(GEC) «El continent africà, sobretot al S del Sàhara, es caracteritza per una gran diversitat lingüística. Hom no ha pogut establir encara el nombre de llengües que s'hi parlen, tot i que la majoria d'investigadors donen xifres al voltant del miler, de les quals molt poques són parlades per més d'un milió de persones i la majoria de les quals tenen menys de 100 000 parlants. La diversitat lingüística i el desconeixement de les llengües han impedit fins ara una classificació definitiva. Els primers intents de classificació segons diversos criteris (geogràfics, racials, tipològics, etc) portaren a una classificació general de les llengües africanes en els següents grups: semític, camític, sudànic, bantu, boiximà i hotentot. J.H.Greenberg proposà (1963) una classificació global alternativa en quatre famílies: afroasiàtica, niloticosahariana, nigerokordofaniana i khoisan. La família afroasiàtica inclou el semític i part de les llengües classificades com a camites, repartides en les branques següents: semític, berber, egipci, cuixític, omòtic i txadià. La família niloticosahariana és la més controvertida de la classificació de Greenberg, i de moment no pot ésser vista més que com una hipòtesi; les seves branques són el songhai, el saharià, el maba, el fur, el charinilòtic i el koma. La família nigerokordofaniana inclou el bantu i la branca occidental de les llengües sudàniques. Les branques d'aquesta família són la nigerocongolesa (inclou el bantu) i la kordofaniana. La família khoisan inclou les llengües dels khoikhoi i els san, així com el sandawe i l'hadza de Tanzània. Tot i que no s'ha pogut demostrar l'origen comú d'aquestes famílies, Greenberg creu que algunes característiques són el to amb funció distintiva, el qual es troba en gairebé totes les llengües africanes, amb l'excepció del suahili i les de la família afroasiàtica, en la qual només es troben en la branca txàdica; els clics, característica comuna a totes les llengües khoisan i a algunes bantu (zulu, xosa) que els han manllevat. Els fonemes labiovelars kp i gb es troben irregularment en les llengües parlades en la franja que va des de l'Atlàntic fins a la República Centreafricana. Són freqüents les seqüències inicials nasal + oclusiva mb- i nd- i la prevalença de síl·labes obertes. A aquestes característiques es poden afegir els sistemes de classes nominals i de derivació verbal. La diversitat lingüística ha estat un dels factors que han impedit una política endoglòssica activa; en la majoria d'estats africans la llengua oficial és la introduïda pels colonitzadors, bàsicament l'anglès o el francès i, a Angola i Moçambic, el portuguès. Els únics països on la llengua oficial és una llengua nacional, a part els d'influència àrab, són Etiòpia (amhàric), Eritrea (tigrinya) i Somàlia (somali); a aquests es poden afegir Tanzània (suahili), Kenya (suahili), Botswana (tswana), Swazilàndia (swazi), Burundi (rundi), Lesotho (sotho), Malawi (chewa), Ruanda (ruanda), Madagascar (malgaix) i Seychelles (creol), on, tot i tenir una llengua nacional oficial, s'empra molt més la llengua importada en l'administració, l'ensenyament i els mitjans de comunicació. A Sud-àfrica, són oficials l'anglès, l'afrikaans i nou llengües africanes: ndebele, sotho del nord, sotho del sud, swazi, tsonga, tswana, venda, xosa i zulu. Al costat de les llengües introduïdes pels colonitzadors, diverses llengües africanes han assolit un relleu considerable com a linguae francae; les més importants són el suahili, el haussa i el manding, esteses per diferents països, i el fanagalo, l'umbundu, el lingala, el fang, el sango, el ioruba, l'akan, el songhai i el wòlof entre d'altres, en els estats respectius».