fitxes

Bibliografia
^{a/e: golls@geocities.com}

enlerta*

1. A la Vall (Valldigna), hi ha dos contexts en què he sentit usar la paraula enlerta: la més comuna, com a avís comminatori: «¡Enlerta que tornes a eixir al carrer!»; la segona, menys habitual, ja que diria que és més comú vés espai: «Vés enlerta, no et taques.»
2. Sobre l'ús i l'ortografia del mot (o del sintagma) hi ha un cert debat entre Joan Solà (Emili Casanova i Abelard Saragossà): Avui, 04.10.2008 [pdf], que documenten i proposen mantindre la forma enlerta; i Eugeni Reig, que defén l'admissió de la forma en l'erta (veg. reig2). Reproduiré només l'argument d'Abelard Saragossà (veg. Recursos de català):

   Igual passa en alerta. Eixa paraula no ve de cap mot llatí, sinó d’una construcció de l’italià i, per tant, l’hem de grafiar seguint estrictament raons lingüístiques internes. Si des del segle xvii (segons el dcvb) s’escriu alerta, eixa és l’única grafia que hem d’usar. En canvi, en la proposta en l’erta tornem a trobar el mateix resultat que adés [amb ausades / a osades]: la tercera paraula de la construcció (erta) no és cap paraula.

   Per cert, pel que fa a la referència més antiga, la de Lo procés de les olives (1497) de Jaume Gassull, la forma que apareix impresa és alaherta, tal com reproduïx el diccionari de Lluís Faraudo:

   Vocabulari medieval català de Lluís Faraudo	Facsímil de Lo procés de les olives (Biblioteca Valenciana)
   Que d algunes bregues / en que s es trobat, Encara li resta / anar alaherta, Portant de continu / lo dart embagat.

   Naturalment, podríem incloure en els diccionaris la forma enlerta com a variant d'alerta, atesa l'extensió d'aquella variant (com a mínim, d'Alcoi a Sollana).