fitxes

Bibliografia
^{a/e: golls@geocities.com}

soflama

La paraula soflama utilitzada en un sentit figurat ('discurs exaltat') és una qualificació habitual entre els polítics per a referir-se als discursos incendiaris que fan els altres. En realitat, eixe tipus de discurs és un instrument de la mobilització política sobretot en períodes electorals. Els diccionaris catalans habituals no recollien eixa accepció, que sí que apareixia en el Salt 2.0 i que ara trobem en el dnv:

soflama
1. f. Discurs exaltat, més retòric que sòlid de conceptes. Llançar una soflama contra el Govern.

Cal dir que eixa accepció ja apareixia en el dcvb d'Alcover. El dcorom fea l'explicació següent (s. v. flama):

Del català de València el mot soflama i soflamar va passar manllevat al castellà, si bé només en les accs. figurades, i allà ja els registra el DAut.

Coromines fonamenta eixa afirmació en diccionari de Marià Aguiló i en una confirmació de Josep Giner (1957) de la vitalitat del verb soflamar, tant en el sentit de 'cremar lleument' (que jo diria sofrimar) com en el sentit de 'mascarar-se per l'acció de la flama' (que és un ús viu en la Safor, segons Isabel Garcia - 04.06.2015, almenys entre els forners). És a dir, que la documentació més antiga és en castellà, però hi ha pistes fonètiques evolutives que permeten pensar en el préstec català d'un grup de mots amb l'aplec -fl-, tal com explica Prat Sabater (Préstamos del catalán en el léxico expañol, 2003; els estudis de Germà Colón li donen suport):

Según se comprueba en esta explicación, la extensión geográfica de estas voces se restringe al territorio castellano y catalán; debe de ser, por consiguiente, la fonética la razón principal por la que se piensa en una transmisión catalana. De todas formas, en el corpus se hallan otras palabras que presentan este grupo consonántico en posición interior (coliflor i runfla) y en ningún momento se aportan datos justificativos de este tipo relacionados con él, sino que se recurre a argumentos de otra índole, tanto lingüísticos como extralingüísticos. En soflama i soflamar, estamos una vez más, por tanto, ante una justificación con cierta proclividad hacia la transmisión catalana: hay pocos ejemplos con el grupo -fl- y solo en estos dos casos, que podrían confundirse en uno solo, se aporta una justificación de tipo fonético.