Amb valor condicional: Ruaix (obs/1, pàg. 146) diu: «S’ha de donar per bo el gir ‘a + infinitiu’ amb valor condicional»: A no haver cessat lo vent, hi havia naufragi. A tenir temps, sortiria a passeig.» Però mestil (xxi, 2.2.2.1) la dóna com a ? (vírgula, que indica ‘menys bona’): «[l]a genuïnitat d’estructures com a dir veritat o a jutjar per és dubtosa.» També indica que el decascat vacil·la (veg. juzgar, verdad). I: a no ser que i a no ser per són «calcs innecessaris de l’espanyol» (amb asterisc, és a dir, incorrectes). Ruaix accepta a no ser que; Lacreu i el decascat, no.
Amb valor d’obligació o de necessitat: mestil (xxi, 2.2.1) diu que «ens trobem davant d’una estructura sintàctica plenament vigent en català antic, l’ús de la qual s’havia anat perdent i que finalment per influència del francés s’ha revifat modernament». Diu que el Lacreu les considera calc del francés (tot i que han fet fortuna en llenguatge periodístic); Jané les accepta; Solà i Coromines rebutgen espai a emplenar per l’administració. mestil, per tant, les considera «menys bones» (?), cosa que vol dir que són correctes. Apareix en l’entrada cursa del dval i del diec (el diec admet aquest ús en l’accepció 8 de l’entrada a: Hi ha moltes qüestions a tractar en la reunió d’avui).
