Eines de Llengua. El web de la CDLPV
fitxes

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

repostar

  1. Verb que ha segut objecte d'un article d'Albert Pla i Nualart («Parem a repostar», Avui, 08.08.2009):
    Però, ¿podem dir repostar si no és a cap diccionari? El gdlc accepta posta com els cavalls que, en l'antic correu, es tenien a punt per canviar els que arribaven esgotats. A partir de posta formar un verb amb el prefix re- i el sufix -ar és morfològicament impecable. Semànticament, la metàfora canviar els cavalls per omplir el dipòsit és perfecta. Si el català pot arribar sol a un neologisme —que la gent ja fa servir—, tancar-li la porta perquè el castellà hi ha arribat abans, quan, a més, el necessitem, fa més mal que bé a la llengua.
    És cert que no apareix encara en els diccionaris habituals, i es pot suposar que si no fóra pel castellà, potser tampoc s'usaria en català i faríem servir variacions sobre reabastecimento, ravitaillement, refueling o rifornimento... Però això seria en un altre món amb relacions lingüístiques diferents.

    Segons el ctilc (consulta: 11.09.2009), l'usa Lluís M. Xirinacs en Subjecte (1975):

    desconnecten totes llurs neurones les unes de les altres, per repostar energies vegetatives.
    Abans, però, Google Llibres mos oferix (consulta: 11.09.2009):
    [...] Pertan los dits Batlle e prohomens volents e injuria de aquell e sobre los danys que alguns porien repostar per les pedres que los dits orats e innocents tiren [...]
    Historia de Tortosa y su comarca, Enrique Bayerri y Bertomeu, 1933: és una citació antiga i no sé si hi ha alguna errada.

    [...] van aconseguir tot el que els calia per a «repostar» llurs vaixells.

    Una zona explosiva: el nord-est de Brasil, Josué de Castro (versió catalana de Ramon Folch i Camarasa), 1965.
    El terme castellà repostar apareix documentat en el Corde cap als anys quaranta del segle xx, però, abans trobem una referència (on interprete l'abreviació com a 'Aragón') (Google Llibres; consulta: 12.09.2009):
    reposte, s. m. Ar. V. despensa.
    Diccionario de la lengua castellana de Manuel Núñez de Taboada (1825)
    I això mos acosta molt al català rebost (que molta relació té amb la posta en l'ascendència llatina). De passada topem també amb l'italià riposto 'locale con funzione di dispensa o di ripostiglio' (De Mauro), amb l'anglés repository (1485; consulta: 12.11.2009), i en 1831 trobem el verb en el Diccionario marítimo español de Martín Fernández de Navarrete (Google Llibres; consulta: 12.09.2009). És a dir, que continua el viatge del català rebost (o de l'aragonés reposte) —puga ser que heretats de l'occità (provençal; Google Llibres, consulta: 12.09.2009) rebost o emparentats amb ell—, que ens torna a visitar.