fitxes
Bibliografia
a/e: golls@geocities.com
assentar-se
assentar
v. tr. i pron. Posar (a algú) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges. Assentar el xiquet en la cadireta. Assentar-se en una butaca.
Esta accepció es documenta cap al segle xv (i abans i tot). Un exemple del Llibre dels set savis de Roma (veg. edició 1907):
Lo senyor en taula se assenta
e demana la copa on es.
La família oficial sobre el fet de seure s'amplia: seure, asseure, asseure's i assentar-se. Podeu consultar alguns matisos sobre els usos d'estos verbs en l'apunt «Seure, asseure i asseure’s» (comentaris inclosos) del bloc Fica-hi la llengua de Marta Breu.
En este sentit, podem rememorar el comentari de Coromines (dcorom s. v. seure):
No cal prohibir-se l'ús del verb per a la idea de pendre el seti o seient físic, però millor que sigui només quan inclou el matís de fer-ho amb fermesa o accentuada comoditat: «lo lloc a on se assenta lo que té lo timó: enclima» (si no s'hi assenta bé el trontoll de la maror li farà osciŀlar el governall, o caure a l'empostissat), OPou (ThPu., 70); a l'amic que presidirà el gran àpat familiar de Totssants: «abans no tornin les llargue vetlles de l'hivern, m'agradaria veure't assentat al cap de taula de casa nostra», Coromines (Cartes d'un Visionari1 x, § 32, 148).
