Eines de Llengua. El web de la CDLPV
fitxes

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

sinó

  1. Un cas objecte de debat (que vam discutir bona cosa en Zèfir - desembre 2003) és l'escriptura del mot sinó quan es troba tancant una oració exceptiva (denominació de Bosque i Demonte en castellà), que és aquella en què sinó:
    [...] adquirix un valor exclusiu o d'excepció quan afirma l'element introduït per la conjunció com l'únic davant d'una generalitat que resulta negada en el context previ.
    És una oració del tipus ¿Qui, sinó?, que vol dir 'ningú més que la persona aŀludida'. En parlava Joan Solà («Sinó», Avui,, 22.11.2007) en el cas 6:
    [5] Amb l’expressió fixa no caldria sinó!, equivalent de només caldria!, rebutgem alguna eventualitat: Ara no caldria sinó que ens plogués!, Els qui escrivim als diaris també cobrem: no caldria sinó!

    [6] El cas més difícil, que avui ja no podem tractar, és ¿Qui ha de venir sinó ella?, i variants (¿Qui ha de venir sinó?, etc.).

    Solà arribava a una conclusió el 29.11.2007 («Un sinó rebec») que dóna preferència a l'escriptura sinó, tot i que té dubte final d'un altre caire:
    Però...: si gairebé tothom escriu sinó, instintivament (sense plantejar-s’ho), ha de ser per alguna cosa. Efectivament, els autors anomenen «retòrica» aquesta interrogació; és a dir, tenim una falsa pregunta, i per tant també una falsa condicional: quan diem ¿Qui ho ha fet sinó tu?, ¿Per què ho ha dit sinó per molestar?, ¿Què és, això, sinó una provocació?, crec que essencialment pretenem focalitzar (remarcar) el terme tu, per molestar, una provocació (com si hi afegíssim precisament), no pas qüestionar-ne cap altre.

    El que hi ha és que els matisos són tan pròxims que gairebé es toquen, i si capgirem la frase, ja tornem a ser a la condicional, com hem vist. En castellà potser seria estrany escriure sino (paraula teòricament plana, sí-no) en ¿Quién, si no, podría hacerlo?, perquè sembla que aquí sona agut (si-nó). Però en català no hi hauria aquest problema. En català potser hi hauria la qüestió de saber si són igualment genuïnes les tres versions d’aquest cas: ¿Qui ha de venir sinó ella?, ¿Qui ha de venir sinó?, ¿Qui, sinó?

  2. Uns anys més tard reprén la qüestió Pla Nualart («Aglutinacions (1): Sinó o si no?», Ara.cat, 31.03.2011):
    Pel mateix motiu sembla que hauríem d'escriure «Què podia fer sinó resignar-m'hi?» —amb un infinitiu que funciona com un nom—, però «Si no m'hi resignava, què podia fer?», en què clarament estem davant d'una oració condicional negativa. I el cas més curiós és quan la frase es talla: «Què podia fer si no?» Jo aquí escriuria si no , perquè només si no pot funcionar com una oració sencera sense que calgui afegir-hi res més. És per aquesta raó que, sempre que vagi tot sol entre dos signes de puntuació, heu d'escriure si no.
    Tanmateix, podem observar que «Què podia fer sinó resignar-m'hi?» no és equivalent a «Si no m'hi resignava, què podia fer?», amb la qual cosa, el fet de retallar la primera no és equiparable al fet de canviar la construcció i modificar-li el sentit (i bandejar en la segona el valor exclusiu o d'excepció que té la primera). Tenim doncs que «Qui, sinó ell?», i «Qui, sinó?» (o «Què podia fer sinó resignar-m'hi?» i «Què podia fer sinó?») mantenen la mateixa construcció i són semànticament equivalents, amb la diferència que formalment hi ha una elisió en la segona versió. Diria que això no és cap motiu per a canviar la grafia i separar l'element aglutinat. Per tant, tal com concloïa Solà, ¿com ho podríem escriure, sinó... si vullguérem mantindre el mateix sentit?