Bibliografia
a/e: golls@geocities.com
assomar*
Aquest verb és considerat castellanisme innecessari pel DCVB —i per la normativa—. El DCVB el documenta en un Nebrija català del 1585. A pesar d'això, com és habitual, per a discutir-ne l'admissió es podrien adduir exemples de castellanismes més tardans que han estat admesos. Cal assenyalar que tampoc el recull Carles Ros (1764), que sí que consigna en canvi aguaitar.
No he pogut consultar massa documentació més sobre el mot, però he vist que ni GCEFCR ni DAUX el recullen, i que Emili Casanova (dins La llengua catalana al segle XVIII, Quaderns Crema, 1995) indica que és un castellanisme estés en el segle XVIII al costat de abogat, adelantar, ahuela, consuelo, chato, limosna, mansaneta, olvit, semejansa, xicuela. El PDL-IEC en dóna 70 aparicions en el corpus, entre les quals destaca el mateix Carles Salvador (1929): «Ha asomat en el capvespre l'ull lluent tot esquerdat i esguardant horta i muntanya de colors s'ha emmetzinat».
Hi ha diverses alternatives ben correctes i usuals, tal com recomana la normativa: aguaitar, traure el cap; apuntar, florejar; traspuntar, segons les accepcions.
1. tr. Sacar o mostrar algo por una abertura o por detrás de alguna parte. Asomar la cabeza a la ventana. U. t. c. prnl. 2. tr. desus. Indicar, apuntar. 3. intr. Empezar a mostrarse. 4. intr. ant. Subir a un estado superior. 5. prnl. coloq. Tener algún principio de borrachera. 6. prnl. coloq. Empezar a enterarse de algo sin propósito de profundizar en su estudio. U. m. con neg.