Eines de Llengua. El web de la CDLPV
fitxes

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

* He de donar les gràcies a Joan Solà pels comentaris crítics que va fer a una versió prèvia d’aquest treball, cosa que m’ha ajudat a superar una part de les limitacions.

1 En les darreres dècades, s’ha estés el costum d’anomenar el verb que hem d’estudiar com a «el verb haver-hi». En rigor, haver-hi no és un verb, sinó un verb i un pronom (un «adverbi» —una paraula circumstancial— segons Fabra 1956: §72, DCVB entrada haver, GDLC en la mateixa entrada…), i la terminologia ha de ser rigorosa. La manera tradicional d’anomenar el nostre verb deu ser «el verb haver impersonal», expressió que apareix en Fabra (Conv. Fil. 217 —390—, de 1923): «Dues observacions cal fer tocant al verb haver impersonal». No recorreré a eixa terminologia perquè, quan estudiarem el concepte que expressa, arribarem al resultat que hi ha una contradicció entre la noció i el terme (§5.2.3). Definint el contingut semàntic que té el verb haver amb el pronom hi (§5.1.4 i §5.1.5), trobarem quins són els seus trets distintius (enfront dels verbs ser i estar), cosa que ens permetrà qualificar el nostre verb amb un adjectiu adequat («el verb haver locatiu»).

2 Quan un treball no expressa l’objecte d’estudi, habitualment és molt fluix.

3 En el cas que estudiem, hi han diverses deficiències, com ara no haver tractat l’evolució, o haver recorregut a una noció no pertinent (impersonalitat).

4 Pareix de sentit comú pensar que, si una investigació no fa cap aportació, l’autor no l’hauria de publicar.

5 Coromines dedica una columna a la pronúncia de n’hi ha (DECLC, IV, 769b25-770a24), però no comenta la concordança.

6 En un llibre posterior, Solà insistix en l’expansió de la concordança en el català occidental (Solà 1999: 169).

7 Fullana no constata la variació que hi ha en la seua descripció i, com a conseqüència, no justifica el canvi que hi ha entre 1915 i 1922. La veritat és que en el manual de 1915 ja practicava la concordança: «Hi han tres formes per a senyalar la distancia en que s’encontren respècte de nosatros» (p. 79).

8 Més avant (§5.1.6), comentarem quin podria ser el factor que haguera impedit la concordança en francés.

9 D’Alcover (i també de Giner i de Valor), n’he posat diversos exemples en Saragossà (2002: §1.1 n. 7). Pel que fa a Fabra, vegeu Saragossà (1997: §2.3.3 i §2.3.4.2).

10 Ací tenim una mostra d’actuació d’una gramàtica (GCC, p. 1424):

(i) El verb haver-hi es construeix amb SNs escarits i quantificats, com en l’oració A casa de Lluís no hi havia arròs. (Todolí 2002: §6.5.9.2)

Les dos línies sobre el valor de la construcció es completen amb un paràgraf dedicat a les excepcions i un altre a la concordança, cosa que implica que, pel que fa al valor comunicatiu de haver, hi ha ben poc. Sobre la quantificació que apareix en (i), una miqueta més avant comprovarem que l’exigència que comporta el verb haver sobre el subjecte no és que estiga quantificat, sinó l’absència de determinació (§5.1.5, 15). Hi han remissions a les excepcions i a la concordança, però no al valor del verb.

11 Coromines constata que, al principi del segle XV, el pronom feble hi ja estava «soldat» al verb i, com a conseqüència, «comencen a trobar-se casos on se suma amb altres determinacions de lloc» (DECLC, IV, 769b27): En paraís, no.i ha malalties ne fam (sant Vicent Ferrer, Serm. II, 65-23).

12 Les característiques bàsiques de Solà han passat al tractament de Ramos (2002: §14.2.1.2), en la GCC.

13 He usat el verb que permet evitar l’escull de ser i estar. Cal dir que, el fet que el verb intransitiu trobar-se permeta ignorar les distincions que, segons els gramàtics, hi haurien entre uns certs usos de ser i estar, no és precisament un argument a favor de les tals distincions.

14 Hem de recordar que el coneixement del receptor no és només referencial: també pot ser discursiu. Quan presentem una entitat en el discurs (Han vingut dos estrangers…) i la recuperem posteriorment (Eixos estrangers…), el receptor ja la coneix discursivament i, com a conseqüència, usem un adjectiu demostratiu o l’article (Els estrangers…).

15 Qui parla sap sempre que parla ell (jo) i a qui parla (tu) i, com a conseqüència, els pronoms jo i tu són inherentment determinats; quant al pronom ell, només el podem usar si el receptor sap a quina entitat es referix; així, si algú diu Això m’ho ha dit ell i no sabem quina persona representa el pronom personal, tallarem el nostre interlocutor i li preguntarem qui és ell. Finalment, els pronoms nosaltres i vosaltres són combinacions dels tres pronoms que ja hem comentat (nosaltres: ‘pluralitat de persones que conté l’emissor’; etc.).

16 Cal insistir que la propietat pertinent és que la informació del subjecte no siga coneguda del receptor. Per tant, la presència de l’article o d’un adjectiu demostratiu només viola eixa condició si estan usats en el valor bàsic. De fet, és factible recórrer al verb haver quan usem eixes paraules sense que el receptor conega la informació del subjecte. Així, l’article de (i) és el que indica unicitat (és a dir, la referència del nom actualitzat és única):

(i) Des de Plató i Aristòtil, hi ha la idea que l’oració té dos parts

En (i), la informació que conté el subjecte no és coneguda del receptor i, per tant, tenim les condicions per a usar el verb que estudiem. L’exemple següent afecta els adjectius demostratius:

(ii) Davant d’una massa de parlants condemnada a la ignorància, hi han aquells pocs que tenen el privilegi de dominar les foscors laberíntiques de les normes

La referència de aquells pocs no és tampoc coneguda del receptor. La mateixa característica hi ha en un exemple de Solà (11.a.v). Les reflexions anteriors comporten que no ens hem de fixar només en la presència de l’article i un adjectiu demostratiu, sinó en el fet discursiu que el constituent nominal siga informació nova o, contràriament, informació coneguda, cosa que exigix analitzar el discurs previ per a saber si hi ha una recuperació anafòrica o, contràriament, no n’hi ha (com en els dos exemples vists en aquesta nota). En una investigació més profunda, convindria mirar quins casos particulars hi han, com ara les dos oracions següents:

(iii) Si usem un adjectiu demostratiu o l’article però no hi ha el coneixement dit, recorrem al nostre verb
(iv) Per tant, hi han les condicions per a usar el verb que estudiem

És probable que, ara, siga pertinent el fet següent: en el discurs en què es troben, el constituent nominal el coneixement dit (iii) no recupera un constituent nominal previ, sinó el valor de l’oració l’entitat representada en el subjecte no siga coneguda del receptor. I bé, si no s’ha produït la repetició d’una entitat, haurem de convindre que no és possible conéixer discursivament una entitat (o un fet que no ha aparegut en el discurs previ). Una cosa semblant passa en (iv). El constituent les condicions recupera una explicació feta prèviament, però no cap «condició».

17 D’una manera més precisa, la propietat pertinent és la que hem dit més amunt: el fet que l’entitat representada en el subjecte no siga coneguda del receptor.

18 Com ara, si algú em pregunta qui m’ha dit una cosa, no puc contestar M’ho ha dit Toni si els receptors no saben quina persona representa eixe nom.

19 Cap a l’any 2003, vaig veure rètols en l’aeroport de Barcelona que deien «Vostè està aquí».

20 No sé si seria possible que, en una evolució tan estranya, haguera influït una altra, que ha sigut molt estudiada: l’ús dels verbs ser i haver en l’expressió d’una part dels temps:


(i) Josep és vingut
(ii) Maria ha tornat el llibre

En l’origen, cada verb havia de tindre el seu contingut semàntic; però, al final de l’evolució, hi havien dos formes diferents que expressaven la mateixa noció (en els exemples, ‘pretèrit indefinit’). La concurrència de dos verbs diferents per a representar una mateixa noció podria ajudar a entendre la coexistència de ser i haver per a expressar un altre concepte (‘existir en un lloc’). També podria ser que el triomf de haver sobre ser quan indicava la noció temporal (Josep ha vingut en —i—) haguera contribuït a l’arraconament de ser quan comunicava el valor locatiu:


(iii) De la dualitat temporal És vingut i Ho ha tornat, a la unicitat Ha vingut i Ho ha tornat
(iv) De la dualitat locativa Allí, no és ningú i Allí, no (hi) ha ningú, a la unicitat Allí, no (hi) ha ningú

21 Ara, no analitzarem el DCVB perquè, a més de donar moltes definicions, fa la impressió que adopta un punt de vista diacrònic que discrepa molt de la jerarquia que hi ha en els valors actuals. Ací tenim les tres primeres:

(i) I. || 1. Impedir que una cosa caigui (agafant-la, suportant-ne el pes, donant-li sosteniment). || 2. Immobilitzar una cosa impedint que canviï de lloc, que segueixi el seu impuls. || 3. Conservar; impedir que una cosa se'n vagi, que es perdi.

La informació que exposa podria ser molt útil per a entendre com s’ha format eixe verb. Els valors pertinents apareixen cap al final:

(ii) IV. || 1. Exercir el domini sobre una cosa; gaudir-ne l'ús o els fruits. || 2. Encloure en si mateix o portar adherit a si mateix com un objecte de què es pot disposar, com una qualitat que pot afectar el subjecte.

22 També és possible que l’emissor done preeminència al constituent que forma el subjecte. Així, si diem que una persona té un llibre, és senyal que l’emissor focalitza la persona. Si parlem de la mateixa realitat referencial però ens centrem en el llibre, construiríem de manera que el llibre siga el subjecte (com ara dient que el llibre va anar a parar a les mans d’algú).

23 La causa que explica que tant podem dir En la taula, hi ha pols com La taula té pols potser és el fet que la pols és una entitat habitualment no perceptible per ella mateixa, sinó només quan està damunt d’una superfície. És a dir, encara que la pols és objectivament independent dels objectes on apareix, en la pràctica va unida als objectes en què reposa.

24 Cal dir que, en les evolucions en què un constituent canvia de valor, les dos operacions fonamentals són saber quin és punt de partida i quin és el punt final. Sense aclarir quin és l’estadi inicial, no hi ha manera racional de poder comprendre el procés. En canvi, les fases intermèdies deuen ser secundàries perquè hi ha una variació gradual cap a l’estadi final. En l’evolució que tractem, el punt de partida (§5.1.6, 23: només ser) va seguit per l’aparició de haver (§5.1.7, 31), que genera oracions anòmales perquè no hi ha acord entre la forma i el sentit del verb (§5.1.7, 32), possibilitat corroborada per la forma (absència de concordança en 31b).

25 Josep Saborit m’ha informat que en diverses parts de l’Amèrica castellanoparlant existix la forma hayn (Argentina, Colòmbia, Veneçuela i Mèxic), i Josep Vicent Cabrera n’ha aportat mitja dotzena d’exemples, com ara el següent:

(i) Hayn casas especializadas con productos de mayor calidad, acuerdate de esto

26 Les dos parelles haver i haver-hi i veure i veure-s’hi ¿eren realment positives per a la llengua? Si la resposta és afirmativa, hauríem de trobar discursos en què l’ús de hi ha (o m’hi veig) fóra necessari per a impedir que el receptor fera una interpretació inadequada. Ací en tenim un exemple purament inventat:


i) En eixa ciutat, ha un hostal = En eixa ciutat, (algú) té un hostal
(ii) En eixa ciutat, hi ha un hostal

Lògicament, podem objectar que, si parlem d’alguna persona i ens diuen l’oració de (i), prou que entendrem que eixa persona és el subjecte de ha i, per tant, hi haurà el verb transitiu haver.

27 Certament, perdura algun ús del verb antic:


(i) No hages por (‘no tingues por’, Mallorca)
(ii) Haver-(se-)les amb algú o haure-se-les amb algú (‘discutir amb algú’)

També perdura algun ús del verb haver locatiu sense hi (a poc ha, ‘fa poc de temps’, potser des de Poc de temps hi ha des del fet que et conte):

(iii) A poc ha, ens visità un capellà molt compromés amb l’ús social del valencià

Però tot això és fraseologia, i no l’existència d’un verb (que es pot combinar lliurement amb paraules per a formar oracions).

28 No cal dir que expressar un temps és ben diferent del valor que representen els verbs. Així, no és igual el moviment que anomenem anar i el temps en què es produïx eixa classe de moviment. Potser convé observar que els manuals parlen molt de formes però ben poc dels valors comunicatius que transporten les formes (que és la qüestió decisiva per a entendre les llengües). U dels efectes de reduir-se poc més que a les formes és usar l’expressió «verb auxiliar haver». Fins ara, no he vist que els usuaris d’eixa expressió hagen fet les tres operacions següents: en primer lloc, definir l’hipotètic concepte verb auxiliar; en segon lloc, mirar si la definició és compatible amb la definició del concepte general (verb); en tercer lloc, explicar si l’afirmació que en hem pensat hi haurien dos verbs no contradiu la creença que, deixant de banda els verbs modals, en una oració només és possible un verb.

29 Això no obstant, és tan freqüent l’expressió «el verb auxiliar haver», que la conveniència d’evitar males lectures potser aconsella que no abandone del tot l’expressió el verb haver locatiu.

30 He tret els tres exemples de Fuster de Correspondència 4 (València, Eliseu Climent, 2000), p. 92, 118 i 97.

31 Considerat globalment, el treball de Solà té poc en compte l’evolució. Però en alguna qüestió sí que l’ha considerada. A més de descriure el canvi de hi ha coses per hi han coses en el Pla d’Urgell, opina que eixe «fenomen ha de ser més general, simplement perquè és lògic» (Solà 1994: 25). El nostre autor no explicita la causa de la logicitat, però, en una llengua que fa concordar el verb amb el subjecte, em pense que la logicitat només pot apuntar a l’evolució cap a la recuperació de la concordança. La mateixa raó deu ser la que li fa afirmar al final de les conclusions que, practicar regularment les poques absències de concordança que hi han en el seu parlar, seria com «exhibir massa ostentosament davant els meus lectors un tret que molts no comprendrien» (Solà 1994: 26).

32 Pérez Saldanya i Rigau (2005: §3) atribuïxen una «funció impersonalitzadora» al pronom hi que acompanya el verb haver locatiu («El pronom feble que acompanya aquest verb té una funció impersonalitzadora»). Això no obstant, no expliquen en quines propietats consistix eixa «funció», operació que, com acabem de comentar, no he trobat tampoc en la Gramàtica del Català Contemporani (§6.5.9).

33 He deixat de banda el participi perquè eixe concepte no representa cap verb, diversament de l’infinitiu i el gerundi. La concepció de la tradició s’intuïx en descripcions com aquesta de Valor (1977: §148): l’infinitiu és un «substantiu verbal», el gerundi és un «adverbi verbal» i, el participi, un «adjectiu verbal». A fi d’evitar contradiccions (si una paraula és un nom, no pot ser un verb, «substantiu verbal»), podríem fer la proposta següent. L’infinitiu és un verb que comporta dos constituents sobreentesos (el subjecte i el temps, sovint els de l’oració principal, No sé nadar). Com que els constituents indispensables de l’oració són el subjecte, el verb i el temps, és comprensible que els infinitius, encara que són una sola paraula, constituïxen una oració. La seua naturalesa oracional explica el funcionament sintàctic: com que l’infinitiu (sol o amb l’objecte directe i amb circumstancials: No vullc treballar (la terra) de sol a sol) representa una oració sencera, pot fer les mateixes funcions que les oracions, que són les d’un nom o «substantiu» (ser subjecte —Treballar cansa—, objecte directe —Vol vindre o consegüent d’una preposició —Abans de dinar, aniré a ca Joan). El gerundi és com l’infinitiu, excepte en la funció sintàctica; ha de ser un circumstancial o «adverbi». Finalment, el participi podia funcionar com a verb en llatí (homo uinens = l’home que ve), però no en les llengües romàniques (contra l’afirmació de Valor, «adjectiu verbal»). Eixa diferència comporta que el participi no implica un subjecte i un temps en el·lipsi i, per tant, no forma oracions. Això no obstant, té una coincidència amb el gerundi: equival a un nom subordinat i, com a conseqüència, no necessita preposicions per a subordinar-se; sintàcticament, es complementa amb el gerundi, ja que el participi (de present, de passat o de futur, cantador, cantat, cantable) és un modificador qualificatiu («adjectiu» en la terminologia de Valor).

34 Al costat de la informació objectiva, l’expressió escrit impersonal també en té de subjectiva. Com que cada persona és única i això ho valorem positivament, l’absència de personalitat la considerem negativa, d’on resulta que qualificar un fet humà com a impersonal té una càrrega expressiva despectiva.

35 La distinció «± personal» no es fa en els pronoms indefinits (algú, ningú…, contra res…). No he vist justificar eixa actuació a primera vista heterogènia. És probable que el fonament siga sintàctic: açò, això i allò són diferents de jo, tu, ell, nosaltres i vosaltres, ja que els uns equivalen bàsicament a una oració i, els altres, a noms actualitzats. Semànticament, els pronoms definits actuen d’una manera paral·lela. En conjunt són díctics i anafòrics, tant els personals com els no personals. Les gramàtiques relacionen els pronoms definits no personals amb els adjectius demostratius (com mostra el seu nom habitual, pronoms demostratius), però els pronoms açò, això i allò també són paral·lels a jo, tu i ell, com he mostrat en Saragossà (2004).

36 Els alumnes de la Facultat de Filologia tenen problemes forts per a deduir quins valors comunicatius hi han en les formes d’un temps (13), probablement perquè han sentit parlar molt de formes, però poc dels valors comunicatius que transporten les formes, els quals conformen tot el sentit de les llengües.

37 El francés i l’anglés han fet una operació simplificadora: han tendit a eliminar la concordança sintètica, però no l’han substituïda per un mitjà analític. L’operació que han fet és la següent: quan el subjecte va davant del verb, no cal expressar la concordança del verb perquè l’emissor acaba de dir el subjecte. En canvi, quan el subjecte ja ha eixit en el discurs previ el recuperen anafòricament amb el pronom definit adequat (o, si és l’emissor o el receptor, els impliquen dícticament). Eixa actuació, ultra usar els pronoms personals d’una manera regular, incorpora tots els avantatges que té la concordança alhora que evita els defectes (dir-la sempre —quan és necessari i quan no ho és—, i augmentar les formes de la llengua sense que augmenten els valors comunicatius).

38 Després d’haver estudiat els conceptes que intervenen en la concordança de l’adjectiu amb el nom i del verb amb el subjecte, en un manual he fet la proposta següent:

(i) L’adjectiu gramatical és necessari que vaja amb el nom persona perquè no parlem de les persones (‘membres de l’espècie humana’), sinó de les sis formes que pot adoptar un verb en un temps segons quin siga el constituent nominal que faça la funció de subjecte. L’origen de l’expressió persona gramatical deu estar en el primer valor etimològic de la paraula persona (‘màscara que es posaven els actors grecs’). En efecte, les sis terminacions de la concordança són la «màscara» o aparença externa que es posa cada verb en un temps. Com ja sabem, les nocions centrals són el verb i el temps, i mai la concordança, que és sempre una forma que no representa cap valor efectiu de la comunicació. (Saragossà 2003: §1.5.6, nota)

39 Quan prenem com a causa un efecte, la conseqüència inevitable és que el fet que volem explicar es quedarà sense explicar i, damunt, ens pensarem que està explicat.

40 Deixarem l’estudi dels verbs meteorològics (Trona, Fa dies que no ve) per a més avant (§5.2.10) perquè ací hem d’aclarir un altre problema: l’aparent absència de subjecte.

41 En un nom actualitzat, primer expressem els adjectius, després els noms actualitzats i, finalment, les oracions. Exemplifiquem-ho: igual que diem (i) i no (ii), o (iii) i no (iv), també diem primer el verb de l’oració principal i, en acabant, l’oració inclosa (v), i no (vi).


(i) brusa blava de la flor
(ii) brusa de la flor blava
(iii) taula redona que han portat
(iv) taula que han portat redona
(v) No cal que vingues
(vi) Que vingues no cal

42 En el manual de 1994, hi ha el mateix fons teòric. Així, encara que Badia qualifica la concordança com a «falta de gramàtica», assegura que «aquella mena de complement» que va amb el verb «no deixa d’ésser un subjecte lògic de l’oració» (Badia 1994: §123.5.2). És a dir, el constituent nominal que va amb el verb haver locatiu és una «mena de complement» que, en realitat, és el «subjecte lògic de l’oració».

43 En un treball de curs fet abans d’exposar jo el tema en classe, un alumne destacat ha descrit la formació que havia rebut d’aquesta manera:

(i) Les oracions amb hi ha ens les presenten com a impersonals, és a dir, sense subjecte; i, com a conseqüència, el constituent nominal és considerat objecte directe, cosa que explica que el verb no hi ha de concordar. (Xavier Molina Martí, 2005)

44 El capgirament de la jerarquia entre els conceptes persona i nombre en la concordança del verb no deu ser un fet aïllat, perquè la mateixa autora que qualifica eixe fenomen com a «persona» (Perea 2002: §4.5.5) comença l’apartat posant primer el nombre: «Com s’ha comentat, en l’àmbit verbal, les categories de nombre i de persona es presenten fusionades en un únic component morfològic: el morfema de persona.» (p. 612).

45 Quan comentarem la normativa (§5.3.2, 5), veurem que Fabra (1956: §72) anava també per eixa senda, ja que afirmava que el constituent nominal que apareix després del verb seria «originàriament complement-acusatiu», encara que en els nostres dies seria «sentit com el seu subjecte». Certament, eixa afirmació no va desencaminada si l’apliquem a l’evolució de la llengua (§5.1.7), però no he vist res en l’epígraf de Fabra que faça pensar en l’origen històric de la construcció i en l’evolució posterior. Per una altra banda, el lingüista barceloní no intenta que els lectors entenguen les seues afirmacions, cosa que exigix encarar-se a tres justificacions: en primer lloc, mostrar per quines raons hi hauria inicialment una realitat sintàctica; tot seguit, exposar per quines causes després canviaria la construcció; finalment, explicar per quins factors la variació no seria objectiva, sinó només en el «sentiment» («sentit com el seu subjecte»).

46 Per a Fabra (1956: §66), el verb veure no era cap excepció, ja que, dels tres exemples que posa, u és eixe («Els verbs com veure, comprar, menjar, que denoten una acció que recau sobre una persona o cosa expressada per un complement-acusatiu, es denominen verbs transitius»).

47 En Saragossà (2003: §2.1, §3.1 i §3.2), he mirat d’exposar la concepció oracional de la tradició d’una manera ordenada i sistemàtica, és a dir, procurant que totes les definicions estiguen lligades i que en la definició d’un concepte no aparega cap concepte lingüístic no definit prèviament.

48 Els lectors interessats per la concepció gramatical general d’Amengual, poden consultar un article que hi he dedicat (Saragossà 2003b).

49 Com que l’entitat que representa el nom oratge és una noció ben diferent del temps, haurem de convindre que eixa creació (o la de l’anglés, weather) és positiva.

50 En l’apartat dedicat a deduir si el constituent nominal que hi ha després del verb haver locatiu pot ser l’objecte directe (§5.2.9), hem analitzat la part teòrica de Fabra (1956: §72) que afecta el subjecte, l’objecte directe i el vocabulari que usa («sentir un membre com a complement-acusatiu»).

51 En l’autorectificació que acabem de mostrar, potser també hi ha una altra oposició: amb aquells que pensen que la llengua culta és perfecta (i, per tant, intocable), enfront d’una llengua parlada abominable (i, per tant, oblidable).