fitxes - cdlpv

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

Xodos

  1. Vegeu un estudi de Cèsar Mateu sobre la Carta de poblament de Xodos.
  2. (GEC) Extensió: 44 km2 Població: 151 h [2001] Municipi de l'Alcalatén, situat al vessant oriental de Penyagolosa (1.814 m alt), límit oriental del terme. Constitueix l'alta vall del riu de Llucena (dit ací barranc de Xodos), que penetra al terme de Llucena a través del congost de l'Estret, obert entre els contraforts orientals del cabeç Roig (1 388 m) i el tossal de Bernat (1 172 m alt); pel N formen la capçalera de la vall la línia de crestes que des de Penyagolosa uneix els tossals del Mariner (1.467 m) i de l'Albagés (1.481 m) i el pla de la Nevera (en aquest indret el terme inclou un petit sector de la capçalera de la rambla d'Atzeneta, dit l'Estepar). Hi ha 610 ha de boscs de pins i 2.915 de brolla i matollar. Al secà hi ha 874 ha, dedicades només a cereals a les parts més altes i a cereals i ametllers a les més baixes.

    Des de principi de segle fins els anys vuitanta patí un gran despoblament. La vila (161 h agl [1996], xodencs; 1.063 m alt.) és al capdamunt d'un turó tallat per un cingle, arran mateix de les cases, que domina l'ermita de Sant Cristòfol. Es conserven restes de les antigues muralles i diversos edificis medievals, com la Torre, la planta de la qual serveix de callís. L'església parroquial (Sant Pere) conserva una creu processional gòtica, d'origen morellà.

    Població d'origen musulmà, fou concedida després de la conquesta per Jaume I, juntament amb tota la tinença d'Alcalatén, a Eiximèn d'Urrea, el 1233, el qual atorgà carta de poblament el 1254 . Passà, com tota la comarca, als comtes d'Aranda i als ducs d'Híxar. El municipi inclou, entre altres, la caseria del Gargant.

  3. «Potser perquè ara escric a la casa de Xodos, rememore el dia que vaig veure per primera vegada aquest poble mig perdut al peu del Marinet i del Penyagolosa. Era l'estiu de fa pocs anys. L'Anna i jo vagabundejàvem per la Roca del Moro, una petita platja vora d'Alcossebre, on sempre ens hem trobat a gust. La pluja imprevista ens va decidir a ocupar la vesprada visitant el poble on alguns amics tenien una casa. Quan el vaig veure de sobte, dalt de la roca, una estranya sensació em va omplir alhora de satisfacció i temor. Amb els dies, he sabut per què. A Xodos el temps és diferent, es mesura i es viu d'una altra manera. Tot, silenci i paisatge, t'invita a la calma. Però també se t'apodera el neguit d'esbrinar fins les coses més peregrines. A mi, sobretot, se'm remouen els budells de la memòria. Potser perquè Xodos reclama records, els propis i els dels altres, visitants d'un món que ja no és sinó a partir de signes cada dia més febles.»