Carrers: del Castell de la Sufera (Aureli, li ho diu Joan Andreu-UJI per telèfon),
Platges: de Voramar, de l'Almadrava, de la Torre de Sant Vicent, dels Terrers, d'Heliòpolis
Partides (i marjals): Salandó (mas del Salandó, l'agulla del Salandó i el pla del Salandó [Aigües, 06.03.2001]); del Quadro de Santiago;
(GEC) Extensió: 36 km2; Població: 3.680 h. [1996]; Municipi de la Plana Alta, entre el conjunt orogràfic que formen les agulles de Santa Àgueda, les muntanyes del Desert de les Palmes i la serra de Montornès i la costa, la qual és constituïda, en part, per la continuació de la llarga platja on la Plana s'obre a la mar, i en part, pel sector més meridional de la costa rocallosa formada pel contacte de la serra d'Orpesa i la mar; ambdós sectors formen, en unir-se, l'olla de Benicàssim, al llarg de la qual hi ha el barri turístic de les Vil·les de Benicàssim. El terme comprèn una zona d'aiguamolls (antiga albufera del Quadro), en part inculta i en part d'arrossar, una zona mitjana amb conreus de secà, i l'interior muntanyenc, que culmina al pic de Bartolo (736 m alt). Hi ha unes 200 ha de zona forestal. El regadiu, amb aigua de pous, ocupa 100 ha i produeix hortalisses i taronges; al secà unes 300 ha de vinya moscatell, a més d'oliveres i garrofers. Les terres de conreu, força repartides, són explotades en un 96% pels propietaris. La ramaderia és poc important. La indústria es redueix a una fàbrica de licor (Licor Carmelitano), mobles, fusteries i auxiliars de la construcció. El turisme, generalment estable i d'estiueig, ha originat, a més de l'expansió de les Vil·les de Benicàssim, la construcció d'urbanitzacions, com la de les Platgetes. La població ha experimentat un augment lent i constant, per tal com la immigració ha compensat l'emigració autòctona. Darrerament, el creixement s'ha accelerat considerablement, gràcies a l'increment turístic. La vila (2 814 h agl [1981], benicassuts; 15 m alt), situada vora la carretera de València a Barcelona, al peu d'un turó coronat per les ruïnes d'un castell, fou probablement una vil·la romana, i en temps islàmics una alqueria. A mitjan s XVI era una senyoria, que fou incorporada al terme de Castelló, del qual es féu independent al començament del s XIX (el 1603 li fou atorgada carta de poblament). L'església parroquial (Sant Tomàs de Villanueva) fou construïda a càrrec de l'erudit Francesc Pérez i Baier entre el 1769 i el 1776. Dins el terme hi ha, a més, l'antiga torre de Sant Julià, la urbanització de muntanya de la Parreta, el despoblat i antic castell de Montornès i el desert de les Palmes, antic monestir carmelità.