fitxes

Bibliografia
^{a/e: golls@geocities.com}

muscle

1. Segons el GDLC (i no comentarem si trobem la definició prou acurada):

   m ANAT ANIM Part superior i lateral de l'espatlla de l'home.

   També avisa el DDDC:

   muscle 'part superior i lateral de l'espatlla de l'home'. És diferent de múscul 'òrgan carnós del cos' i de musclo 'mol·lusc marí'.

2. Certament, comprovem en el DCVB que el mot té una llarga història fins que Fabra el va fixar en el sentit actual:

   1. MUSCLE m.

   || 1. ant. Múscul. Los muscles que mouen aquelles parts se constrenyen, Albert G., Ques. 52. Són de colós sos muscles, mes jo em batria amb ell, Atlàntida ii. Els muscles de la cama feren un esforç suprem, Massó Croq. 81.

   || 2. Part superior i lateral del cos a cada costat del coll, en la unió del braç amb el tronc; espatlla (or., occ., val., bal.); cast. hombro. Xàtiva era tan poblada que'ls hòmens se ferien de muscle a muscle, Jaume I, Cròn. 362. Los pelegrins vos cerquen portant lo senyal de la crou en lur muscle, Llull Cont. 113, 5. Una estola que començà en lo muscle esquerre, Pere IV, Cròn. 154. Ab l'espasa li donà tan fer colp per mig del cap que lo y partí en dues parts fins als muscles, Tirant, c. 224. Lo mantell li cau del muscle, Llorente Versos 74. Donar dels muscles: pegar cops d'espatlla. Los dos ensems donaren dels muscles a la porta tan fort com pogueren, Tirant, c. 195. Posar-hi el muscle: aportar ajut a un esforç, a una empresa. Fer muscles: fer espatlleta, posar l'espatlla per ajudar algú a pujar (val.). Arrufar o Arronsar els muscles: encollir les espatlles en senyal d'indiferència, resignació, etc.

   || 3. dialectalment, Part del cos on comença la cuixa (Llagostera, Tamarit de la L.).

   Fon.: músklə (or., bal.); múskle (occ., val.); múskʎe (Bonansa, Fraga); móskʎe (Pont de S., Boí, Vilaller); músklo (mall.); músklu (eiv.). V. musclo, art. 2. En la llengua literària actual s'usa muscle només en l'accepció || 2, i no en el significat || 1, per al qual es reserva la forma múscul.

   Intens.: musclàs; musclarro; musclet; musclot.

   Etim.: del llatí musc?lu, ‘múscul’. En el llatí vulgar de la Marca Hispànica el significat es desvià cap al significat || 2 (=espatlla), mentres que en el de la part central d'Espanya prengué el significat de ‘cuixa’ (cf. el cast. muslo, que ve de musc?lu).

   2. MUSCLE m.:

   V. musclo, art. 1.

   Però ho assenyalava clarament el diccionari que l'ús actual —fa ja uns anys— havia fixat el mot muscle amb una accepció concreta (recollida pels diccionaris més habituals: GDLC o DIEC, per exemple).
3. Per això, una entrada del bloc Invasió subtil, obliga a repensar quines coses es diuen sobre segons quins debats acadèmics, particularment la faena permanent sobre això que ens ocupa tant al País Valencià.

   La curiositat no és que Jordi Coca vullga usar un «suposat» arcaisme bandejat de la llengua literària, sinó que segurament l'editor de llibre no ha caigut a l'hora de fer-li observar l'estranyesa respecte de l'ús general català —i no necessàriament catalunyés. Cal dir que no és la primera vegada que ens adonem que a Catalunya —alguns periodistes de TV3— no tenen massa clar que hi ha muscle i múscul. Certament, sabem que la dificultat prové del fet que l'espanyol interferix la precepció de la pròpia llengua, ja que per a eixos parlants múscul és la forma castellana sense la -o final.

   Quan algú parle de particularismes valencians, podrem recordar —amb pesar— el fragment de Jordi Coca. Podrem riure amb la riquesa de la nostra llengua i amb la percepció tan limitada que en tenim.