fitxes
Bibliografia
a/e: golls@geocities.com
Converses filològiques de Pompeu Fabra (editades per Joaquim Rafel; tretes de Catalunya 1714)
Els mots davall, damunt, dessús i dejús
29 - 17 XII 1919 - XXIX
La llengua literària ha perdut el mot davall. Davall era, respecte a avall, ço que damunt és respecte a amunt. Així com a Vés amunt s'oposa Vés avall, a Era damunt la taula s'oposava Era davall la taula. Heu's aquí ara un cas en què era emprat davall i en què seria sens dubte convenient de ressuscitar el seu ús.
En un escrit, per designar una cosa citada anteriorment, era emprat l'adverbi dessús; per designar una cosa a explicar posteriorment, l'adverbi dejús:
"Item un sobrealtar de l'obratge de les dessús dites tres capes."
"Complint nostre manament dessús dit."
"Les coses dessús expressades."
"Entenem que alguns manaments que ell men ab los dessús dits no poden ésser sinó contra nos."
"Als feels nostres... e a tots altres en poder dels quals són les coses dejús scrites, salut e gràcia."
Però en lloc de dessús i dejús hom emprava sovint respectivament damunt i davall (sobretot aquest):
"A la altea vostra, senyor, faç saber que'l damunt dit senyor rey..."
"...e de totes les coses damunt dites."
"Nos aportà... les ymages dels reys davall scrits, és assaber..."
"Per la rahó davall escrita."
"La dita letra, que dada fo en València, primer dia del mes e any davall escrits."
Les preposicions per i per a
57 - 19 I 1920 - LIX
Quina extensió cal donar a l'ús de la preposició per a? Heu's aquí una qüestió que encara no ha rebut una solució satisfactòria. Potser la solució definitiva que hom donarà a aquesta qüestió serà que, traduint para, en uns casos l'ús de per a serà obligatori, en altres casos facultatiu i en altres terminantment interdit.
En el català de la renaixença es manifestaren dues tendències contràries: l'una proscrivint l'ús de per a, l'altra donant a aquesta preposició la mateixa extensió de la preposició castellana para. Segons la primera, una sola preposició catalana, per, havia de correspondre a les dues preposicions castellanes por i para; segons la segona, aquestes dues preposicions castellanes havien de traduir-se respectivament per les preposicions catalanes per i per a.
Avui la majoria dels escriptors reconeixen la utilitat d'admetre la preposició per a, puix que el fet de posseir una sola preposició per a denotar les múltiples relacions que el castellà expressa amb por i para i el francès amb par i pour, donaria lloc a una infinitat de frases equívoques difícils o impossibles d'evitar. Però, suposant que admetem per a, això no vol dir que hom l'hagi de fer correspondre exactament a para, ans cal indiscutiblement donar-li l'extensió que tenia en català antic, que no era pas tan gran com la que té para en el castellà actual. Ara, que, com la llengua antiga presenta en certs casos vacil·lacions entre per i per a, d'aquí la dificultat d'establir regles justes sobre l'ús d'aquestes dues preposicions.
Una regla sembla, però, definitivament establerta, i és que davant un infinitiu que denota el fi o el objecte de l'acció expressada per un verb anterior, cal usar per i no per a sempre que aquest fi o objecte pot considerar-se com el motiu d'aquella acció:
"...e nós serem al palau abans que vós per rebre la infanta tia nostra", Muntaner.
Així tindríem que els escriptors moderns haurien usat per a en dos casos en què cal escriure per: davant un infinitiu denotant el motiu de l'acció expressada per un verb anterior (Hi anaren per a veure-la, en lloc de Hi anaren per veure-la), i davant la conjunció que (Ruixa-ho amb oli per a que cremi bé, en lloc de Ruixa-ho amb oli perquè cremi bé).
La preposició per davant un infinitiu
58 - 20 I 1920 - LX
La regla segons la qual cal dir Anar-hi per veure'l i no pas Anar-hi per a veure'l, recolza en l'ús constant dels nostres autors antics.
Als nombrosos exemples d'aquesta regla citats en la nostra Gramática de la lengua catalana (pàg. 176), afegim els següents, trets entre molts altres, de l'obra Documents per l'història de la cultura mig-eval catalana, publicats per A. Rubió i Lluch.
"Yo, senyor, per certificar-vos d'altres afers vostres fóra anat a vós." XCVII
"Ell ha pagades de ço del seu quatuor libras... per fer fer escriure, ligar e cobrir un libre." CCXXV
"...lo religiós e amat nostre frare Francesch Eximenis... lo qual és aquí per haver magisteri en la sacra Theologia..." CCLXX.
"...en cas que fóssets partit de Barchinona per venir a nós", CCCIV.
"...havem ordenat e volem per comportar les messions de les obres..., que tot lo deute qui us és degut... vos sia pagat", CCCXXVIII.
"Nòs trametem aquí frare Antoni Ages per comprar una bíblia", CCCXLII.
"...a nòs personalment vingats per dar acabament a la dita obra." CCCLXXXI.
"...per portar a bona fi e conclusió nostre benaventurat propòsit... nos apparellam així de galees e altres navilis com de moltes e notables gents d'arms", CDXXI.
"...que li prestets lo catholico... per fer-lo trasladar", CDLXXXVIII.
"...e molts vinguessen allí per haver responsions de lurs demandes... e a cap d'algun temps tornassen allí per haver les dites respostes", DIX.
La preposició per a davant un infinitiu
59 - 21 I 1920 - LXI
En la llengua escrita moderna es troben usades, l'una al costat de l'altra, les dues construccions Anar-hi per veure'l i Anar-hi per a veure'l. Si ens havem d'atenir a l'ús antic, ja sabem que ens cal donar la preferència a la primera d'aquesta dues construccions sobre la segona, nada o almenys estesa en l'època moderna sota la influència de la construcció castellana Ir para verle.
Que en frases com Anar-hi per veure'l (en castellà Ir para verle) calgui traduir para per la preposició simple per, ha portat a creure que calia usar sempre per en lloc de per a davant un infinitiu. Però això no estaria pas d'acord amb l'ús antic. Els mateixos textos on trobem constantment per davant un infinitiu que denota alhora l'objecte i el motiu de l'acció expressada per un verb anterior, ens ofereixen nombrosos exemples de la preposició per a davant un infinitiu.
"la mia ànima no té prou temps per a pensar", Tirant lo Blanch.
"...que sia bo per a ésser ciutadà", Eiximèniç.
"li fonc (fou) donat loch per a dormir", traducció catalana del Decamerone de Bocaci.
"goanyaren bestiar per a menjar", Crònica del rei Jaume.
"Ítem una capsa petita de vori per a tenir hòsties."
"Ítem los evangelis per a legir en lo colloqui."
En aquests exemples l'infinitiu està subordinat a un nom substantiu o adjectiu; però hi ha també casos en què fa de complement d'un altre verb, com en els exemples següents (en què és exclosa la idea de motiu.).
"lo dia no'm bastaria per a recitar-les", Tirant lo Blanch.
"O mare semblant a ovella fecunda qui has parit lo fill per a ésser mort e trocejat en la cruel batalla", Íd.
Les preposicions per i per a
60 - 22 I 1920 - LXII
En aquells casos en què el castellà diu para i el català parlat diu per, ¿quan havem d'escriure per i quan per a? El català antic sembla permetre'ns de respondre que cal usar per i no pas per a davant infinitiu en frases com Anar-hi per veure'l (en què veure'l expressa alhora l'objecte i el motiu de anar-hi) i davant la conjunció que formant la conjunció final perquè, equivalent a la locució castellana para que.
Però, i en els altres casos? En els altres casos la llengua antiga admet per a. Ara, que al costat de per a, trobem també usat algunes vegades per, ço és, que així com en els dos casos damunt dits la llengua usa per amb raríssimes excepcions, en els altres casos presenta nombroses vacil·lacions entre per i per a.
En el mateix document on llegim "Ítem una altra peça de drap de seda... per a fer jupons...", trobem més avall: "Ítem una peça de drap de vellut laonat escur per fer jupons". En Eiximèniç trobem: "que sia bo per a ésser ciutadà" i "car tot bon hom no és bo per ciutadà".
Això potser ens permetria de reduir encara més l'ús de la preposició composta per a. Potser en casos com els dels passatges citats podria tolerar-se per en lloc de per a (ús facultatiu de per a), i considerar solament obligatori l'ús d'aquesta preposició en aquells casos en què la traducció de para per la preposició simple per podria donar lloc a frases equívoques, com per exemple en la frase El dinar havia estat preparat per a nosaltres (idea de destinació), en què l'omissió de a darrera per produiria la seva confusió amb El dinar havia estat preparat per nosaltres (idea d'autor).
Sobre l'ús de l'imperfet d'indicatiu en les oracions condicionals en lloc de l'ús de l'imperfet de subjuntiu
107 - 26 III 1920 - CVI
És curiós d'observar, en aquells casos en què és possible d'usar el verb en dos temps diferents (si volíem..., Si volguéssim...), com la llengua escrita tendeix molt més que la parlada a conformar l'ús dels seus temps a l'ús castellà.
En les proposicions condicionals començades amb la conjunció si en què el castellà usa l'imperfet de subjuntiu (quisiese) el català antic diu volgués o volia, més aviat però volia (com en francès) que no pas volgués (com en castellà)l. El català parlat, malgrat la influència castellana, conserva encara molt bé volia al costat de volgués. Però el català escrit a penes usa ja volia.
Un altre cas. En les proposicions introduïdes amb la conjunció cuando en que el castellà usa el present de subjuntiu (cuando vengas...) el català pot emprar el present de subjuntiu (quan vinguis...); però el temps de molt el més usat en tals proposicions ha estat sempre el futur d'indicatiu (quan vindràs...). Aquí també la influència castellana s'ha deixat sentir fort sobre la llengua escrita, talment que rares vegades hi trobarem un futur d'indicatiu traduint un present de subjuntiu castellà. Aquí també es presenta el cas curiós d'un acostament de la llengua escrita al castellà molt més fort que el que constatem en la llengua parlada.
Sobre l'ús del futur d'indicatiu en les oracions condicionals en lloc de l'ús del present de subjuntiu
108 - 27 III 1920 - CVII
És sabut que en proposicions com El que trabaje será recompensado o com Iré a verte cuando esté en París, el francès oposa al present de subjuntiiu castellà (trabaje, esté) el futur d'indicatiu, dient Celui qui travaillera sera récompensé. J'irai te voir quan je serai à Paris. En tans proposicions, el català antic prefereix en general el futur d'indicatiu al present de subjuntiu. El català actual, en canvi, versemblantment sota la influència del castellà, tendeix a generalitzar l'ús del present de subjuntiu; però en aquest abandonament del futur d'indicatiu la llengua escrita va molt més enllà que no pas el llenguatge parlat.
En els següents passatges, trets de documents antics, tots escriuríem avui el present de subjuntiu més aviat que el futur d'indicatiu:
"Man-me (mani'm), senyor, la vostra senyoria ço que li plaurà."
"Per què ardidament lo dit sirventés mostrets a tots cells qui (els qui) veer-lo (veure'l) volran (voldran)."
"Paguets tot ço que les dites coses costaran de fer, car nòs vos pendrem en compte tot ço que mostrarets haver pagat per la dita raó."
"...havem manat a'n Ramon de Terrats... que dels diners de les nostres rendes pach (pagui) a vós o a qui vós volrets (voldreu) ço que haureu bestret en les dites coses."
"...donant semblants joyes que l'any passat foren donades, als trobadors, qui per lur saviesa e bon enginy les merexeran."
"...e en cas que féssets partit de Barchinona per venir a nòs quan aquesta letra reebrets trametets-la a mossèn Galceran Vilarig."
"...Us pregam... que la dita bíblia per persona certa nos trametats com pus tost porets (com més aviat podreu)."
Sobre l'ús del futur d'indicatiu en les oracions condicionals en lloc de l'ús del present de subjuntiu
109 - 30 III 1920 - CVIII
Diem Els que treballin seran recompensats, amb el verb de la proposició subordinada en present de subjuntiu (com en castellà: Los que trabajen serán recompensados), o bé Els que treballaran seran recompensats, amb el verb de la proposició subordinada en futur d'indicatiu (com en francès: Ceux qui travailleront seront récompensés). El català antic preferia, al contrari, aquest a aquell. I això és de doldre, no solament perquè suposa l'abandó d'un tret sintàctic que ens separa del castellà, sinó perquè la construcció avui preferida pot donar lloc a frases equívoques que s'evitarien amb l'ús del futur d'indicatiu.
Comparem les dues frases castellanes Los que trabajan serán recompensados i Los que trabajen serán recompensados. Avui traduïm respectivament aquestes dues frases així: Els que treballen seran recompensats i Els qui treballin seran recompensats. I la segona es distingeix netament de la primera: sense necessitat de recórrer al futur d'indicatiu (treballaran), distingim l'acció futura o possible (treballin) de l'acció present efectiva (treballen). Però suposem que en aquelles dues frases el verb està en la primera persona del plural, ço és, que es tracti de traduir les dues frases Los que trabajamos seremos recompensados i Los que trabajemos seremos recompesados. Llavors, si en la segona no recorrem al futur d'indicatiu (treballarem), les dues frases es troben revestir la mateixa forma pel fet que trabajamos i trabajemos es tradueixen l'un i l'altre per treballem. Si Los que trabajamos... es tradueix Els que treballem..., és evident que és pereferible de traduir Los que trabajemos..., Els que treballarem.
Les preposicions per i per a. Les conjuncions perquè i per tal que
262 - 15 I 1922
Ja iniciada la nostra decadència literària, s'ajuntaven formant un sol mot els dos elements de la preposició composta per a, i la novella preposició simple (pera) anà adquirint la mateixa extensió que l'espanyol modern dóna a la seva preposició para. En el català provincial dels segles de decadència, pera esdevingué l'equivalent exacte de para. Llavors nasqué la conjunció pera que, responent a la conjunció final para que.
Adés havem tornat a escriure per a, i els gramàtics han advertit que no cal pas emprar aquesta preposició composta en tots els casos en què l'espanyol usa para. Però la majoria de la gent continua traduint constantment per per a aquesta preposició espanyola; i així explica que aquella conjunció catalana, nada d'una imitació de l'espanyola para que, perduri encara en el català d'avui, escrita en tres mots: per a que.
La conjunció que tradueix para que no és pera que ni per a que, sinó perquè (en una sola paraula!), i també tradueix aquella conjunció la locució conjuntiva per tal que. Perquè, com la conjunció italiana perchè, és causal i final, tradueix porque i para que; i per als casos en què l'ús de perquè podria produir un equívoc, tenim per a la significació final, per tal que, i per a la causal, per tal com.
Sobre l'ús del futur d'indicatiu en les oracions condicionals en lloc de l'ús del present de subjuntiu
277 - 6 XII 1922 - XXIV
"Qui riurà, una bufetada haurà."
Fixem-nos bé: qui riurà. ¿Quin català, en traduir "El socio que deje de satisfacer...", pensarà a canviar el present subjuntiu pel futur d'indicatiu i traduirà deje, no per deixi, sinó per deixarà? O el que és pitjor: ¿Quin català no escriu ja més aviat deixi que deixarà en una frase com aquesta?
Quan, revisant la traducció catalana d'alguns estatuts, havem fet correccions com la de substituir deixarà a un deixi, traducció d'un deje, ens ha estat objectat més d'un cop: Deixarà no està bé perquè no es tracta d'un fet segur sinó tan solament problemàtic. Però ¿és que quan diem qui riurà ens referim a un fet que s'esdevindrà segurament?
Heus ací, d'altra banda, un inconvenient de l'ús sistemàtic del subjuntiu en lloc del futur en frases com les citades. "Els que treballarem serem recompensats" substituïnt treballarem (futur d'indicatiu) per treballem (present de subjuntiu), es converteix en "Els que treballem serem recompensats". Però aquesta frase té ja una altra significació (puix que treballem és també unja forma de present d'indicatiu): "Els que treballem ara" (fet present), ben distinta de "Els que treballarem..." (fet futur, segur o problemàtic).
Sobre l'ús de l'imperfet d'indicatiu en les oracions condicionals en lloc de l'ús de l'imperfet de subjuntiu
433 - 23 VIII 1923
XIV. Diem en les proposicions condicionals: Si queia és faria mal i Si caigués es faria mal; Si li ho diem no s'ho creuria i Si li ho diguessin no s'ho creuria; Si era més alt no hi passaria i Si fos més alt no hi passaria. Heu's aquí un cas en què el català, des d'antic, pot usar indistintament l'imperfet d'indicatiu (queia, deien, era) i l'imperfet de subjuntiu (caigués, diguessin, fos). en el català medieval la construcció amb l'imperfet d'indicatiu era la predominant; en el català escrit és avui la predominant la construcció amb l'imperfet de subjuntiu.
Valdria la pena que els escriptors paressin esment en la preponderància que, indubtablement sota la influència de l'espanyol, ha anat adquirint la segona construcció sobre la primera, i no contribuïssin, amb l'oblit d'aquesta, al triomf definitiu d'aquella. Seria, en efecte, de doldre que desaparegués de la llengua una construcció tan catalana, que es manté encara en la llengua parlada malgrat la doble influència de l'espanyol i del mateix català escrit. No demanem pas que en les proposicions condicionals en qüestió es proscrigui en absolut l'ús de l'imperfet de subjuntiu; però voldríem veure-hi usat l'imperfet d'indicatiu amb més freqüència que no s'hi veu avui, o millor, que se li donés la preferència sobre l'imperfet de subjuntiu, contràriament al que se sol fer avui.
Sobre l'ús del futur d'indicatiu en les oracions condicionals en lloc de l'ús del present de subjuntiu
434 - 24 VIII 1923
XV. En certes proposicions subordinades, principalement les introduïdes amb la conjunció quan o amb un relatiu, la futuritat pot ésser expressada pel verb en futur d'indicatiu (vindrà, pagaran, etc.) o en present de subjuntiu (vingui, paguin, etc.): Quan vindrà li diràs que se'n torni i Quan vingui li diràs que se'n torni; Els que no pagaran seran expulsats i Els que no paguin seran expulsats.
D'aquestes dues construccions, l'una amb el futur d'indicatiu i l'altra amb el present d'indicatiu, els antics usaven preferentment la primera. Modernament, al contrari, és la segona la que és usada gairebé exclusivament.
No és aquesta la primera vegada que havem cercat d'atreure l'atenció dels escriptors sobre la conveniència de donar a la primera d'quelles construccions l'extensió que tenia en català antic. Un dels avantatges de la construcció amb el futur és que en molts casos evita equívocs a què donaria lloc la construcció amb el present de subjuntiu. Si tractant-se de traduir, per exemple, Los que no paguemos..., ens valem del present de subjuntiu (paguem), l'oració es confon amb la traducció de Los que no pagamos, puis que paguem és també una forma del present d'indicatiu. En canvi, l'equívoc no es produeix si traduïm el subjuntiu espanyol (paguemos) pel futur català (pagarem): Els que no pagarem...
La preposició per davant un infinitiu
441 - 6 IX 1923
XVII. Un defecte molt estès en el català actual és de donar a la preposició composta per a la mateixa extensió que té en espanyol la preposició para. És costum, en efecte, de fer correspondre les dues preposicions per i per a exactament a les dues preposicions espanyoles por i para.
Heu's ací un cas en què l'espanyol usa ordinàriament para i en català havem d'emprar per si, en ressuscitar la preposició per a, no volem arbitràriament donar-li una extensió més gran que la que tenia en català antic: davant un infinitiu que expressa el fi o objecte de l'acció expressada per un verb anterior essent aquest fi o objecte el motiu d'aquesta acció. Exemple: Havia anat a Manresa per (no per a) veure son pare.
Altres exemples (trets de la Gramàtica de l'Institut): S'ajagué al sofà per dormir. Jo vaig allargar els braços per agafar-lo. M'hi vaig acostar per sentir-ho millor. Havia vingut per saludar-la. A les sis serem tots a casa per rebre els forasters.
Exemples antics: "...solament ho faré per satisfer a la honor de mon companyó". - B. Metge. "... volguí-m'hi acostar per besar-li los peus e les mans". - B. Metge. "Aquella dona entrava sovén en aquell jardí per odorar les flors." - Llull. "... anam a Burriana per veer la reyna". - Crònica de Jaume I. "... e les donzelles, qui ja se speraven per rebre'l". - Tirant lo Blanch. "... aprés se posà en lo lit per dormir". - Tirant lo Blanch. "... e nòs serem al palau abans que vós per rebre la infanta tia nostra". - Muntaner.
Sobre l'ús del futur d'indicatiu en les oracions condicionals en lloc de l'ús del present de subjuntiu
467 - 27 X 1923
"El que treballarà serà recompensat."
"El que treballi serà recompensat."
¿Quina d'aquestes dues construccions mereix, en general, d'ésser usada preferentment? Heu's ací una qüestió sintàctica en la qual, malgrat d'haver-se parlat moltes vegades, no havem aconseguit que els escriptors parin esment, almenys a jutjar per llur insistència a emprar exclusivament, de les dues construccions possibles, la que nosaltres voldríem que no fos usada sinó excepcionalment; ço és: la segona.
"Actualment han sol·licitat reprendre el treball cent mil ferroviaris alemanys, que són admesos a raó de tres mil per dia fins a completar la xifra que l'administració aliada jutgi suficient."
Aquest jutgi és la traducció d'un juzgue espanyol; no hi ha por que ni una sola vegada trobem juzgue escrit per jutjarà. Així mateix, un juzguemos hauria estat traduït per jutgem, i llavors no sabríem si hom vol dir juzguemos (acció futura) o juzgamos (acció present): "...fins a completar la xifra que nosaltres jutgem suficient".
Si quan l'acció de jutjar té lloc ara, en el temps present, havem de dir forçosament jutgem, és evident que, quan té lloc en un temps futur, és preferible de dir jutjarem i no pas jutgem.
