MASCARÓ i RAFEL [1990: 716-719]. Té com a font la 4a edició del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, a més de l'Addenda de la 5a edició i la informació i nova apareguda en els apèndixs de les edicions successives d'aquest diccionari. Mantinc l'ordre d'aparició de les paraules en el diccionari de Mascaró-Rafel.
La forma que apareix actualment en el DIEC és enceniment.
El DIEC —com el diccionari de Mascaró-Rafel— també conté la forma batiment, però atribueix significats diferents a cada variant.
Vegeu, però, la nota 2.
Use el condicional perquè no sempre es tracta de paraules existents realment en valencià, encara que sí potencialment.
DCVB [vol. 10. p. 354].
DECLC [vol. VIII, p. 583, s.v. tòrcer].
DCVB [vol. 10, p. 354].
DECLC [vol. III, p. 320, s.v. encendre].
DCVB [vol. 9, p. 418-419]
DECLC [vol. VIII, p. 279, s.v. respondre].
DCVB [vol. 2, pp. 370 i 372].
DECLC [vol. I, pp. 729, 730 i 733, s.v. batre].
RUBIO [1985: 255].
DCVB [vol. 7, pp. 162 i 163].
DECLC [vol. V, p. 650, s.v. malmetre].
DCVB [vol. 3, p. 349].
DECLC [vol. V, p. 651, s.v. metre].
DCVB [vol. 7, pp. 692 i 697].
Cal dir, però, que la informació relativa a la fonètica que conté el DCVB sembla poc fiable, ja que, com veurem més avall, atribueix a l'occidental —cal entrendre 'el nord-occidental'— la pronunciació [konei̭šemén] per a la forma coneixement, i, al mateix temps, [r̄ekonei̭šimén] per a reconeixement. A més a més, segons el DCVB en valencià, com en la resta de l'occidental —per bé que allí s'emmudiria la t final—, es pronunciaria [deskonei̭šemént] o [deskonešemént].
DECLC [vol. V, pp. 902 i 906, s.v. néixer].
SOLDEVILA [1971: 1092].
DCVB [vol. 9, p. 356].
DECLC [vol. V, pp. 902-903, s.v. néixer].
DCVB [vol. 9, p. 953].
DECLC [vol. V, p. 903, s.v. néixer].
DCVB [vol. 3, pp. 382 i 384].
DECLC [vol. II, p. 873, s.v. conèixer].
DECLC [vol. II, p. 873, s.v. conèixer].
DCVB [vol. 9, pp. 236 i 237].
Deu ser error en la transcripció del DCVB o de l'edició de la Crònica de Pere el Cerimoniós de la qual extrau l'exemple (la d'Antoni Bofarull de 1850). En l'edició de SOLDEVILA [1971: 1114] llegim «foren presents a la dita batalla e al regoneiximent de les persones que hi moriren» (cap. 5, 11).
On, segons el DCVB, tindrien també com a pròpia la forma coneixement. Vegeu la nota 20.
DCVB [vol. 4, p. 200].
Vegeu la nota 20.
DCVB [vol. 1, pp. 743 i 745].
Probablement error de transcripció del DCVB o de l'edició en què es basa. En l'edició de Gret Schib (LLULL [1972: 119]) apparaximent.
DECLC [vol. VI, p. 287, s.v. parer].
DCVB [vol. 3, pp. 708 i 711].
L'edició crítica de COLÓN i GARCÍA (1981-1987) presenta en aquest passatge la forma creximent (vol. I, p. 51, 4). Aquesta edició també corregeix l'únic altre cas en què també apareix una variant en e en l'edició de VALLS I TABERNER (1930-1933): «aytant com d'aquel creximent los vendrà» (COLÓN i GARCÍA [1981-1987: vol. II, p. 20, 9] vs. VALLS I TABERNER [1930-1933: vol. I, p. 79, 28]).
En l'edició d'Escartí [MUNTANER (1999: vol. II, 378)] creiximent.
DECLC [vol. II, p. 1037, s.v. créixer].
BRUGUERA [1991: vol. II, p. 67, cap. 56, 50].
DCVB [vol. 1, p. 155].
DECLC [vol. II, p. 1037, s.v. créixer].
DCVB [vol. 4, p. 61].
Vegeu la nota 20.
DECLC [vol. II, p. 1039, s.v. créixer].
DCVB [vol. 7, pp. 373 i 374].
Vegeu la nota 20.
DECLC [vol. V, p. 608, s.v. merèixer].
FABRA [1956: 126-127].
FABRA [1984: vol. I, p. 101].
Les fonts utilitzades són, respectivament, ALMEIDA i SAMPAIO [19947], RAE [200122], ALIBERT [19882], ROBERT [1977] i ZINGARELLI [199612].
Per això ALIBÈRT [1976: 361] parla del sufix -ament, -ement i -iment, que «correspond, respectivament, als vèrbs en -ar, -er o -re, -ir». Cal dir que la classificació dels tres models de conjugació dels verbs occitans no coincideix amb la nostra: «Los vèrbs occitans se repartisson entre tres conjugasons: 1ª Amb l'infinitiu en -ar [...]. 2ª Amb l'infinitiu en -ir [...]. 3ª Amb l'infinitiu en -re, -er tonic (-é) o -er atòn (-e)» (ALIBÈRT [19762: 96]).
Per això les gramàtiques franceses solen parlar del sufix -ement: «-ement [...] a servi à tirer des verbes de toutes les conjugaisons un nombre considérable de noms exprimant l'action ou son résultat; il est encore bien vivant: abaissement, embourgeoisement, avilissement, consentement, abattement, dénigrement» (GREVISSE [1988: 29]).
La forma sentiment podria explicar-se com a resultat de l'evolució fonètica de l'ètim postverbal llatí sentimentum, i no creació basada en un procés de derivació a partir de l'arrel verbal del francés sentir.
La comprovació dels exemples de texts medievals en què suposadament apareixien variants en e segons el DCVB, corregeix, com hem vist, tots aquests casos. Vegeu les notes 31, 36, 39 i 40.
La documentació adduïda posa de manifest que les formes del valencià no es donen com a conseqüència d'un tancament en i de les formes en e, com justifiquen LACREU (19984: 35) en referència a la terminació -iximent i, més tangencialment al tractar el vocalisme àton, Jesús Jiménez (en «Altres fenòmens vocàlics en el mot», pp. 169-194, dins de SOLÀ i al. [2002: vol. I, 185]), que inclou la forma [konejSime n], entre altres, com a exemple de tancament vocàlic condicionat per l'entorn consonàntic en català occidental.
«D'altra banda, és també habitual que, en posició àtona, la vocal i esdevingui [ǝ]/[e] [...], fins i tot en els contextos en què hem observat que les vocals mitjanes solen tancar-se» (Jesús Jiménez: «Altres fenòmens vocàlics en el mot», pp. 169-194, dins de SOLÀ i al. [2002: vol. I, 188]).