(Zèfir, 20.05.2003) Fa unes setmanes es va suscitar idèntica pregunta en un fòrum de traductors i lingüistes de TV3, i allà es va arribar a la conclusió que havia de ser porcs espí, perquè espí no és un adjectiu, sinó un nom (un espí és un arbust espinós), com si diguessis porc esbarzer o porc cactus. Per tant, ha de fer la flexió de gènere i nombre només a porc.
(Zèfir, 20.05.2003) No he trobat una referència exacta a este terme en la GCC, però en la pàgina 820 del primer volum (M 7.3.4.1) Lluïsa Gràcia parla d'este tipus de composts i exemplificant amb gossos llop/s només indica que alguns parlants pluralitzen les dues bandes. Mirant-ho en castellà, la gramàtica de Bosque i Demonte en parla en diversos llocs (sobretot 73.2.2 i 8.2.2) i dóna exemples de la complexitat i diversitat de les possibilitats. D'altra banda, Martínez de Sousa indica que el plural és puercos espinos i que puercos espines no té ús, cosa que és desmentida fent una cerca en el Google on el més abundant és puercoespines seguit de puerco espines i puercos espines. Però queda clara la flexió dels dos membres o, tal com escriu el Seco, puercoespín, que dóna, doncs, puercoespines. Em sembla que en este cas concret, hi ha una interpretació (i possiblement un origen etimològic) adjectiva de espí, cosa que comporta la flexió en el segon membre i això no és inhabitual en este tipus de construccions (veg. també 8.2.2.2 i 73.2.4 de la gramàtica castellana). Fins i tot, caldria potser considerar-ho un compost exocèntric (73.2.4) o lexicalitzat (7.3.4.1 de la GCC), cosa que arribaria a donar porc-espí* amb flexió només al final (pl. porc-espins*). Finalment, la GEC escriu «porcs espins» en les entrades horripilació i Camerun.
(Zèfir, 21.05.2003) Que espí designi en català un arbust espinós no vol dir que en porc espí la segona paraula faci referència a aquell arbust. És més, és segur que no la hi fa. Ja se sap que la regla de tres no sol funcionar en qüestions de llengua. Mossèn Alcover explica a propòsit de porc espí que vulgarment s'anomena també porc crespí, «ja des de segles: Per provisió de dues garzelles, de hun porch crespí e de un taxó qui són en lo dit Real, doc. a. 1428 (Arx. Gral. R. Val.)». Crespí ('eriçat, punxent') és clarament un adjectiu. Així, doncs, qui diu porc crespí diu per força porcs crespins en plural. La gent, havent perdut la memòria del llatí, va comprendre, ja el segle XV, que no funcionava allò del 'porc arbust punxent'. I va trobar una solució perfecta: porc crespí. D'altra banda, els pagesos de la meva terra, que no han estudiant gaire gramàtica i no saben res de lingüística, sempre han dit «porcs espins». La cosa té una explicació: aquest espí és, etimològicament, un adjectiu. M'explico. L'italià diu porcospino i porcospini (o sigui, només fa el plural del segon element). Com és això? Mirem-nos l'etimologia: porcospino [documentat el segle XIV], «[...] Porcospino è il lat. parl. *porcospinu(m), calco sul gr. akanthóchoiros». [traducció: Porcospino és el llatí parlat *porcospinu(m), calc del grec akanthóchoiros]. I akanthóchoiros només significa una cosa: 'porc punxent' com porcospinu(m) (calc del grec), porcospino i porc espí.
