(DVAL) v. tr. Ajudar a anar amunt una cosa, apujar una cosa caiguda avall pel seu propi pes.
(DCOROM, s. v. arregussar) AlcM cita encara un arreüssar (?) en un escr. valencià. D'altra banda existeix aüssar en una part del valencià: «de bon matí --- t'asomes a la porta del carrer, t'auses es pantalons en la corretxa, escopixes dos salivaes ---», Canyissaes, p. 60, que MGadea (Dicc. de 1891) escriu ahuçar i exemplifica «ahuçarse les calçes, els saragüells o pantalons, les sinagües y demés pesses de roba» i Jginer i March en carta de 1955 em confirmava que es pronuncia aüssar amb dièresi i sibilant soreda, mot que ell recomanà incloure en el dicc. de rimes a Ferrer i Pastor (no cal dir que no hi ha relació possible amb alçar ni amb l'occitanisme poètic medieval auçar, que se li enreda al bon MGadea). Ni Escrig (1851), ni Ferrer Pastor no l'han admès : és a dir, que és un mot només de la zona de Monòver (Canyís), Alcoi i potser fins a Albaida (Giner) . Segurament extret de (re)gussar per derivació regressiva (alçar ~ realçar). No descarto, és clar, la possibilitat d'un EVERSARE però l'extensió merament local obliga a desconfiar. Més inversemblant encara cercar-hi enllaç amb el fr. housse 'funda'. A tenir en compte encara que s'usa arregussar per «arreglar a mitges, mig arranjar» (a Castalla, crec, dada i definició que em donen d'Enric Valor i que un cop ben confirmada podria ser orientadora).
Són molt habituals (2003), parlant dels xiquets o amb els xiquets, a Tavernes de la Valldigna o a Carcaixent, sentir comentaris sobre si «aüssen» o no els mocs, amb la intenció que es moquen o per a indicar que estan constipats.
