Eines de Llengua. El web de la CDLPV
fitxes

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

catalans valencians

Referències a la denominació «català»

Més avall, referències a la denominació «valencià»

(Fonts: Rosalbacavà [en línia: 07.06.2001] i altres)

  1. (GEC) català -lana
  2. Segle XIII: «...poblada la tierra de los más cristianos que podía aver, e señaladamente facía mucho por poblar de cristianos la cidad de Murcia e la villa de Orihuela e la villa de Lorca; e porque non podía aver gentes de su tierra que los poblasen, vinieron y e poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar en el reino de Valencia». (Crónica de Alfonso X, apud García Soriano, 1932, I, ps. XVIII i XXI).
  3. 1290. El franciscà occità Matfre Ermangaud de Besiers en parlar de la Pentecosta al seu monumental poema Lo Breviari d'Amor, diu que, quan moltes gents «de totas nacios» escoltaren de boca dels apòstols les seves respectives parles, es meravellaren de gran manera, puix que n'hi havia «de Proença e de França,/d'Englaterra, de Gascuenha,/d'Espanha, de Cataluenha,/de Flandres e de Bretanha...». Aquest autor hi fa parells de nacions i hi apareix Catalunya (on probablement anava inclosa tota la Corona d'Aragó) com a nació. En aquella època Espanya solia significat Al-Andalus (sota domini musulmà) i, de vegades, tota la península ibèrica o bé Castella.
  4. El famós metge i savi valencià Arnau de Vilanova (1240-1313) fou acusat pels seus enemics de ser «de despreciable nació, o sia, català» («de filiis despecte nationis, scilet cathalanus»). N'Arnau era nat a la Vilanova, antic nom medieval del Grau de València.
  5. 1306. Arnau de Vilanova sempre féu en els seus escrits una perfecta divisió entre els dos pobles i llengües romàniques de la Corona d'Aragó, com quan afirmava: «regnum vero Aragoniae (sub se habet) Cathalanos et Aragones».
  6. Ramon Muntaner (1265-1336) qui va viure tant al Principat com a València i a Mallorques, fou cronista de la Monarquia del Casal de Barcelona i precoç ideòleg nacionalista de totes les terres de llengua catalana. A les seves magnífiques cròniques, avui amagades per la historiografia oficial i d'importació, té abundosos textos patriòtics i utilitza sistemàticament el nom corrent de l'època (catalans) per a designar els habitants del Regne Valencià (de fet descendents de 1º i 2ª generació dels repobladors, bàsicament catalans, que vingueren al sud des dels comtats catalans del nord).

    Així, quan aquest cronista parla d'una batalla marítima contra els moros de Tunis, on Pere el Gran, rei nostre, havia enviat quatre galeres valencianes: «Mas l'almirall dels sarraïns era savi home de mar e era estat en molts fets d'armes e havia provats los catalans qui eren...». Al capítol CLXXI comenta Muntaner: «Veritat és que en una companya eren vint almogàvers qui eren de Segorb e de l'encontrada...E és costum de catalans que la vespra de Nadal tothom comunament dejuna, e no menja fins a la nit...». Així doncs, els sogorbins i gent de la comarca o rodalies (actualment la comarca de Sogorb, l'Alt Palància, parla castellà, si bé amb certs trets fonètics catalans i de vocabulari aragonès) són considerats pel cronista com a catalans.

    Al capítol CCXXXV, en Muntaner usa una expressió corrent durant els segles XIII-XV per a designar totes les terres de la nostra parla: «En Rocafort, esguardant que ell ha via perduda la casa de Sicília, e d'Aragó e de Mallorca, e encara de tota Catalunya, pensà que s'acostàs a misser Carles...» Tot indica que en aquest cas «tota Catalunya» designa les dues regions restants de la Corona: els diversos comtats catalans i el regne valencià, altrament diferenciaria entre els uns i l'altre.
  7. 1311. Ramon Muntaner pren per muller na Valençona, de València: «E és veritat que jo, Ramon Muntaner, en aquella saó, venguí en Sicília, de Romania, e demaní llicència al senyor rei que li plagués que jo pugués anar en les parts de Catalunya e prendre ma muller que havia afermada fadrina en la ciutat de València». (Les Quatre Grans Cròniques, cap. CCLI o CCXXXV).
  8. 1316. Testament de na Guillelma, muller de Salvador Pedrosell, ciutadà de València: hi deixa diners per a deslliurar captius catalans de València («captivis catalanis oriundis de civitate Valentie») de mans dels sarraïns.
  9. 1322. El metge valencià Berenguer Aimerich ensenyava en l'Estudi General de Montpeller, ciutat occitana llavors sota jurisdicció dels reis de Mallorques-Rosselló. El tal metge traduí de l'àrab «in vulgare cathalenorum» el tractat conegut en versió llatina com a «De citaris infirmorum», d'Abu-l-Qasim al-Zahrawi.
  10. 1325. De nou el gran Muntaner: «Exempli de la Mata de Jonc, escrit a la seva Alqueria de Xirivella (L'Horta), bellíssima paràbola i profecia d'unitat entre els tres reialmes catalans front a les maquinacions dels gonelles futurs.
    »E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l'exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran, ne encara con gaire més s'hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d'aquests tres reis, que si entre ells hi havia devisió neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l'altre. Per que és mester que d'aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d'una volença, no temen tot l'altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics». (Crònica 292).

    Més avant en Muntaner mostra la seva satisfacció a la Crònica pel fet que a Múrcia i Cartagena, repoblada per catalans després de ser conquerida per Jaume I (i donada al rei de Castella), «Són vers catalans e parlen del bell catalanesch del món» (cap. XVII).
  11. 12.08.1330. Mercaders dels 3 regnes catalans a Bruges (Flandres) aproven unes ordenances comunes a «tots els mercaders catalans sotmesos al senyor rey d'Aragó» a fi que «d'ací en avant no sia nenguna qüistió entre mercaders ni noliejadós, ne ací, ne en València, ne en Barchinona, ne en Mayllorcha».
  12. 1348. En una referència en La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluch de Rosalia Guilleumas i Brosa (Barcino, 1957; pàg. 20): «Així, un document de 1348 adverteix: "similis littera fuits missa in vulgari cathalano"»
  13. 28.05.1352. El veguer de Mallorca comunica, de Lleida estant, al Cerimoniós que ha «trobat lo llibre sarraynesch trelladat en romanç, el qual Jacme Roig, quondam, nos fehia a esplanar de moresch en romanç cathalà».
  14. 1352. Al capítol 5è. De la Crònica del Cerimoniós sobre una tempesta a Sicília: «No se'n perdé alguna, sinó una galea dels catalans que era de València».
  15. 1360. El cadí de Xàtiva i un jueu barceloní fan de torsimanys i treballen unes capitulacions pel rescat d'un visir de Fes: «scientes loqui et intelligere ad nodum cathalanorum et eciam algaraviem et linguam».
  16. 12.12.1360. La reina Elionor de Sicília escriu al batle d'Elx, en Domènec Llull, i hi anomena cristianesch a la llengua catalana.
  17. 1365. Els diputats mallorquins escriuen als Cerimoniós: «Com los mallorquins e poblars en aquella illa sien catalans naturals, e aquell regne sia part de Catalunya...»
  18. 1370. Moisès Salvador, jueu de Lisbona, testifica: «entre los mercaders catalans que y pujaven e meteren ses robes e mercaderies e persones hi véu En Joan Roca, mercader de València e tots los catalans qui eren en la dita fusta».
  19. Bernat Serra, notari de València: «alcuns mercaders catalans entre los quals eren Johan Roca, mercader de València».
  20. Bernat de Miracle, savi en dret de València: «entre los quals catalans que hi moriren hi morí En Johan Roca, jove, mercader de València», etc.
  21. 1388. El Consell General de València acorda prendre mesures amb Barcelona i Mallorca, «pels molts e grans damnatges dels infels moros de Barberia, confusió e vergonya de cristians, especialment d'aquesta nació...»
  22. 1392.Els regidors valencians s'adrecen als de Mallorca i s'hi planyen de la inseguretat que hi ha a la mar: «On és la vigor de la nació catalana, que feia tributàries totes altres nacions circunvehines? E preferint-nos a fer sobre açó, ensems ab vós e ab Catalunya».
  23. L'infant Martí de Sicília està pacificant l'illa i quan el Consell de València coneix els seus triomfs, els considera com «honor e utilitat de la Corona reyal d'Aragó; encara a tota la nació catalana».
  24. 1395. Fra Antoni Canals, mentor de l'aristocràcia valenciana, escriu la seva traducció del Valeri Màximo: E com lo dit rey (Massinissa) fos barbre, que vol dir hom estrany...als catalans, turchs o tartres. S'adreça als jurats barcelonins fent-los esment que tradueix el llibre de llatí en la nostra vulgada llengua materna valenciana: per primera vegada, amb quatre adjectius, algú parla de llengua valenciana, però més aviat té el sentit d'estil de prosa que no pas de cap forma dialectal (llavors molts escasses), tanmateix hi afig: jatsia que altres l'hagen tret en llengua catalana.
  25. 12.9.1399: Els jurats de València fan esment d'aquest «antich proverbi: Draps de França e llibres de Bolunya / consumen Aragó e tota Catalunya».
  26. 1399: Els jurats de València s'adrecen als diputats del General de Catalunya per agrair-los la galera que els prestaren per armar-la contra els berbers, per donar «a aquells durs càstichs, terrible terror e punició condigna de tants damnatges per aquells donats a la Catalana nació».
  27. 1400. Els jurats de València s'adrecen a les autoritats de la vila fronterera castellana de Moia (vora Ademús): «fugint, pocs dies ha, un catiu, de llinatges de tartres, emperò bandejat e apel·lat Johan, d'edat de XX anys poc més o menys, e paladí en son parlar català».
  28. Una altra lletra semblant adrecen al veguer i jurats de Girona: «e paladí en llenguatge català».
  29. Ca. 1400. Pedro López de Ayala, al seu Rimado de Palacio, oposa catalán a español, francés, inglés, lombardo i escocés.
  30. François Villon oposa les cathalennes a les espagnoles, grecques, egiptiennes, etc.
  31. Vicent Ferrer anomena Catalunya a la València de parla catalana, en predicar a la comarca dels Serrans (de parla aragonesa): «Vosaltres de la Serrania, que estats enmig de Castella e de Catalunya, e per ço prenets un vocable castellà e altre català».
  32. 1411. La vídua de Joan I, Violant de Bar, de nació francesa, s'adreça a la noblesa valenciana a tomb del plet successori, i afirma que ha fet estudiar els testaments dels darrers reis, los quals testaments, per clarificació de nostra intenció, havem fet splanar de latí en lengua catalana.
  33. 15.12.1433. Oriola Capítols que ha de presentar el Missatger en Roma al Papa amb les reclamacions d'Oriola, per a resoldre el conflicte del Vicariat i el Bisbat. (Informació de Joan-Carles Martí i Casanova, Migjorn, 17.09.2003.):
    Item lo dit bisbe te e acostuma tenir hun e dos a vegades mes vicaris generals e lochtinents de aquells dins la Ciutat de Murcia del Reialme de Castella e dins la vila de Oriola qui es cap de la governacio james no a volgut constituyr hum vicari.. En encara fan pus gran desonestat quen los actes que donen a les parts pledegants fan de co que donen al Castella en hun full de paper posen al Catala en tres fulls per forma que per hun flori que el Castella pach lo Catala ne paga quatre florins. En aixi que la justicia de les catalans es perida...»
    Item senyor que no solament per lo dit bisbe que ha present es. E encara que tots los pastas qui continuament son castellans. Per co que la major part e lo cap del dit bisbat es en les parts de Castella aquell se dona a voler del Rey de Castella. E per conseguent pensar per vostra Real celsitut que a Castella e com se atroba en lo dit bisbat tots temps favorega e han acostumat favorir als de la nacio castellana desfavorint als de la nacio catalana. E axi mostre e han mostrar en donar dignitat e altres benefficis ecclesiastichs que no solament en les parts de Castella...
  34. 1458. Generalitat de València. Llibre de provisions:
    E hac gran tumult en Roma, que los romans estaven avalotats contra los cathalans, car dient-se que lo papa, qui era cathalà (ço és, valencià) e era stat bisbe de València, los havia fort maltractat.
  35. 1557. Cristòfor Despuig. Los coŀloquis de la insigne ciutat de Tortosa:
    [...] perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València y la llengua cathalana se restà y estengué per tot lo regne, com per a vuy se parla des de Oriola fins a Tayguera.
  36. 1554. M. Bandello. Novelle I: «Valenza, gentile e nobilissima, che in tutta Catalogna non és piu lasciva e amorosa città.»
  37. 1566. Martí de Viciana. Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia: «En Orihuela e su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana; porque en la conquista se pobló más de catalanes que de otras naciones.»
  38. 1604. J. Pujades. Dietari: «Y los valentians diuen que ara ells són los vertaders vells catalans. Y si es mantenen tenen rahó.»
  39. 1610. Gaspar Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia: «Como fue poblado casi todo de la nación catalana, y tomó della la lengua (..) por más de trescientos años han pasado los deste reyno debajo del nombre de catalanes (..) por ser todos de una misma lengua y nación.»
  40. 1766. Bisbe Climent, Sermó d'entronització, Barcelona: «Casi todos los valencianos somos catalanes (...) debeis reconocerme como paisano vuestro.»
  41. 1778. F. Cerdà, Notas al Canto del Turia: «Bajo el nombre de catalanes se entendían éstos y los valencianos, por ser todos de una misma lengua...».
  42. 1783. Lletra de J. A. Mayans a J. Vega i Sentmenat: «Su lengua (de Catalunya) en España y Francia huvo tiempo en que fue la más culta; pero(..) los más interesados en su conservación son los primeros que la han abandonado (...). En esto los valencianos hemos ganado la palma(...) Vamos, pues, a vindicar el descuido de nuestra lengua con esse que Vmd, intitula Thesoro de la lengua cathalana.»
  43. 1876. Benvingut Oliver, H.ª del D.º en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, 1876: «Este hecho [comunitat d'usos, costums legislació i tradicions] [...] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestras ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad.»

Referències a la denominació «valencià»

(Fonts: Migjorn_1 [en línia: 29.04.2003] i altres)

  1. 1395. Pròleg - Dedicatòria del manuscrit de VALERIO MAXIMO, d'Antoni Canals (Regne de València, 1352-1414/1419). Canals era escriptor, gramàtic, filòsof, teòleg i frare de l'Orde de Predicadors. Es pot llegir al final de la pàgina del manuscrit: "...tret del llati en nostra vulgada lenga materna Valenciana axi com he pogut jatssessia que altres l'agen tret en lenga cathalana empero com lur stil sia fort larch e quasi confus...".
  2. 1408. En un document notarial, sobre certs drets que tenia la vila d'Onda i que l'orde de Montesa intentava suprimir, es diu literalment: "El sia la veritat del feyt que les paraules que foren entre vos, dit honrat senyer en Lois Sendavena e lo dit comandador d'Onda, fossen en vulgar lengua valenciana, e foren aquestes e semblants en efecte".
  3. 1412. Pàgina manuscrita de l'ACTA NOTARIAL del 6 de juny de 1412 sobre el Compromís de Casp. Diu en la darrera part: "... Consimilem literam idem domini deputati expedire mandrunt, in ydiomate valentino, parlamnto generali Regni Valentiae, que sigilio reverendissimi domini archiepiscopi Terracone exititit sigillata..." 1414. Segons Lluís Cerveró, en un protocol del notari Bonamat Ferrer, es fa constar: "En nom de nostre senyor Deu Jehus e de la sua sagrada Nativitat, sapien tots com yo, Felip Bricet, pelicer, comorant en la ciutat de Valencia, me convench ab vos, en Johan Sanxez, illuminador, alias de legir e scriure de letra e scriptura de lengua valenciana, en pla o alias romans, en tal forma e manera que yo sapia scriure e legir libres de Deu e dig alias de comptes e legir libres appellats romans".
  4. 1458. CANONITZACIÓ DE SANT VICENT FERRER, proclamada el 29 de juny de 1455 per Calixt III. S'escrigué l'1 d'octubre de 1458, i va ser signada per Pius II. Diu: "In sua valentina ac materna lingua fuerit semper locutus".
  5. 1478. Colofó de la BÍBLIA, traslladada "... de lengua latina en la nostra valenciana..." per lo molt reverent Micer Bonifaci Ferrer (València, 1355-1417), Doctor en cadascú dels Drets i també en la facultat de Sacra Teologia, Superior General de l'Orde de la Cartoixa i germà de Sant Vicent Ferrer. És la primera Bíblia que fou impremtada en una llegua romanç i ho va ser en la ciutat de València en el mes de març de l'any 1478. (Hispanic Society of America, Nova York).
  6. 1481. Colofó de la HYSTORIA DE ALEXANDRE de Lluís de Fenollet (Xàtiva, ¿ -1505), humanista i escriptor. En el colofó d'aquesta obra, edició de Barcelona de l'any 1481, es pot llegir: "... en la present lengua valenciana transferida...".
  7. 1482. Primera pàgina del text de la Imitacio de Iesuchrist, de Kempis, «... esplanat de lati en valenciana lengua...», per l'escriptor i traductor Miquel Pérez (València, segle XIV/XV). Va ser editat en València l'any 1482. (Bibliothèque National, París).
  8. 1485. Pròleg de la Ystoria de Joseph on es pot llegir al començament: «... Descriure en vulgar de valenciana prosa...». Aquesta obra del teòleg i escriptor Joan Roís de Corella (Gandia, 1433/1443-1497), s'edità a València on es conserva l'únic exemplar del món.
  9. 1489. En el Colofó del Liber Elegantiarum podem llegir: «... Explicit liber elegantiarum Johannis Stephani viri eruditissimi civis Valentiani regie auctoritate notarii publici: latina et valentiana lingua: exactissima diligentia emendatus...» L'autor, Joan Esteve (València, segle XV), que era escriptor i notari de la ciutat de València, l'escrigué l'any 1472, i es publicà en Venècia en 1489.
  10. 1490. En la Dedicatòria del TIRANT LO BLANCH diu: "... me atrevire expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas encara de portuguesa en vulgar valenciana: perço que la nacio don yo so natural sen puxa alegrar...".
  11. D'aquesta novel·la de l'escriptor Joanot Martorell i Mompalau (Gandia, 1413-1468), digué Cervantes que: "... es el mejor libro del mundo..." (Don Quijote de la Mancha, I, cap.VI). (Biblioteca Universitària, València; British Library, Londres; Hispanic Society of America, Nova York).
  12. 1490. El Deo gracias del TIRANT LO BLANCH diu: "... Lo qual fon traduit de Angles en lengua portoguesa. E apres en vulgar lengua valenciana per lo magnifich: e virtuos cavaller mossen johanot martorell...". Açò ho diu l'escriptor Martí Joan de Galba (València, ¿ -1490), el qual escrigué la quarta i última part a causa de la mort de Joanot Martorell.
  13. S'edità a València l'any 1490.
  14. 1491. Dedicatòria de la IMITACIO DE IESUCHRIST. "Comença lo libre primer de mestre ihoan gerson canceller de paris de la imitacio de iesuchrist e del menypreu de aquest mon miserable splanat de lati en valenciana lengua per lo magnific en miquel pereç ciutada. Diu al final: "...
  15. traduit de lati en valencciana prosa...". L'autor és Miquel Pereç. Edició valenciana de l'any 1491.
  16. 1493. Dedicatòria de LO CARCER DAMOR, de Benardí Vallmanya (València, segle XV), escriptor i traductor. Es pot llegir en el començament: "...Traduit de lengua castellana: en estil de valenciana prosa...". Edició barcelonina de l'any 1493. (British Museum, Londres).
  17. 1494. Part de la Dedicatòria de la VIDA DE LA SACRATISSIMA VERGE MARIA. Podem llegir: "...no deu esser en la nostra valenciana lengua callada...". L'autor, Miquel Pérez. Fon editat en València l'any 1494.
  18. 1495. 8 de juny. Traducció de l'obra llatina DE QUATUOR NOVISSIMIS SEU CORDIALE. En el colofó llegim: "Cordial del anima, de vulgar lengua castellana en stil de valenciana prosa".
  19. 1495. 3 d'agost. Colofó (Deo garcias) del llibre la REVELACIO DEL BENAVENTURAT APOSTOL SANCT PAU. Diu: "... de vulgar ydioma castella en valenciana prosa...". L'autor, Benardi Vallmanya. Edició valenciana de l'any 1495. (Bibliothèque National, Paris).
  20. 1496. Final i Colofó de la PRIMERA PART DEL CARTOXA. Diu el Colofó: "... trelladada de lati en valenciana lengua...". L'autor, Joan Roïç de Corella. Fou editat en València l'any 1496.
  21. 1497. Edició en Barcelona del Tirant Lo Blanc. En el colofó llegim: "lo qual fon traduhit de angles en lengua valenciana".
  22. 1499. Dedicatòria de la VIDA DE SANCTA CATHERINA DE SENA. Es pot llegir al principi: "... traduir de lati en valenciana prosa...". L'autor, Miquel Pereç. Edició València l'any 1499.
  23. 1500. Colofó (Deo gracias) de la SEGONA PART DEL CARTOXA, on es llig: "...traduhida de latina lengua en valenciana prosa...". L'autor, Joan Roïç de Corella. Aquesta edició es va fer a València l'any 1500.
  24. 1500. 4 de febrer. Nicolau Spindeler acaba d'imprimir el llibre de "Notes ordenades per lo reverent mestre Bernat Vilanova alias Navarro." L'obra, pensada i escrita per a l'ensenyament del llatí, posa tots els exemples i correspondències "in valentino idiomate".
  25. 1502. Començament i Colofó del llibre SINONIMA VARIATIONUM SENTENTIARUM, de l'escriptor Jeroni Amiguet (Tortosa, segle XV/XVI). Diu: "... ex italico sermone in valentinum...". Va ser editat a València l'any 1502.
  26. 1504. Llibre de col·lacions eclesiàstiques del arxiu del Palau arquebisbal: "...seu mandati de providendo felicis recordationis Alexandri pape sexti lingua valentina expedientarum, vacante obitu Ludovici Catala, episcopi de Orta".
  27. 1507. Final del Proemi de l'ART DE BEN MORIR, de Francesc Eiximenes.
  28. Es pot llegir "...he desliberat traure´l segons la possibilitat del meu pobre entendre en llengua valenciana...". Edició feta a Barcelona l'any 1507.
  29. 1510. Miquel Pérez comença la dedicatòria de "La vida de Sant Vicent Ferrer" dirigida "a la senyora na Cirera d´Alapont, muller del magnifich miçer Pere d´Alapont, regent la concelleria u del consell del Rey nostre senyor" amb aquestes paraules: "me prega que yo volgues pendre treball de traduir de lati en valenciana lengua de aquest glorios sant la historia".
  30. 1511. Cancionero general de Hernando del Castillo. Quan parla de la poesia en "honor del suavissim nom de Jesús" diu: "Obres de Vicent Ferrandis en llengua valenciana". De la mateixa manera, abans de la poesia "pensant en vos" posa aquest títol: "Obres de moceen Vinyoles, desdenyat de sa enamorada, en lengua valenciana".
  31. 1511. El dominic Fra Tomàs Vesach, el 17 de setembre de 1511, en el pròleg de sa "Vida de la seraphica sancta Catherina de Sena, declara que "per que dita historia puga esser largament e difusa comunicada a tots aquells e aquelles qui la volran, la ha feta imprentar en nostra lengua valenciana".
  32. 1517. Portada i Introducció (impressió actual) del llibre Propalladia, comèdia de Bertomeu de Torres Naharro (Badajoz, ¿ -1524). Es pot llegir que: "... hablan cuatro lenguajes... latin e italiano, castellano y valenciano...". Fou editat a Nàpols l'any 1517.
  33. 1518. Colofó de la Primera part del cartoxa. Diu: "... trelladada de lati en valenciana lengua...". L'autor, Joan Roïç de Corella. Edició feta a Barcelona l'any 1518.
  34. 1521. Portada de Blanquerna, de Ramon Llull (1235-1315). "... Traduit: y corregit ara novament dels primers originals: y estampat en llengua Valenciana...", per l'eclesiàstic i escriptor Joan Bonlabi (Rocafort de Queralt, segle XV). Va ser editat a València l'any 1521.
  35. 1521. Portada del Llibre d'oracions, de Ramon Llull. Llegim: "... Traduit: y corregit ara novament dels primers originals en lengua valenciana...", pel mateix Joan Bonlabi. Edició valenciana de 1521.
  36. 1522. Un monge de Montserrat traduïx la "Vita Christi de sant Bonaventura" en llengua catalana. Diu: "He desliberat arromançar lo present libre, puix veig que fins aci, en nostra catalana lengua no es esta transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme. Empero per ser tan prolixament en quatre grans libres partit, no es posible facilment saber per ell en breu temps tota la vida del senyor".
  37. 1523. Portada del llibre SCALA DEI, on es pot llegir: "... Novament traduit de Lemosi en nostra lengua vulgar Valenciana...". L'autor de la traducció, discutit, traduïx a Francesc Eiximenes. Edició barcelonina de l'any 1523.
  38. 1546. Portada de la GRAMATICA VALENCIANO - LATINA, del metge i excels humanista Andreu Sempere (Alcoi, ¿ -1572), de la que se'n feren prop de quaranta edicions: la primera a València en 1546, seguint-li'n sis mes durant el segle XVI, dos a Barcelona en 1570 i 1637, dos a Càller (Sardenya) en 1557 i 1583, i més de vint a Mallorca en els segles XVII, XVIII i XIX. En tots aquests llocs s'estudià el llatí, durant molts anys, amb una Gramàtica Valenciana. La present edició es de Palma de Mallorca de 1749.
  39. 1555. VOCABULARI VALENCIÀ - CASTELLÀ (impressió del segle actual), prologat per l'escriptor i polític Salvador Guinot i Vilar (Castelló, 1866-1944); l'autor de l'edició original fon Joan de Resa -pseudònim de l'Honorat Joan- (Regne de València, segle XVI) el qual feu aquest VOCABULARIO VALENCIANO-CASTELLANO per a la millor comprensió dels castellans de les obres d'Ausiàs March, que varen ser publicades en valencià a Valladolid l'any 1555, de les quals aquest "Vocabulario" formà part.
  40. 1568. "PLEGMATICA del molt alt senyor don Johan, primer de aquest nom Rey de Arago de inmortal y gloriosa memoria, olim en crida Real e general edicte, per manament dels Magnifichs Justicia e Jurats que tunc eren de la present ciutat de Valencia publicada, traduida de Llati en vulgar Valencia: per los Reverents mestres de la Seu de Valencia en lany MCCCCXiiij." 1569. Segona pàgina del "Aviso para el curioso lector" del VOCABULARIO DEL HUMANISTA, del sabi humanista Llorenç Palminero (Alcanyís, 1514-1580). Palminero apunta en este "Aviso" que: "... si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en Castellano, pongola en Valenciano, Italiano, o Frances, o lengua Portuguesa...". Va ser publicat a València l'any 1569.
  41. 1574. LIBRO DE ALABANÇAS D'LAS LENGUAS HEBREA, GRIEGA, LATINA, CASTELLANA Y VALENCIANA. L'autor és l'escriptor i historiador Rafael Martí de Viciana (Borriana, 1502-1574). Va ser editat a València l'any 1574.
  42. 1576. REQUESTES DEL ANY 1576. Ajuntament d´Elda.: "... Que atento que la Sentencia que se ha de dar en esta Causa está en poder del Scribano, ordenada en lengua castellana y firmada, y que conforme a Fueros deste Reyno no se puede publicar dicha Sentencia sin que primero se traduzca en lengua valenciana, proveyo...".
  43. 1576. Es publicà a Alcalá de Henares EL PATRAÑUELO de Joan de Timoneda. En l'epístola al lector diu: "...en mi lengua natural valenciana".
  44. 1579. "LAS OBRAS DEL EXCELENTISSIMO POETA AUSIAS MARCH, Cavallero Valenciano. Traduzidas de lengua Lemosina en Castellano" pel poeta Jordi de Monte Mayor (Portugal, 1520-1561). L'edicio de l'obra en la llengua original d'Ausias March, feta a Valladolid l'any 1555, per Joan de Resa, du al final un Vocabulari Valencià-Castellà.
  45. 1580. Nota de l'autor del llibre THESAURUS PUERILIS, de l'escritor Onofre Pou (Girona, segle XV-XVI). Es llig en la susdita nota: "... esta primer lo vulgar en llangua Cathalana, y Valenciana, y despres lo llati...". Edició de Barcelona de l'any 1580.
  46. 1586. Dors del foli 977, MANUSCRIT propietat dels P.P. Dominics de València, que conté un deliciosa narració en forma de declaració jurada, feta per un valencià, l'honorat Jeroni Ferrandis, que va coincidir a Colòmbia amb Sant Lluís Bertran (València, 1526-1581). És un testimoni sobre la llengua que parlava el sant. Diu: "... y que este testigo hoyo predicar el dicho Fray Lluys Bertran en lengua valenciana siempre y vio que los dicho Indios le entendian...".
  47. 1604. Dedicatòria de la PRIMERA PARTE DE LA CRONICA GENERAL, de Pere Antoni Beuter (València, 1490/1495-1554), historiador, teòleg i primer cronista del Regne de València. Editat en 1604 a València, es una fidel reproducció de la de 1546, i es pot llegir: "... Imprimiose pues en lengua Valenciana, como yo la compuse...".
  48. 1610. Gaspar Escolano en el seu llibre "Década primera de la historia de la Insigne y Coronada Ciudad y Reyno de Valencia diu: "....de suerte que arrimando algunos vocablos groseros que hoy en dia se quedan en la catalana, poniendo en su lugar de la latina los que bastavan, cepillando los que tenían mal sonido y escabrosidad en la pronunciación y generalmente escogiendo una dulce forma de pronunciar, sin el horror y desabrimiento con que usan desta lengua en las provincias que la conocen por natural, ha venido a tener nombre por sí y llamarse lengua valenciana y a merecer asiento entre las mas dulces y graciosas del mundo".
  49. 1617. Cervantes, en "Los trabajos de Persiles y Segismunda" fa dir a un dels seus personatges: "principalmente les alabaron la hermosura de las mujeres de Valencia y su extremada limpieza y graciosa lengua, con quien sola la portuguesa puede competir en ser dulce y agradable".
  50. 1621. «[L]os papeles que os mando van en lengua valenciana, porque no usan por acá las pláticas en lengua castellana ni latina.» (un rector de la Ribera, Archivo Histórico Nacional, Inquisición, citat per V. J. Escartí en la introducció a Escrits valencians de Pere Esteve i Puig, ed. Institució Alfons el Magnànim, 2005)
  51. 1639. Foli 69 corresponent al monestir del Puig i de la seua Verge de la HISTORIA GENERAL DE LA ORDEN DE LA VIRGEN MARIA DE LA MERCED, del poeta i dramaturg Tirso de Molina -pseudonim de Fra Gabriel Tellez Giron (Madrid, 1570/1572-1648)- Diu en les primeres línies: "... Y aunque de nuestro cerro consagrado (llamanlos Puig en lengua valenciana, sucesora de la lemosina)...". (Biblioteca de la Real Academa de la Historia, Madrid).
  52. 1640. «[N]o solament se fa particular estudi en procurar saber la llengua castellana, però també en oblidar la valenciana, per la molta abundància que y ha de subjectes que els pareix que tota la seua autoritat consistix en parlar en castellà.» (Marc Antoni Ortí, Siglo quarto de la Conquista de València, citat per V. J. Escartí en la introducció a Escrits valencians de Pere Esteve i Puig, ed. Institució Alfons el Magnànim, 2005)
  53. 1647. DICCIONARIO ALPHABETICO DE DICCIONES, JUNTAMENTE CASTELLANAS Y VALENCIANAS. Diccionari anònim de 376 pagines, escrit per un capellà.
  54. 1651. Part del Pròleg de MEMORIAS DE LOS SUCESOS PARTICULARES DE VALENCIA, Y SU REINO EN LOS AÑOS MIL SEISCIENTOS QUARENTA Y SIETE, Y QUARENTA Y OCHO, TIEMPO DE PESTE, a on es pot llegir: "... En alabança del Autor del libro. Romance en idioma Valenciano...". L'autor, Fra Francesc Gavaldà (València, 1618-1686), de l'Orde de Predicadors, fon Catedràtic i Doctor en Teologia en la Universitat de València, així com historiador de renom. Va ser editat a València l'any 1651. L'autor del "Romance" es Pere Jacint Morlà (València, ¿ -1656), eclesiàstic i literat.
  55. 1654. TRACTATUS DE REGIMINE URBIS ET REGNI VALENTIAE, del doctor Llorenç Matheu i Sanz. En la pagina 504 diu: "Reperi in Hispania linguas: verterme propiam. Cantabricam, graecam, latinam, Arabicam, Celtiberam, Caldeam, Hebraicam, Valentinam, Catalaunam......Més avant diu: "At traducta ad catalaunos et nobis comunicata per nostros majores, succesive ita perpolita et elegantia imbuta fuit, ut odie ab ea distinguitur, speciem distintam constituendo, sicut enim Castellana differt ab Aragonesa elegantia et esplendore, sic similiter Valentina a Catalauna".
  56. 1655. POESIA (impressió de 1973) de l'escriptor Marc Antoni Ortí i Moles (València, 1647-1687), composta en ocasió de commemorar el segon centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer. La present poesia està inserta en l'Estudi Preliminar fet per Manuel Sanchis Guarner en els Sermons de Quaresma. Diu així: "... és diligència molt vana inquirir les excel·lències de la llengua valenciana".
  57. 1666. SERMO DE LA CONQUISTA, de Gaspar Blay Arbuxech. "... y per ser de un sanct valencià, nat en ella lo any 1227 lo docte y benaventurat Pare S. Pere Pasqual......en un llibre, que entre altres molts escriguè en nostra llengua valenciana, intitulat per los Authors vulgarment Biblia chica, inpres en Barcelona lo any 1492...".
  58. 1667. REALES FIESTAS. Del catalá Francisco de la Torre. Diu que el Regne de València ".. con la voz de reino se entiende comúnmente..." (pàg 124). Diu:: " que la lengua sea valenciana, castellana o latina" (pag 44).
  59. 1667. RAMELLET DEL BATEIG. Iuan Batiste Ballester, escriu: "Que sia la lengua valenciana millor que totes les de Europa, en apres de la lengua Sancta....." "Parlavas lo valencià lenguage en Proença, tota la guiana y França gotica, y ara en Catalunya, Regne de Valencia , Mallorca y Ivisa. Pero als mes els queda al pronunciarla cert margall que nol tenim los desta Ciutat." "La llengua valenciana es la primera mare de moltes poesies, com Rimes, Estrambots...".
  60. 1675. Part del Pròleg del llibre DE LA INSTITUCIO, GOVERN POLITICH, Y JURIDICH, COSTUMS, Y OBSERVANCIES DE LA FABRICA VELLA, DITA DE MURS, Y VALLS; Y NOVA, DITA DEL RIU, editat l'any 1675. El seu autor, Josep Llop (València, 1630-1685), era Jurisconsult, Doctor en ambdós. Drets, degà dels advocats de la ciutat de València, etc. En un passatge es pot llegir: "... Y no es de menyus cosideració el haver usat lo Autor del nostre Idioma Valencià...".
  61. 1677. «Dos vezes repitió su magesatd católica su intento y otras dos, con su gracejo acostumbrado, huyó la cabeza a la mitra, diziendo al rey, en su lengua valenciana:=–Senyor: Déu a mi no·m vol bisbe, sinó predicador dels brivons.» (Francesc Mestre (1677), Vida admirable del siervo de Dios, Fray Pedro Esteve, citat per V. J. Escartí en la introducció a Escrits valencians de Pere Esteve i Puig, ed. Institució Alfons el Magnànim, 2005)
  62. 1688. Part de la CARTA DE DON HIPOLITO DE SAMPER Y GORDEJUELA (València, 1633-1700), "Procurador General de su Orden de Montesa, Capellan de Honor de S.M. de su Consejo, su Asesor Jubilado de Bayle, General de la Ciudad, y Reyno de Valencia, Administrador del Hospital de Aragon, y Juez de la Nunciatura de España", datada el 20 d'agost de 1688 i inserta en el llibre VITA CHRISTI, de Sor Isabel de Villena (València, 1430-1490), del qual s'imprimí la primera edició en València l'any 1491. Es pot llegir entre línies: "... Otro intitulado: Vita Christi, de la Reverent Abadesa de la Trinitat, compuesto en lengua Valenciana...".
  63. 1689. Portada i explicació sobre el motiu d'escriure en castellà les EXEQUIAS DE LA REYNA NUESTRA SEÑORA DOÑA MARIA LUYSA DE BORBON, escrita per Josep Ortí y Moles (València, 1650-1728), i editat a València l'any 1689. Llegim: "... y por si el idioma Valenciano causare alguna dificultad...".
  64. 1692. En la pàgina 139 del llibre "Cielos de fiesta musas de pascua en fiestas reales que a S. Pascual coronan...., Fray Joseph de Jesús, afirma: "del carro triumfal iban esparciendo a dos manos las siguientes poesias impresas en lengua valenciana".
  65. 1732. Portada de PRACTICA DE ORTHOGRAPHIA, PARA LOS DOS IDIOMAS CASTELLANO, Y VALENCIANO, de l'escriptor i editor Carles Ros i Herrera (València, 1703-1773), que a més, era Notari de professió i va destacar com a autor d'obres jurídiques i lingüístiques.
  66. 1734. Epitome del origen, y grandezas del idioma valenciano, de Carles Ros. Part de l'explicació inherent a l´ "Aprovació" de la publicació del EPITOME DEL ORIGEN, Y GRANDEZAS DEL IDIOMA VALENCIANO; de Carles Ros. L'Aprovació la va fer Antoni Arenaza i Garate, Doctor en ambdós Drets, i per Andreu d'Orde i Larreategui (Ermua, Vizcaya, 1672-1740), Arquebisbe de València i Inquisidor General d'Espanya; l'autor es Tomàs Ródenas (Ayora, 1656-1737), eclesiàstic i Doctor en Teologia de la Universitat de València. Diu: "... este Epitome, Panegyris laudatoria, de la lengua Valenciana, en si mesmo se lleva la aprobacion que solicita".
  67. 1736. Portada del TRATAT DE ADAGES, Y REFRANYS VALENCIANS, Y PRACTICA ESCRIURE AB PERFECCIÒ LA LENGUA VALENCIANA, de Carles Ros.
  68. 1737. Portada de NORMA BREVE, DE CULTURA, Y POLITICA DE HABLAR, PARA IDIOMA CASTELLANO; AUNQUE SERVIRÀ TAMBIEN PARA EL VALENCIANO, Y OTROS, de Carles Ros.
  69. 1739. Portada del BREVE DICCIONARIO VALENCIANO-CASTELLANO, de Carles Ros i Herrera.
  70. 1740. "Tractat breu, y explicacio dels punts de la guitarra en Idioma Valencia, per En Joan Carles Amat. Pera que´ls naturals, que gustaren de dependre, y no entengueren la explicacio Castellana, puguen satisfer son gust en este breu y compendios estil".
  71. 1750. Portada de BREVE ESPLICACION DE LAS CARTILLAS VALENCIANAS, de Carles Ros. Editat a València en 1750.
  72. 1752. Portada del llibre QUALIDADES, Y BLASONES DE LA LENGUA VALENCIANA, de Carles Ros. Edició valenciana de l'any 1752.
  73. 1761. CARTA A JUAN DE VEGA CANSECO (impressió actual), datada en Oliva, I-VI-1761, escrita per Gregori Mayans i Siscar (Oliva, 1699-1781), erudit, escriptor, Doctor en ambdós drets, en Filosofia, etc. Esta carta està inserta com a "Pòrtic" del facsímil de "Institucions del Furs, y Privilegis del regne de Valencia", de Micer Pere Hieroni Taraçona (Benigànim, 1547- ?), impremtat a València per Pere de Guete l'any 1580. Llegim al final: "... Para esto es menester aplicarse algo a la lengua valenciana, como en otro tiempo hacían los grandes hombres".
  74. 1762. Pàgina 237 del llibre FIESTAS SECULARES, CON QUE LA CORONADA CIUDAD DE VALENCIA CELEBRÓ EL FELIZ CUMPLIMIENTO DEL TERCER SIGLO DE LA CANONIZACION DE SU ESCLARECIDO HIJO, Y ANGEL PROTECTOR S. VICENTE FERRER, APOSTOL DE EUROPA, on es pot llegir: "... Tu lengua, la lengua Valenciana, que comunmente hablamos, lengua de nuestra Corte, se hizo lengua verdaderamente universal...". L'autor va ser el religiós i escriptor Tomàs Serrano i Pérez (Castalla, 1715-1784), professor de Retòrica i Catedràtic de Teologia. Edició feta a València l'any 1762.
  75. 1764. DICCIONARIO VALENCIANO-CASTELLANO, de Carles Ros.
  76. 1764. Part del "Juicio" que fa el teòleg, escriptor i bibliògraf Agustí Sales i Alaca (Valjunquera, 1707-1774) sobre el DICCIONARIO VALENCIANO-CASTELLANO de Carles Ros. Comença així: "De orden de V.S. he leido este Diccionario de nuestra Lengua Valenciana, explicada en Castellano...".
  77. 1764. Part de la "Carta" a Carles Ros, autor del DICCIONARIO VALENCIANO-CASTELLANO i inclosa en el mateix. L'autor d'aquesta carta és l'escriptor i arqueòleg Lluís Galiana i Cervera (Ontinyent, 1740-1771) i mampren així: "Mui Señor mio. Tiempo haze que miro à V.M. como un Hombre nacido para èl bien de la Lengua Valenciana...".
  78. 1768. Carta a Carles Ros, de Lluís Galiana i Cervera, autor de RONDALLA DE RONDALLES, a la que serveix al mateix temps de Dedicatòria i Pròleg. Diu: "Amic y Senyor meu. Encara que la llengua Valenciana sia capaç de tota aquella perfecció y primor que pot tindre qualsevol altre idioma...". Edició valenciana de l'any 1820.
  79. 1778. LA DIANA ENAMORADA - NOTAS AL CANTO DE TURIA, del poeta i jurisconsult Gaspar Gil i Polo (València, 1515-1591). S'edità per primera volta a València l'any 1564. La present publicació va ser publicada per l'erudit i bibliògraf Francesc Cerdà i Rico (Castalla, 1738-1800). La Diana Enamorada-Notas al Canto de Turia conté diverses manifestacions sobre la Llengua Valenciana fetes per diversos autors, de les que seguidament n'exposem algunes.
    Pàgina 306. "... Pàg. 316. Obra de Mossen VINYOLES desdenyat de sa enamorada, en lengua Valenciana...". Narcís Vinoles (València, segles XV/XVI) era poeta i Doctor en Lleis.
    Pàgina 309. "... Finalment la Glossa a una canción que hizo Mossen Jórdi de Sant Jórdi en lengua Valenciana...". L'autor, Lluís Grespi de Valldaura (València, segles XV/XVI) era poeta i Doctor en ambdós Drets. Pàgina 334. "... Obres de VICENT FERRANDIS en lengua Valenciana, en que agué joyes, y en totes fon guanyador...". Vicent Ferrandis (València, segles XV/XVI) era poeta.
    Pàgina 345,- "... El Canonigo Mayáns conjetura, que este apellido es compuesto de Vall-de-llors, que en Valenciano es lo mismo que valle de laureles...". Joan Antoni Mayans i Siscar (Oliva, 1717-1801) era erudit i escriptor. Pàgina 368. "... haciendo que hablen en nuestra lengua Valenciana, como ellos hablaban...". L'autor, Lluís Milà i Eixarch (València, segle XVI) era compositor i escriptor.
    Pàgina 401/402. "... a quien las dedicó con un fecundo Diccionario de las voces más obscuras, que en lengua Valenciana el sentido de lo que queria decir Ausias March...". L'autor fon Onofre Ezquerdo.
  80. 1795. Primera pàgina de CATALOGO Y DESCRIPCIO D'ELS PARDALS DE L'ALBUFERA DE VALENCIA, de l'erudit Marc Antoni Orellana i Mocholí (València, 1731-1813). L'autor d'aquest Tractat era també Jurista, Doctor en Filosofia i Lleis, Advocat del Reals Consells, Acadèmic de les Reials Acadèmies de Sant Carles de València i Sant Ferran de Madrid, etc. Llegim en un passatge: "... per ço, e perque no falten forasters que desitgen saber la lengua Valenciana...". Es va publicar a València l'any 1795.
  81. 1797. OBSERVACIONES SOBRE LA HISTORIA NATURAL, GEOGRAFIA, AGRICULTURA, POBLACION Y FRUTOS DEL REYNO DE VALENCIA, de l'erudit i botànic Antoni Josep Cavanilles i Palop (València, 1745-1804). Diu: "Indice de las plantas mencionadas en la obra. En la primera columna van los nombres latinos, en la segunda los castellanos, en la tercera los valencianos, y en la quarta los franceses". Edició de Madrid de l'any 1797.
  82. 1801. Part del CERTIFICAT del procés iniciat el 4 de setembre de 1576, que conté la Sentència dictada sobre la declaració de Noblesa de la família valenciana Martínez de Marcilla. Comença així: "SELLO SEGUNDO, DOSCIENTOS SETENTA Y DOS MAREVEDIS, AÑO DE MIL OCHOCIENTOS Y UNO".
    "Dn Pedro Blasco, Abogado de los Reales Consejos y Archivero General por su magestad de los Reales Archivos de la presente Ciudad de Valencia Certifico: Que en uno de los estantes existentes en la segunda pieza del Archivo del antes Justicio en las causas Civiles de este dicha Ciudad se halla custodiado y archivado un Libro en folio con cubiertas de Pergamino, señalado con el número 8 e intitulado en idioma valenciano -Requestes del any 1576-...".
    En la segona pàgina, i referint-se a la SENTÈNCIA del dit procés consta literalment: "... Que atento que la Sentencia que se ha de dar en esta Causa está en poder del Scribano, ordenada en lengua castellana y firmada, y que conforme a Fueros deste Reyno no se puede publicar dicha Sentencia sin que primero se traduzca en lengua valenciana, proveyo..." (Ajuntament d'Elda).
  83. 1801. REAL DECRETO que forma part com a pròleg de la "Gazeta extraordinaria de Madrid, del dissabte 5 de setembre de 1801". Ve donada per orde d'En Joan Manuel de Cagigal en nom del rei Carles IV, en la ciutat de València, a les nou i mitja del matí del dia 11 de setembre de 1801; la certifica En Marià Chiarrí, i diu entre altres coses: "... en los sucesivos diarios se insertará la representacion del Excmo. Señor Principe de la paz, y el Real Decreto en los idiomas Valenciano y Castellano". A aquest "Real decreto" li seguix la "Gazeta" en les dos llengües. (Capitania General de València).
  84. 1827. "Fuster. Breve vocabulario valenciano y castellano de las voces mas obscuras y anticuadas, sacado de varios autores".
  85. 1839. "Ensayo de un diccionario valenciano castellano". Luis Lamarca.
  86. 1851. "Diccionario valenciano-castellano" José Escrig.
  87. 1868. "Vocabulario Valenciano Castellano o colección de todas aquellas voces valencianas de más difícil equivalencia y que más difieren del castellano., por D José María Cabrera".
  88. 1864. "Rosanes Miscelánea (comprén un vocabulari valencia-castellá: y apunts pera facilitar la ensenyança de la Gramática en les escoles de les poblacions d´esta provincia, en que no´s parla en castellá) Està escrit per En Miquel Rosanes".
  89. «Escribió el consejo que les hiciesen este agravio, pues saben que hará cuanto pudieren porque los de esta Gobernación no vayan a pleitear a Murcia por la diferencia de lenguas y costumbres. Al Provisor dicen lo mismo: "ja ve lo català, hara pagarà". Cosa indecente para secretarios y escribanos sacar burla del lenguaje en que cada uno nació como Dios plugo.» (En 1419 el Consell oriolà en manifesta en contra del bisbat de Cartagena, al qual pertanyia, segons ens ho descriu el cronista d'Oriola mossèn Pere Bellot. Citat per l'historiador oriolà Jesús Millán el 1984).
  90. El 1661, el valencià Gaspar Escolano (p. 49) escriu estrafent la famosa cita de Muntaner:
    «Y Muntaner, autor de aquellos tiempos, afirma que Murcia, Origuela, Elche, Guardamar, Alicante y Cartagena, e poblaron de Catalanes, y que en el suyo se hablaba en ellas tan fino Catalán, como en la propria Barcelona: si bien en algunos destos pueblos, hubo mundança con la del tiempo».

  91. (GEC, català -lana) Individu d'un poble, de llengua catalana, desenvolupat als Països Catalans. Fins al s XIII l'extensió d'aquest gentilici tingué una evolució paral·lela a la del corònim Catalunya. Amb la constitució dels regnes de Mallorca i de València, hom perdé més fàcilment la noció que aquests eren parts constitutives de Catalunya que no pas la noció que llurs habitants, tot i la diversa ciutadania, eren catalans: "són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món", escrivia Ramon Muntaner vers el 1325 referint-se als habitants del sud del País Valencià; el 1417 Anselm Turmeda afirmava ésser de nació catalana i nascut a Palma de Mallorca; els consellers de Barcelona, el 1456, consideraven Vicent Ferrer de "nostra nació". És coneguda la qualificació de catalans donada als papes de la família Borja, procedent de Xàtiva, tant pels italians contemporanis ("O Dio, la Chiesa Romana in mani dei catalani") com per ells mateixos (Calixt III s'anomenava "papa catalanus" i considerava el seu pontificat com a "gloria nationis catalanae"), i a l'edició, feta el 1553 a Sevilla, de la traducció castellana de Baltasar de Romaní de les obres d'Ausiàs Marc, l'autor consta com a "caballero valenciano de nación catalán", igual com a la primera edició d'aquesta traducció feta a València el 1539. Enfront de la tendència que justificava l'existència d'un poble valencià separat ja del poble català originari, manifestada precoçment per Francesc Eiximenis el 1383 —un fet paral·lel no es produí a Mallorca fins cent anys més tard—, en les relacions internacionals, especialment les comercials, persistia encara al s XVII la solidaritat: els cònsols de catalans, tant a Nàpols i a Sevilla com a Alexandria, per exemple, tenien jurisdicció total sobre els mercaders del Principat i dels regnes de València i de Mallorca. La identificació de les coses pròpies de la monarquia catalanoaragonesa (àdhuc durant el període de la dinastia dels Trastàmara) amb Catalunya fou també un fenomen constant: així, la unió d'Occitània a la corona fou evocada pel trobador Albert de Sisteró el 1220 ("qual valon mais catalan o francès? et met de çai [del cantó dels catalans] Gascuenha e Provença, e Limosin, Alvernha et Vianès"); a Nàpols, els reis successors d'Alfons el Magnànim foren atacats pel partit angeví per llur condició de catalans ("Sto catalano quante ne fa!", deien de Ferran I de Nàpols); el mateix Ferran II de Catalunya-Aragó fou titllat pels castellans de viejo catalán i de catalanote quan el rebutjaren després de la mort de la reina Isabel. A la vegada, però, quan a partir del s XVI la solidaritat dels països membres de la corona catalanoaragonesa davant la resta dels estats de l'emperador Carles V o dels reis de la branca hispànica de la casa d'Àustria es féu més notable, hom aplicà sovint el nom d'aragonesos als habitants dels regnes hispànics de la corona catalanoaragonesa; el cònsol de catalans a Bruges, per exemple, fou anomenat cònsol d'aragonesos, i fins i tot la llengua catalana, majoritària d'aquests regnes, fou anomenada alguna vegada aragonesa pels italians. Al s XVIII, després de la Nova Planta, hom anà perdent la consciència de col·lectivitat —la unitat del gentilici ja s'havia perdut—, bé que no és estrany de trobar afirmacions com la del bisbe de Barcelona Josep Climent feta el 1766: "Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con una corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua". Des del començament del s XX el moviment catalanista propugnà la generalització de català com a gentilici comú, malgrat l'arrelament de la seva regionalització i de les reticències sorgides en amplis sectors de les Illes i del País Valencià. Superada en l'àmbit acadèmic la polèmica sobre el nom de la llengua i de la literatura comunes ('català'), en el polític, tanmateix, determinats sectors intenten (especialment des de la transició democràtica) atiar la disgregació.