AVL - Lingüistes - CDLPV

Levante, 20.11.2004

El nom de la llengua i la rendibilitat política

Alicia Marqués Palacios, presidenta de la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià

La CDLPV, associació formada majoritàriament per tècnics lingüístics de l'administració de la Generalitat Valenciana, estem veient amb gran indignació la polèmica que algú ha suscitat arran de la divergència entre els noms amb què es designa la llengua compartida pel País Valencià, Catalunya, Illes Balears, Aragó, Múrcia, Catalunya del Nord, l'Alguer i Andorra.

Després de molts anys de silenci institucional, el Govern de la Generalitat Valenciana, a remolc dels esdeveniments més recents i tractant d'aprofitar-los de manera partidista, ha donat a conéixer internacionalment l'existència del valencià, eixa llengua pròpia compartida a què adés ens hem referit, i que a la nostra terra veu reduït el seu ús oficial al consum casolà.

Ara la cridòria organitzada ens vol fer creure que la Generalitat Valenciana ha decidit fer coneguda l'existència d'esta llengua —si més no del seu nom— als cenacles de la Unió Europea. Ens sorprén poc gratament, però, que la màxima ambició declarada per la nostra institució de govern siga únicament el nom amb què es denomina la llengua pel món, qüestió que no és competència de la Generalitat Valenciana, i en canvi no s'haja difós cap mesura pública d'esta mateixa institució política perquè el valencià (denominat català internacionalment) siga utilitzat, com a mínim, dins dels àmbits recollits en la Llei 4/1983, d'Ús i Ensenyament del Valencià.

Així, els tècnics lingüístics que treballem cada dia per millorar la qualitat lingüística del treball de l'administració pública i privada i que ens preocupem permanentment perquè la gestió lingüística de la Generalitat Valenciana assolisca els mínims propis d'una societat democràtica moderna, considerem que no és acceptable —sinó absolutament vergonyós— que tota la faena que tenen els nostres representants polítics siga barallar-se per un aspecte accessori i irrellevant per als ciutadans com és el nom de la llengua —que cada parlant valencià coneix perfectament. I, mentrestant, obliden fer present eixa llengua en els distints àmbits de l'administració (atenció al ciutadà, documentació que genera la mateixa administració, pàgines webs amb què es comunica amb tot el món...), per no parlar-ne de l'absència absoluta en el doblatge de pel·lícules de la televisió o el cine o en l'etiquetatge dels productes. I el que encara ens pareix més preocupant: en les seues compareixences públiques obliden, d'una manera sorprenent, fer ús d'eixa llengua que invoquen amb tant de zel en no poques ocasions; l'estratègia consisteix a encobrir sota tant de guirigall la substitució conscient per una altra llengua anomenada castellà (o espanyol si en preferiu la denominació internacional).

Estem convençuts que la raó que impulsa a crear el fals conflicte del nom de la llengua és la rendibilitat política que des de ja fa massa anys reporta als dirigents d'este país: qualsevol episodi de crisi política o econòmica que puga sorgir queda encobert, adés i ara, per la cortina de fum del problema lingüístic, un recurs que encara els resulta eficaç, però que no du cap benefici per als valencians, sinó al contrari, únicament pèrdues de temps i de diners.

Deixem-nos estar de noms, que ja estan fixats en l'Estatut i en els estatuts de les universitats valencianes i catalanes; en la Llei 4/1983; en les gramàtiques i diccionaris valencians i catalans i en el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua; i també, en definitiva, en el nom que cada ciutadà que parla valencià li vol donar al que és el seu sentiment particular: hi ha qui parla monoverí, elxà, morellenc, valler o simater... Preocupem-nos, això sí, perquè eixos ciutadans tinguen accés a l'educació en la nostra llengua, als mitjans culturals i d'informació, a l'administració, a l'esport, a tots els àmbits proclamats en la Llei 4/1983.

És això el que encara no ha fet ni ha garantit la Generalitat Valenciana, després de vint-i-cinc anys de democràcia, que els drets dels valencianoparlants puguen fer-se efectius de manera plena a l'administració, a l'ensenyament, als nostres carrers (el nom dels quals no mereix ni figurar en valencià en el Registre de l'Ajuntament de València), que puguem aconseguir la normalitat lingüística que mai no arriba.

Només ens resta dir-li a la Generalitat Valenciana que compta amb el nostre suport professional per a redreçar el camí que ha triat.



golls@geocities.com