fitxes
Bibliografia
a/e: golls@geocities.com
pastera
Certament, tal com comentà en el mateix fòrum (03.12.2003) Gabriel Bibiloni, en català n'hi havia prou dient-ne barca:
Em sembla que la qüestió de la patera/pastera és una magnífica mostra de la subordinació omnipresent del català a l'espanyol i de la subordinació mental que patim els catalans. I també de la incompetència dels responsables lingüístics dels grans mitjans de comunicació, que es pensen haver fet un ou de dos vermells amb el seu model de llengua.
Nota: el mateix Bibiloni amplià les seues reflexions sobre la qüestió en un apunt del seu bloc: «Per què diem 'pastera'?»(02.05.2007).
Amb tot, cal tindre en compte que el gd62 inclou ja patera:
patera f Petita embarcació de fusta amb motor forabord.
Pel que fa al castellà patera, podem indicar que la rae llança la hipòtesi que el mot castellà provinga del llatí patera 'copa', tot i que més avall trobareu que Albert Pla i Nualart comenta una altra possibilitat. Una cerca en el ctilc no mos ha aportat més clarícies.
Patera és un dialectalisme castellà que vol dir ‘barca utilitzada per a caçar ànecs’. Francesc Vallverdú, en El català estàndard i els mitjans audiovisuals (Ed. 62, 2000), recomana pastera, que significa ‘barca de poca quilla’. Citat per Víctor Alexandre, epígraf «Tot espanyolitzant la llengua», Op. cit., pp. 46-47.Finalment (per ara), un article d'Albert Pla i Nualart («L'efecte de la pastera», Avui, 08.06.2009) detalla una mica més encara el cas:
A finals dels 80, coincidint amb les primeres onades d’africans arribats en fràgils embarcacions, la paraula patera es va escampar pels mitjans castellans com foc en rostoll. Va irrompre als titulars amb aquell punt de gràcia poca-solta que llança al triomf mediàtic, i s’hi ha mantingut sense competència durant 30 anys, fins que l’exòtic cayuco li ha començat a fer ombra.
Als mitjans catalans, la seva irresistible ascensió ens va agafar badant, com sol passar, i aviat la vam tenir als informatius i portades, ofenent la sensibilitat d’oients i lectors, amb aquell pato a l’arrel que feia de tan mal digerir. Potser per això, Francesc Vallverdú, el lingüista que des de la Corporació vetllava pel català de tv3, excel·lint en el seu zel, ens va fer arribar una carta a diversos mitjans en què plantejava la necessitat de trobar-hi un equivalent.
En aquelles mateixes dates —parlo de principis dels 90—, Quim Monzó publicava a El Periódico un curiós article, Pateras, pasteras y aguacates, on es feia ressò de la indignació d’un tal senyor Abraham, fill, nét i besnét de marins. Abraham clamava contra patera jurant i perjurant que era un disbarat fruit d’una mala pronúncia de pastera, segons ell el mot correcte en castellà, que definia com una barca plana i sense quilla, per penetrar en rius, del fons pastós dels quals derivaria el nom.
Sota l’impacte de Vallverdú i Abraham, a aquell corrector novell que era jo no se li va acudir res més que consultar-ho als diccionaris catalans, i, oh sorpresa!, en una accepció de pastera hi deia «barca petita i de fons pla, sense quilla». Trobar-ho en català feia, a més, transparent l’origen del mot: l’atuell de pastar pa, de fons pla i parets inclinades, és com una barqueta sense quilla.
Investigant més, vaig saber que al segle xviii colònies de pescadors catalanoparlants van emigrar a les costes d’Almeria i Granada, com ho testimonien topònims com Roquetas de Mar i Castell de Ferro. Que pastera, dit amb accent andalús, acabés sent patera no sembla difícil.
Vallverdú, doncs, ennuegat per un fals ànec, volia, sense saber-ho, l’equivalent d’un mot català mal pronunciat. Al final, patera i pastera han conviscut als nostres mitjans; el d62 fins i tot accepta patera en el sentit modern i li posa un forabord.
Els mots s’imposen, i fan molt bé, al marge de les raons filològiques. Però aquest viatge d’anada i tornada de pastera enmig de vicissituds de vegades dramàtiques no deixa de ser un tast de com pot arribar a ser d’apassionant la lexicografia.
