fitxes

Bibliografia
^{a/e: golls@geocities.com}

insigne*

1. Pronunciat [an'signe], mot masculí que significa 'miqueta'. És comú a la Vall, tot i que va perdent-se (2004). L'he escrit insigne (i no ansigne) perquè és la paraula més acostada a la pronúncia que conec, encara que potser no provinga d'este mateix mot, sinó que deu ser una variació sobre signe o sobre insigne, dos mots documentats per primera volta al segle XIV segons el gdlc. El dcorom no dóna més pistes que «rarament» ensigna 'insígnia', però no recull l'accepció 'miqueta'.

   El company Pere Saumell (03.02.2010) ens envia el comentari següent:

   [A]ra que m'he endinsat una mica en l'occità (al parlament nostre els aranesos intervenen en aranès, i els que hi col·laborem n'hem de saber almenys les beceroles) he vist que ells diuen «un shinhau» ('una mica') i em fa l'efecte que l'ètim deu ser el mateix que el de «insigne».

   En eixe sentit, Àngel Alexandre (10.07.2013) ens fa arribar l'enllaç d'un vídeo del professor José Enrique Gargallo, on explica l'etimologia d'enseñar i comenta l'ús d'un shinhau 'una mica' en aranés, alhora que dóna moltes dades en diverses llengües romàniques.
2. Amb l'accepció 'miqueta', Encarna Sant-Celoni escriu insigne en Al cor, la quimereta (pàg. 20), segons informació d'Eugeni S. Reig (Migjorn, juliol 2004).
3. Segons colomina:

   insínia 'cosa minúscula, insignificant' (Callosa, Polop, Altea) [...] Simplificació popular d'insígnia» Recull exemples de Martínez Ferrando i indica que també és conegut a Cartagena, documentat per El diccionario Icue. Habla popular de Cartagena d'Ángel Serrano Botella (1986).

4. El dcvb recull el mot femení ensigna (on documenta també la forma ensigne) que és una variació del mateix mot:

   ensigna f. ║1. Insígnia (en llenguatge vulgar). Hi va pujà el regidó | ab l'ensigna que portava, cançó pop. (ap. Milà Rom. 373. ║2. Moviment corporal que indica el començament d'una acció (Mall.); cast. ademán. «Vaig fer s'ensigna de pegar-li, i va fugir tot d'una». L'amo se treu un garrot i fa ensigne de provarlo, Alcover Cont. 460. ║3. Senya; moviment de mà o d'altra part del cos per a indicar una cosa a qualcú (Mall., Men.); cast. gesto, seña. «M'han fet ensigna que m'aturàs». Sa mare va fer ensignes que tothom callàs, Ignor. 71. L'amo començà a sentir remor... i amb ensignes digué a sa madona que es posàs en es llit, Camps Folkl. II, 53. Fon.: ənsínnə (Mall., Men.). Etim.: pres del llatí insĭgne, 'senyal'.

   El Corpus del pdl recull la forma «masculina» ensigne (la mateixa que proposa Eugeni S. Reig en Migjorn, juliol 2004) amb el significat 'senya' en Joan Castelló Guasch (1955); i la forma plural ensignes en Mateu Obrador Bennàssar (1877) ('senyes'), Maria Antònia Salvà (1917) ('constel·lacions'?) (en este cas sí que és clarament masculina), Cosme Vidal i Rosich (1903) ('senyes'). Cap dels usos no reflectix l'accepció valenciana.