Bibliografia
a/e: golls@geocities.com
Avui, 23-30.12.2004
JOAN SOLÀ
F a uns quants anys que als establiments de menjars s'anuncia la mercaderia d'una manera que ha sorprès els lingüistes. La denominació tradicional era plats (pre)cuinats o plats preparats, però l'anglès to take away ha envaït el mercat i ara sembla que allò ja no es pot dir d'altra manera que a l'anglesa. De tota manera, gairebé mai no hi ha cap fet lingüístic que sigui totalment gratuït, i en definitiva els qui ens guanyem les garrofes amb això potser val més que no fem de moralitzadors sinó simplement d'assessors o reflexionadors lingüístics. Seríem moralitzadors si amb mitja rialleta diguéssim: "¡Esclar que és per emportar-se'l, aquest menjar!: no és pas perquè se'l confiti el botiguer". I dic que el fet no és totalment gratuït perquè no sempre ens l'enduem sinó que podem consumir-lo a l'establiment mateix.
Doncs avui trobem l'esmentat missatge de diverses maneres: [1] Pizzes per emportar-se, [2] per emportar, [3] per emportar-se-les, [4] per emportar-se'n. (Prescindeixo del fet que certs dialectes aquí i en altres casos podrien usar per a.) La forma [4] es relaciona amb la [3] i en parlarem dijous vinent. La forma [2] repugna a tots els que s'han ocupat de la qüestió (en debats per internet o en gramàtiques): se sent un calc de l'anglès to take away, segurament passat primer pel castellà, llengua en la qual la construcció sembla més viable. I la forma [1] és la preferida per tothom, però tampoc no se sent com a totalment normal. Qui ha tractat el problema de manera convincent és Àlex Alsina, a la Gramàtica del català contemporani (p. 2418), i jo hi afegiré ben poca cosa.
És ben sabut que en certs casos un infinitiu transitiu introduït per les preposicions a, de, per o sense no té complement directe explícit sinó el·líptic, coincident amb un nom de l'oració principal: a Aquest vidre és difícil de substituir s'entén que el complement de substituir (el·líptic) és aquest vidre, subjecte del verb ser; a Té la roba per (o sense) rentar el complement de rentar és la roba del verb tenir, i a Portaré la màquina a arreglar el complement d'arreglar és la màquina anterior. Doncs bé, resulta que quan l'infinitiu és un verb pronominal, és a dir que porta obligatòriament un pronom (sempre o amb certs valors), com ara emportar-se, endur-se, posar-se, treure's, menjar-se, beure's, empassar-se, emprovar-se, acabar-se, prendre's (una peça de roba, un entrepà, una cervesa, una pastilla...), continua suprimint-se el complement directe però no aquest pronom. La filla que se'n va a Londres amb un vol més barat que les taxes de l'aeroport (¡Mare de Déu santíssima!), estalvia al màxim per allà on pot, i amb uns paperets s'ordena l'equip: "Entrepans per endur-me" (que no es confonguin amb els entrepans per al viatge); "Roba per posar-me" i "Roba per emportar-me", etc. I la mare ens explica que la filla s'ha preparat tot de coses per endur-se:mai dels mais ni ella ni la filla no diran per endur, per emportar, per posar. Igualment diem: "És una botiga enlluernadora, on trobareu tot tipus de coses per emportar-vos a casa", mai per emportar a casa. Doncs ¿per què ens xoquen les Pizzes per emportar-se? Vet aquí una idea que jo hi puc aportar: en aquest tipus de construcció el pronom sempre es refereix al subjecte de l'infinitiu: a Roba per emportar-me, el me representa la mateixa persona del subjecte, jo; a La noia ha deixat aquí tot de coses per emportar-se el pronom se representa la mateixa persona que la noia. I resulta que al Pizzes per emportar-se de la pizzeria el pronom se representa una persona que no coneixem, genèrica o abstracta; i per mi, d'aquí ve l'estranyesa: no hi estem acostumats; ens hi hem vist forçats per la imitació d'una altra llengua. Acceptant que la imitació és socialment difícil d'evitar, hem de concloure que la millor solució és la que s'adapta al sistema de la llengua receptora, és a dir per emportar-se.
JOAN SOLÀ
En un bar d'un aeroport català hi ha aquest rètol: "Listo para comer / A punt per menjar / Ready to eat": l'infinitiu menjar no té complement directe explícit i se sobreentén que és la mateixa cosa que està a punt (un plat preparat però mal escalfat, un entrepà mig eixut, etc.). ¿Per què A punt per menjar i no per menjar-se, com semblava que dèiem l'altre dia? Els ho explico brevíssimament. Els verbs de menjar i beure (menjar, beure, empassar) no són pronominals, però porten un pronom quan els usem per indicar que hem menjat o begut o empassat una cosa completament, no pas parcialment, i que l'acció ja està acabada, que no l'estem fent o no l'expressem de manera general. Diem, doncs: M'he menjat una barra de torrons jo tot sol (me l'he menjada tota), Arribat a Montserrat (en la duríssima marxa Matagalls-Montserrat), em vaig beure quatre cerveses d'una tirada, S'ha empassat una espina i encara estossega. Però, en canvi, diem (ara sense el pronom): No beguis tanta cervesa, A l'estiu menjo molta síndria, No paeixes bé perquè no mastegues ni empasses bé (o Empassa, nena, i no badis).
¿Hi ha diferència entre "He comprat dues escultures de guix per pintar" i "He comprat dues escultures de guix per pintar-les"? En principi sí: per pintar vol dir que no estan pintades (igual que sense pintar o blanques); i per pintar-les indica finalitat: vull pintar-les. Ara: sovint coincideixen les dues circumstàncies; i si hi ha o tenim un pis per llogar vol dir (per a una part important de catalanoparlants) que no està llogat però que volem llogar-lo. Vet aquí el desllorigador de tants sofriments inútils (i per tant censurables) a les classes de català: no és pas que el català sigui difícil, és que els professors no en sabem més. A la versió [4] de l'altre dia, Pizzes per emportar-se'n, expressem el complement directe partitiu (en), però potser és excessiu, perquè ens les enduem senceres.
Més detalls. Diem que a Han comprat una litografia per regalar als nuvis s'entén que el complement directe de regalar és la mateixa litografia del verb principal. Doncs bé, es dóna el cas que de vegades aquest nom no és complement directe de l'infinitiu sinó subjecte, com passa amb tres persones dels exemples següents: Han quedat tres persones per parlar (o per dutxar-se o sense esmorzar ), Hem llogat tres persones per collir la fruita. I altres vegades aquest nom té una altra funció respecte de l'infinitiu, com ara instrumental, locativa, etc.: a Han comprat una litografia per obsequiar els nuvis o a Tenen un ganivet especial per tallar el formatge la litografia i el ganivet són complements modals o instrumentals; a Hi ha una gran esplanada per aparcar l'esplanada és un locatiu (per aparcar-hi). I ens preguntem: si podem expressar el complement directe, com hem dit abans (Han comprat una litografia per regalar-la als nuvis), ¿hem d'expressar o podem expressar aquests altres complements? La resposta, provisional (caldria explorar-ho més bé), és la següent: els complements indirectes sembla que sí que s'han d'expressar: "Busco un artista per demanar-li un autògraf"(demanar a l'artista); els altres complements "forts" o imprescindibles, també: "Mira si hi ha cap bona novel·la recent per parlar-ne a la secció de llibres" (parlar de la novel·la); però els locatius, instrumentals i algun altre sembla que no cal expressar-los, com hem vist en altres exemples anteriors, llevat que vulguem recalcar el matís de finalitat: "M'han fet un prestatge per posar els esquís", però també "M'han fet un prestatge per posar-hi els esquís".