fitxes - cdlpv

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

rodeno

  1. (DRAE) rodeno, na. (Del lat. ravĭdus, de ravus, grisáceo). 1. adj. Dicho de una tierra, de una roca, etc.: Que tiran a rojo.
  2. En espanyol s'usa també com a substantiu (el rodeno), per a designar un tipus de sòl que és descrit com a arenisca roja. En català, segons el Cercaterm i altres fonts, eixe tipus de roca és gres roig i el terreny corresponent és de gres roig. Tot i això, segons el (Salt 2.0): «1. adj. Dit d'un tipus de terreny de color rogenc. 2. Pi rodeno.»

    → Josep Lacreu ens ha comentat (febrer 2005): «És una paraula que forma part de molts topònims valencians, i això és una mostra clara de com està d'incrustrada en valencià, i per consegüent de les enormes dificultats que hi ha en valencià per a poder substituir-la. Però si, damunt, amb les dades de Coromines, resulta que no està clar que siga un castellanisme, l'operació de reemplaçar rodeno per altres paraules és, potser, dubtosament útil. Per això, està incorporada en el diccionari del Salt».

  3. També és el nom de l'espanyol pino rodeno (Pinus pinaster); en català: pinastre (o pi rodeno, segons el Salt 2.0).

  4. Segons el DCOROM, en català, rodeno, és mot d'origen mossàrab , probablement «heretat del gòtic RAUDAN». És comú em la toponímia (genèric o apel·latiu) «des de la Serra d'Espadà fins al Túria» (Artana, l'Alcúdia de Veo, Olocau de Carraixet, Fondeguilla, Nàquera, Morvedre...). El DCOROM també el dóna com a «qualificatiu d'una mena de pi» cosa que s'estén «més enllà del Xúquer». Segons Coromines, —a propòsit de La Rodana de Vilamarxant— «hem d'entendre que la forma en -ano, -ana, degué ser, primitivament, la romànica pura, que quedà fixada en la seva figura fonètica primitiva, en qualitat de NL; i que en arabitzar-se el país lingüísticament, fou pronunciat rodēno en virtut de la imela.

    D'altra banda, Coromines rebutja l'etimologia del llatí RAVIDUS, «nota juvenil» de Menéndez Pidal «impossible fonèticament». I, parlant de l'adjectiu ruà (amb les grafies històriques ruan, ruhan, roan, rohan) aplicat als cavalls , considera que l'ètim germànic va passar des de castellà (roano) al francés (rouan), italià (rovano) i al català.

    Coromines preferix l'etimologia germànica a un suggeridor origen sorotàptic (és a dir, d'aquells urnenfelder «de nissaga indoeuropea que envaïren Catalunya abans del segle VII ab. de J. C., provinents directament de l'Europa Central» [Dues antigalles comarcals, en Etymologica, Homenaje W. von Wartburg, Tübingen, 1958, pàg. 155-160] ).

  5. Algú podria pensar que tanta volta pel mossàrab torna a amagar una antiga aportació aragonesa (o castellana) i en pau. Recordem que la «tierra del Rodeno» és un lloc característic compartit per Rodenas, Villar, Peracense, Almohaja y Pozondón (a l'Aragó tots).