Eines de Llengua. El web de la CDLPV
fitxes

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

Vilaweb, 19.04.2007

«La segona edició del diccionari té un suspens, hauria d'haver millorat molt més»

El filòleg Francesc Esteve parteix de l'anàlisi publicada de la primera edició del DIEC per fer-ne una revisió apressada

A. VIVES. Barcelona

La segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), conegut ja com a DIEC2, «no rebria un aprovat, progressa una mica però té un suspens; hauria d'haver millorat moltíssim més». Aquesta és la nota que li dóna el filòleg Francesc Esteve, coautor juntament amb Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll del llibre Diccionari, normativa i llengua estàndard. Del Fabra al diccionari de l'Institut (Documenta Balear), que recull els treballs que els autors van dedicar a l'anàlisi de la primera edició del DIEC i en què denunciaven el mètode o la manca de mètode, l'aplicació asistemàtica i contradictòria de criteris i errades de tota casta. Esteve parteix de les propostes que van fer a la Secció Filològica per veure fins a quin punt els han fet cas.

El coordinador de l'àrea de terminologia del Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València des del 1992, Francesc Esteve, deixa clar que només ha pogut fer una «revisió apressada» de la segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC2). Això no obstant, i «amb tota la cautela que això implica», ja constata tot un seguit de fets. Ho fa comparant les principals novetats que destaca el president de la Secció Filològica de l'IEC, Joan Martí i Castell, en la introducció del DIEC2, amb les crítiques constructives que recull el Diccionari, normativa i llengua estàndard. Del Fabra al diccionari de l'Institut i que Francesc Esteve, Josep Ferrer, Lluís Marquet i Juli Moll van formular per «millorar el producte», la primera edició del DIEC.

En aquest sentit, Esteve manté que «en allò que fa referència a la tècnica lexicogràfica, a la presentació de la informació en el diccionari, l'IEC ha acabat donant-nos la raó per la via dels fets en molts punts que criticàvem». De totes maneres, «en la intenció de correcció es queden a mitges en molts casos» tant en tècnica lexicogràfica com en elements lingüístics.

S'han numerat les accepcions i subaccepcions i s'ha eliminat el sistema confusionari de pleques dobles (||) i simples (|) que «enfarfegaven les definicions i impedien que el lector copsés de seguida l'estructura lògica de l'article i trobés la informació que cercava». S'han afegit definicions a tots els exemples que constitueixen una accepció o subaccepció (n'hi havia sense definició, en el DIEC1).

S'ha intentat donar coherència a quina ha de ser l'entrada sota la qual es recullen els sintagmes, és a dir, els significats expressats per més d'un mot. Per exemple, conflicte lingüístic ha d'aparèixer dins de conflicte o de lingüístic? O llengua romànica dins de llengua o de l'adjectiu romànic? «En la primera edició del DIEC1 l'adscripció era gairebé caòtica», apunta Esteve. S'han indicat les categories gramaticals en les diferents accepcions i subaccepcions.

S'ha intentat sistematitzar l'ús de les marques valoratives, sobretot les referides als registres: per exemple, quins mots són considerats «populars» o «vulgars» (com ara, pixar, hòstia, puta i derivats, amb marques incoherents dins la mateixa sèrie: ara «popular», ara «vulgar», ara cap marca) o «en recessió». S'ha suprimit l'expressió «En certes contrades» (i d'altres de similars i no sistemàtiques), que «de manera molt incoherent» encapçalava la definició de mots considerats d'abast regional o almenys no general a tota l'àrea lingüística.

S'han eliminat els mots superflus que obrien certes definicions i que no aporten informació, del tipus «Dit de», «Qualsevol (de)», «Nom donat a», «Tipus de», «Terme que», que proscriu la tècnica lexicogràfica rigorosa. «Les millores són molt parcials o realment nul·les», subratlla Esteve. Així constata que en les definicions s'ha intentat evitar la circularitat, però n'hi continua havent. Per exemple, en el DIEC1 la paraula divalència remetia a bivalència i aquesta a aquella. Ara divalència encara remet a bivalència, però el mot emprat en la definició no té entrada en el DIEC2: «Qualitat de bivalent».

També s'ha intentat no usar mots que no estaven definits. Així com eliminar l'ús del mot definit en la mateixa definició. Per exemple, xopar «Mullar amb un drap, un tros de cotó, etc., xopat amb un líquid.» De totes maneres, «aquest exemple, que, com els altres, criticàrem, encara es manté en el DIEC2». En el DIEC2 continua havent-hi «definicions vagues, obsoletes o que menen a la confusió, que ja vam assenyalar en el nostre llibre» com ara paio, paia «Entre els gitanos, persona que no ho és.» «Que suggereixen que paio, paia designa una persona que no és persona entre els gitanos.»

En la neutralitat en la presentació de conceptes que poden reflectir un biaix ideològic, s'hi han introduït canvis importants en les veus referides a religió (en què sovint es donava per descomptat que el catolicisme era la religió per excel·lència i els seus conceptes es presentaven en termes absoluts (i no marcats com a propis d'aquella confessió). També s'han millorat aspectes de no-discriminació sexista, que també denunciaven («home» usat com a «persona, ésser humà» quan podia ser fàcilment substituït per aquestes expressions; manca de femenins en càrrecs, dignitats i professions, etc.).

Pel que fa a l'adscripció nacional es donava per descomptat que les institucions espanyoles eren les universals i que no necessitaven que aquesta adscripció s'indiqués, cosa que sí que es marcava per a les institucions andorranes, franceses i italianes, per exemple. En aquest punt, «les millores han estat ben minses i encara hi ha mancances greus: la definició de president ha passat de «Cap de govern autònom de Catalunya» a «Cap de la Generalitat de Catalunya», però no s'hi recull el de la Generalitat Valenciana ni el del govern balear».

Pel que fa a les adjectivacions infamants o despectives per a grups humans (per exemple, l'accepció usurer per a jueu, jueva o xafarder per a bugader, bugadera), «ací els progressos han estat gairebé nuls». Malgrat l'eliminació de l'observació «en algunes contrades», «no hi ha hagut grans progressos en el tractament del lèxic dialectal, en el sentit de restringit a una àrea geogràfica i no general a tot el domini lingüístic». Esteve comenta que l'IEC no ha fet cas de moltes de les esmenes en el lèxic dialectal que proposaven, tant les referides a la coherència interna (si s'admet un mot, per què no els seus derivats) com a les definicions. Per exemple, es recull menfotisme però no menfot; no s'inclou la definició d'espardenyada, que pròpiament designa un «calc lingüístic incorrecte», ni tampoc colcar, del mallorquí o menorquí, que remet a cavalcar quan també significa «anar en vehicle».

Pel que fa als aspectes i les normes estrictament lingüístiques, apunta que el DIEC2 manté les «mateixes contradiccions» en mots compostos amb formants en -s líquida etimològica més consonant del tipus poli(e)sportiu i infra(e)structura. I que no hi ha cap canvi respecte a la primera edició pel que fa a l'ús del guionet i grafia de mots soldats o separats. Es manté «el mateix desgavell» del DIEC1 en l'aplec -tl- (igual a -tll-), així es recull ametla i ametler però no ametlat, ametlenca, ametlerar, ametló i no té entrada en -tl- ni un sol representant de la família de batle: ni batle, batlessa ni batlia ni batliu ni sotsbatle.

Les contradiccions també es mantenen —sempre segons Esteve— en els -nn- dels anglicismes, els mots d'origen llatí en -um i -us i l'adaptació al català, i en els substantius en -at per a operacions tècniques, enfront d'-ada, -ment i -atge.

«El DIEC ha renunciat a ser el millor diccionari, fent un buidatge i selecció dels diccionaris d'Enciclopèdia Catalana, de Joan Coromines i d'Alcover Moll» i l'IEC «continua sense reconèixer l'obra d'Enciclopèdia Catalana». Malgrat tot, Esteve lloa les paraules «valentes» de Martí, que es mostra obert a probables «observacions».