fitxes

Bibliografia
^{a/e: golls@geocities.com}

tempir

1. Substantiu masculí sinònim de saó en l'accepció 'grau d'humitat d'una terra, abundant o suficient perquè produïxca fruit, especialment després d'una ploguda'. És terme habitual al Camp d'Elx (i segons el DCVB també de la zona de Girona). Segons el gdlc:

   m Aigua de pluja que és absorbida per la terra i fa bona saó. Fa un bon, un bell, tempir.

   Joan-Carles Martí i Casanova oferix en el seu bloc Extrem Sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar (01.11.2009) més dades i referències sobre la vitalitat del mot.
2. El dcorom (s. v. trempar) diu que el tempir català [pronunciat təmpís en determinats llocs] prové del llatí vulgar *tempĕrium. Al mateix temps, desmentix les dades del DCVB, ja que diu que no s'usa a Barcelona; no significa 'estat del temps atmosfèric'; no s'usa com a adjectiu, i l'exemple del DCVB hauria de ser, si de cas, està a tempir; tampoc no és mot de l'Empordà sinó de totes les "terres gironines".
3. Segons el dcvb:

   tempir || 1. m. Estat del temps atmosfèric (Barc.). En entrar el matí obrís el finestronet del porticó per donar un cop d'ull al cel per acabalar el tempir del dia, Pons Com an. 98. || 2. m. (i ant. f.) Saó, aigua de pluja que és absorbida per la terra (Empordà); cast. sazón. Avuy tota la nit plogué una bella tempir, merçè a Déu, doc. a. 1561 (Ardits, IV, 401)."Aquesta setmana ha fet un bon tempir". || 3. adj. Assaonat per la pluja (Empordà). «No hauria de ploure més; tot està tempir».

4. Equivalents en altres llengües:

   oc tempièr
   es tempero