(DCVB) v. tr. Llançar dins un avenc. Es causa de auencarse la poca aygua que naix de la font, doc. a. 1632 (BSAL, VIII, 414). VAR. FORM. I SINÒN.: envencar.
(FRANCÀS, XXVII, 8) Avenc ha produït alguns derivats. Així, un lloc ple d'avencs és un avencar o un avencal. I quan l'aigua s'enfonsa en un terreny s'hi avenca (Benifairó de Valldigna, Campos). Altrament, hi ha el diminutiu avencó que trobem com una denominació lògica en avencs de poca fondària, de cinc a set metres en els ressenyats en els mapes de l'Editorial Alpina, per exemple, els avencons del massís de Garraf i Ordal.
(FRANCÀS, XXVII, 6) [...] En aquesta franja central del País Valencià on hem dit que fallava avenc, hi és substituït per sima. Flagrant castellanisme, si no fos, opina Coromines, que l'arrelament al terreny i l'extensió que hi pren, terreny per una altra part molt carregat de reminiscències mossàrabs, el fa ésser més circumspecte. Car, encara que, en tractar-se d'un genèric, la manca de substitució pel mot català és menys probable, aquesta tampoc no és impossible. En tot cas, a la major part de localitats on es troba sima, hi conviu també avenc; i fins i tot en algun punt fan distincions semàntiques entre tots dos termes: les simes són més petites (simetes) i no comporten la presència de l'aigua. Assenyalem, altrament, que a Crevillent una sima no és un avenc, sinó una cova. Anant de nord a sud, tenim que avenc desapareix a partir d'Onda (la Plana Baixa). El mot sima, aleshores, el trobem, per exemple, d'una forma intensa a la vall dels Alcalans (Llombai) i a la Ribera Alta; però avenc reprèn a les muntanyes d'Alzira i arran de la serra Grossa i la seva prolongació cap a Bixquert, damunt de Xàtiva; i, fins i tot, és considerat com l'únic terme valencià a la Vall d'Albaida, a la Valldigna amb Gandia i Dénia i a l'Alcoià. Tanmateix, a la serra d'Aitana i més cap al sud i a l'oest (Agres, enllà de la serra Mariola) reapareix de nou sima.
El mot avenc, aquí, al País Valencià, sovint és tractat com a femení i, aleshores, freqüentment amb afèresi de la a (venc). Com a conseqüència d'això, s'hi genera així la forma alvenc. Alvenc és propi sobretot del nord del país: l'Alt Maestrat i, especialment, la comarca dels Ports, però també de bastants indrets de la Plana Baixa, l'Alcalatén i el terme de la Vall d'Uixó. Al Baix Maestrat s'usa com a mot femení (una avenc). Dellà Xúquer s'estén el domini de la forma femenina i amb afèresi (una venc), essent-hi desconeguda, per contra, la forma alvenc.