fitxes

Bibliografia
^{a/e: golls@geocities.com}

al-Àndalus

1. (Dolors Bramon, De quan érem o no musulmans, cap. 1, pàg. 63):

   [A]questa nova entitat política rebé el nom d’al-Àndalus en la pronunciació de la llengua àrab clàssica, que era l’oficial dels nous dominadors. Ara bé, encara que la veu «al-Àndalus» tingué entrada pròpia per primera vegada a la Gran Enciclopèdia Catalana l’any 1968, i en tota l’obra s’empra l’adjectiu «andalusí -ina», i en el Diccionario de la Real Academia Española entrà per primera vegada la veu «andalusí» en l’apèndix a l’edició del 1970 (amb inclusió definitiva des del 1984), bo i definint-la com a «Perteneciente o relativo al Ándalus o España Musulmana», d’acord amb les reiterades propostes de F. Corriente, crec que és preferible l’ús del terme al-Andalús perquè així va ser pronunciat en el domini lingüístic que li fou propi i que constitueix l’àmbit territorial al qual es refereixen els textos d’aquest llibre.

2. Pel que fa als articles, els guions i la majúscula, segons la proposta de l’IEC de transcripció de 21.12.1989 , punt 48 de la transcripció simplificada:

   c) Els antropònims amb noms composts en estat constructe s’uniran amb guions —incloent-hi, és clar, l’article—, excepte en el cas de Ibn: «Iqbal-ad-Dawla», «Abu-Sufyan», «Abd-ar-Rahman» [...] d) En aquesta antropònims (i ocasionalment topònims) composts units amb guionet, haurien d’anar amb majúscula només aquelles parts que fossin noms propis —molts d’ells noms comuns habilitats—, i no l’article, la preposició o els altres nomes comuns, fora que quedessin com a inicials: «Abd-al-Wahid», «Al-Wahid», «Abu-al-Mansur», «Al-Mansur».

3. Hi ha també la forma adaptada l’Àndalus, que és la que s’hauria d’utilitzar habitualment en els textos generals que no requerisquen més precisió terminològica.
4. Més dades relacionades: àrab.