra Comunitat.

Només des d'eixa perspectiva guanyarem el present i assentarem les bases per a un futur millor per al nostre poble. Des de l'Acadèmia desitgem a tots els ciutadans un dia de la Comunitat Valenciana ple d'alegria i de festa per a gaudir de la significació del 9 d'0ctubre.

25 anys després

Francesc de P. Burguera

Han passat vint-i-cinc anys des d'aquella manifestaciò del 9 d'Octubre del 77. Una manifestació l'èxit de la qual va sorprendre a la mateixa "empresa". Èxit per la nombrosa multitud que va acudir-hi i la diversitat d'ideologies polítiques dels seus assistents. Vicent Álvarez ha recordat, en article recent, com Fuster escrivia pocs dies després que aquell esdeveniment "ens ha sorprès a tots". Per a Fuster, allò havia estat un acte "confús i contradictori", "ambigu" i que portaria la seua penitència. No va tardar gaire. Aquell acte "unitari" en el que es manifestaven conjuntament des de la dreta franquista fins l'esquerra més esquerrana no podia suposar l'inici de res possitiu. Cert és que la manifestació la vam encapçalar els membres del Plenari dels Parlamentaris Valencians. Érem la representació popular, democràticament elegida, de la societat del País Valencià. Una representació que anava des del franquisme (Ortí Bordás, per exemple, diputat per Castelló) fins el Partit Comunista (Pilar Brabo, diputada per Alacant). Era lógic pensar que aquell ventall de partits polítics tenien les seues diferències-i grans!- a l'hora de tractar i definir programes econòmics, d'organització de la producció, de les relacions laborals, de l'ensenyament, en definitiva, de com recaptar els impostos i de com establir les prioritats a l'hora de fer les inversions corresponents. I altres diferències, com ara el concepte de llibertat. Semblava, peró, que el missatge "unitari" que en aquella manifestació es llançava era l'exigència d'un "Estatut d'Autonomia per al País Valencià! Per al País Valencià, si!" Perquè aleshores, en aquells primers moments de llibertat, el terme País Valencià era admés per tothom. Solament alguns petits grupets s'hi oposaven. Peró no tenien representació al Plenari de Parlamentaris.

Prompte, però, ens arribà la penitència que ens va anunciar Fuster. Al País Valencià havia guanyat l'esquerra en aquelles primeres eleccions del 15 de juny del 77. La dreta representada per l'UCD havia de reaccionar en contra. I tots sabem quina va ser la seua reacció: la batalla de València, la creació del blaverisme, l'anticatalanisme, el secessionisme lingüistic, el foment de l'odi a la Universitat, els atemptats amb bombes contra intelálectuals -Fuster, Sanchis Guarner- contra llibreries -3i4- contra actes nacionalistes -plaça de bous-, etc., etc. Tots ho recordem. A aquella manifestació hi erem tots, sí, peró no tots amb la mateixa voluntat autonómica i de recuperar les llibertats. Alguns assistiren a manifestar-se per sortir a la foto, per demostrar públicament que "també" eren demócrates, que també estimaven el país i el seu poble. Pero..."La verdad es que no sé que hace un chico como yo en un acto como éste", em confessava un membre de la dreta valenciana ben conegut, moments abans de començar la manifestació.

D'aixó fa vint-i-cinc anys. I qué hem aconseguit? Al meu parer ben poques coses que no s'haurien pogut aconseguir sense l'Estatut. El desenvolupament económic s'hauria aconseguit gairebé igual sense autonomia. Encara avuí, després de vint anys d'Estatut, els empresaris valencians estan tractant de veure si s'uneixen per tal d'actuar conjuntament en clau autonòmica, deixant de banda el provincianisme amb el que sempre han estat dividits i enfrontats. Clar que per a això, el primer que fa falta és que els empresaris tinguen consciencia de país, de pertànyer a un poble i pensar que el Govern valencià, el Consell, és alguna cosa més que una institució que atorga sucosos contractes i prebendes en obres i serveis públics. Esperem a veure que fan els empresaris en aquesta nova etapa. Fins i tot diuen que hi ha un grup que vol crear una mena de lobby empresarial valencià. Toca, tira avant!

Sóc de l'opinió que no hem aconseguit massa coses i algunes encara en precari o fent un mal ús. L'espai d'un article és curt per extendre's en aquesta anàlisi. Em referiré a algunes qüestions momés. L'ensenyament, per exemple. Certament sí s'ha fet i està fent-se una bona tasca. Però podria fer-se més. Que ho diguen, si no, els colálectius de mestres i pares d'alumnes. El pressupost destinat a educació és insuficient. Ademés dels entrebancs que encara!, des de la Conselleria, s'estan posant a l'ensenyament de la llengua. I parlant de la llengua ens hem de referir a la célebre Acadèmia. Amb la seua creació, el president Zaplana va presumir que s'havia acabat l'anomenat "conflicte lingüístic". No és cert. El conflicte continua i, en ocasions, creat per la mateixa presidenta de la institució, Ascensió Figueres. Sembla ser que no ha trascendit a la premsa però el fet lamentable és aquest: a la ciutat de Nules, d'on és la presidenta de l'AVL, es celebren des de fa temps, des dels anys 50, uns Jocs Florals. I, des de sempre, els premiats amb la Flor Natural han estat poetes procedents de qualsevol lloc del nostre domini lingüístic, fins i tot durant el franquisme. Enguany, el poeta premiat és català. Però heus ací que la senyora presidenta de l'Acadèmia havia estat nomenada mantenidora d'aquests Jocs Florals del 2002 per l'alcalde de Nules. I en assabentar-se que el poeta premiat era un català, ha pressionat -o potser ha ordenat?- al senyor alcalde per a que destituira la Regidora de Cultura que és qui ha presidit el Jurat que atorga els premis. Aquesta es la presidenta de l'AVL, la institució que anava a acabar amb el conflicte lingüístic.

Tenim, també, gràcies a l'Estatut, la Radio Televisió Valenciana. I de què ens ha servit als valencians? Era una eina per a la promoció de la nostra llengua i la nostra cultura. Els nostres senyals d'identitat. I... qué ha passat? Doncs que el senyor Zaplana ha utilitzat aquest mitjà de comunicació en benefici propi, comprant a periodistes madrilenys mitjançant contractes sucosos en Canal 9. A canvi, els periodistes de Madrid s'han encarregat de promocionar la figura del senyor president a la capital de l'Estat. De la promoció de la llengua, res de res. I en quant a la qualitat de la programació... ja em direu! Ara sembla que van a privatitzar Canal 9. Per què? I en quines condicions?

En fi... estic allargant-me massa. En resum, i al meu parer, els vint anys d'autonomia, d'Estatut, ens han servit de ben poc als valencians, als ciutadans d'aquest país. Altres comunitats han tret més profit de la seua autonomia. I si ens fixem en el dèficit, en l'endeutament que ens ha deixat el senyor Zaplana, qué caldria dir? En qué s'han gastat tants milions i milions? Quin ha estat el profit d'aqueixes "inversions" per als valencians? Ho sent molt, però no trobe cap motiu per estar satisfet dels resultats d'aquests vint anys ni tampoc per a ser mínimament optimista esperant que la cosa millore. Potser siga que un ja està fent-se vell i poc disposat a que continuen prenint-li el cabell. Que hi farem!