fitxes - cdlpv

Bibliografia
^{a/e: golls@geocities.com}

sisplau

1. Apareix recollit en qualitat de "mot expressiu" en el GD62:

   sisplau exp Si us plau. Calla, sisplau.

2. En canvi, no apareix recollit per ara en cap dels diccionaris de referència (que jo sàpia). Tanmateix, la GCC tracta de la mateixa manera les dos escriptures d'esta expressió de cortesia (si us plau / sisplau) sense assenyalar res sobre la creació del nou terme.
3. Tot i això, i ho transcrivim només per deixar-ne testimoni i perquè hi trobem molt de fonament, VENY-LHLE assenyala:

   «En aquest camp [l'ortografia], tot i que els especialistes gaudeixen del dret de dir-hi la seva, no s'hauria de passar tan fàcilment del suggeriment a la posada en circulació de canvis ortogràfics: els casos de *sisplau 'si us plau' i, més esporàdicament, *esclar 'és clar' en són exemples significatius; on arribaríem, aplicant aquest criteri, si comencéssim a enganxar els components de locucions com *passilquepassi, *vulguesnovulgues, *justalafusta!, *Deusguard, *sisplauperforça, etc.? Es tracta de propostes innecessàries, que creen un problema allà on no existia i sembren desconcert entre els usuaris de la llengua. Encara n'hi ha que diuen si us plau (i si et plau) i molts de francesos diuen *s'i vous plaît però escriuen s'il vous plaît, car codi parlat i codi escrit sovint no coincideixen.»

4. Abelard Saragossà em comenta (15.09.2005) que considera molt negativament tant la forma sisplau en lloc de si us plau com esclar en lloc de és clar, perquè «no tenen res de paraules compostes, ja que són una construcció sintàctica normal i corrent, on cada component conserva el seu valor».

   Com a documentació sobre el tema em fa arribar l'article següent de Josep Maria Espinàs:

   (El Periódico, 21.10.2004)

   PETIT OBSERVATORI

   'BORANIT' A TOTHOM I 'TALUEGO'

   Josep Maria Espinàs

   El llenguatge és una matèria viva, encara que generalment no en som conscients. Per aquest motiu evoluciona, creix o es fa invàlid, s'aprima o s'engreixa. Hi ha greixos que assimila bé, que li són útils, i greixos que poden deformar-lo. La Real Academia Española acaba d'acceptar una sèrie de paraules i d'expressions, i aquest procés d'incorporació es fa sovint, exactament com el fa l'Institut d'Estudis Catalans. Els diccionaris de totes les llengües, doncs, es van reformant periòdicament per introduir-hi les novetats que s'aproven.

   En castellà s'han admès ara les adaptacions de l'anglès campin, pirsin, etcètera. L'ús popularitzat d'una paraula acostuma a ser la raó perquè les acadèmies hi donin el sí. A vegades s'espera molt de temps, perquè cal estar segur que aquella paraula no serà només una moda passatgera. Sembla, doncs, que la Real Academia Española creu que el costum de dur pírcings arrelarà.

   En català s'ha aprovat la forma escrita sisplau en comptes de la de si us plau. Suposo que l'argument és que molta gent diu «sisplau», però jo, ja em perdonaran, no deixo d'escriure «si us plau» —i així es publica, si algun corrector no m'ho canvia—, perquè jo ho continuo dient així. Només faltaria que fos considerat una incorrecció articular clarament una expressió tradicional i perfectament comprensible. La mateixa sorpresa em produeix veure que s'escriu «esclar», amb el canvi de so de la e --¡asclar vol dir 'estellar'!- quan és clar que volem dir «és clar».

   Adoptar formes més còmodes de pronunciació no és cap pecat. Però tenint en compte que sovint es diu «brenar», o «boranit», ¿s'acabarà escrivint això i no «berenar», «bona nit»? Que la gent parli com pugui, però el llenguatge escrit no pot perdre unes formes que tenen denominació d'origen. Moltíssims castellanoparlants diuen «tasi» quan parlen d'un «taxi». O «esato», fent desaparèixer la x i la c. Però aquesta articulació relaxada ha de ser compatible amb una escriptura correcta.