El País, 22.05.2002
UN AVANÇ EN LA NORMALITZACIÓ DEL VALENCIÀ
L'Acadèmia
Valenciana de la Llengua amplia i argumenta el referent normatiu
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la reunió plenària de 25 de
març del 2002, va aprovar el referent normatiu oficial del valencià que s'ha
d'usar mentres elabora la Gramàtica i el Diccionari en els quals treballa
actualment. (Resolució 10/2002, de 4 d'abril del 2002, de la Presidència de la
AVL, per la qual es publica l'acord de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
adoptat en la reunió del 25 de març del 2002, pel qual s'aprova el referent
normatiu oficial del valencià. DOGV núm. 4229, de 16 d'abril del 2002).
El 23 d'abril d'enguany, el Conseller de Cultura i Educació de la Generalitat
Valenciana, sol.licità de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, tenint en compte
el que establix l'article 8 de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de Creació de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, un dictamen lingüístic en què es demanava
ampliar l'exemplificació adduïda en l'acord de la AVL de 25 de març sobre el
referent normatiu del valencià. La demanda indica que 'per a poder determinar
el model de referència en l'ús del valencià per les institucions públiques',
'convé ampliar els exemples de les solucions proposades' en l'acord del 25 de
març i tramet una proposta que recull exemples sobre grafies, sobre
característiques morfològiques i sintàctiques i sobre el ric repertori lèxic i
fraseològic valencià.
Atés el caràcter de consulta, el Ple estima convenient assenyalar un
conjunt de criteris lingüístics que la AVL té en compte per a emetre el
dictamen i que caldria tindre presents per a interpretar-lo i difondre'l
adientment:
La AVL, conscient que la llengua és un sistema dinàmic i un conjunt d'usos
diversos que són creació i patrimoni col.lectiu, considera que la gramàtica, el
lèxic i la fraseologia es configuren amb la riquesa de varietats geogràfiques,
socials, estilístiques i històriques, segons criteris d'ús individual o
institucional, col.loquial o formal, oral o escrit; i d'acord amb les
tradicions d'estil i les convencions col.lectivament assumides. Les decisions
de la AVL tenen la responsabilitat de descriure fets i processos lingüístics i
determinar solucions perdurables, generals, coherents i sistemàtiques; i per
això, no pot prescriure amb criteris excloents de formes vives, de territoris,
de col.lectius de parlants, de situacions generals de la llengua i de les
situacions de comunicació.
Cada element de la llengua viu en un context que determina la seua
forma, la seua funció i el seu significat. Un mot genuí en un context o
territori precís pot tindre un equivalent igualment vàlid en un altre context o
territori. Cap varietat d'ús no pot representar ni substituir en exclusiva el
conjunt d'expressions de la llengua, i alhora cada element i cada varietat
lingüística han de tendir a la convergència amb les altres formes per tal
d'arribar a ser generals i útils en totes les situacions i processos de
comunicació, especialment en les societats modernes i en un món multilingüe.
La AVL considera que, per difondre i interpretar un dictamen com el
present, cal tindre en compte les precisions següents:
1. El concepte de normativa, complementari del de varietat, no
anul.la les distincions d'ús institucional i personal, d'ús col.loquial i
estàndard de la llengua. Així, admetre un mot no vol dir que se'l considere
l'únic vàlid per a qualsevol ús i situació comunicativa.
2. La noció de genuí (propi o particular), complementari de general,
no ha de fer predominar els elements geogràfics damunt els socials, els
estilístics, els històrics, els pragmàtics o els idiolectals. Així, admetre que
una paraula o un fet gramatical és valencià genuí, no vol dir que ho haja estat
sempre, ni que ho siga de totes les comarques valencianes, ni que no ho siga en
d'altres territoris del sistema lingüístic.
3. La noció de paraula o de fet gramatical no és separable del context
ni de l'ús. Així, admetre una paraula o un fet gramatical no explica res sobre
les seues accepcions, la seua vitalitat i les seues restriccions dins l'ús de
la llengua.
4. La noció de valencià aplicada a les paraules o fets gramaticals no
nega la diversitat social i territorial valenciana. La AVL no pot, amb les
seues decisions, excloure usos de parts del territori valencià. Així, tota
dualitat o multiplicitat de paraules i usos lingüístics no és normativa sinó
pragmàtica i destinada a evolucionar o simplificar-se diacrònicament.
El Ple avalua, a més, que, sense perjuí de les precisions que vaja
fent progressivament com a resultat del seu treball ordinari, considera
suficient, ara com ara, el referent normatiu aprovat el 25 de març, i no estima
necessari endinsar-se reiteradament en una anàlisi casuística, que, en
qualsevol cas, serà realitzada en els moments processals que la institució
estime oportuns. Actuar d'una altra manera podria implicar el risc de la pèrdua
de la coherència necessària en els texts normatius que actualment elabora, amb
el detall, la cura i la serenitat exigibles.
Ateses estes consideracions, el Ple de l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua, per ser de la seua competència l'emissió d'informes o dictàmens sobre
la normativa del valencià a requeriment de les Institucions Públiques de la
Comunitat Valenciana (art. 7c. de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de Creació
de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua), fent ús d'esta competència i d'allò
que prescriuen els articles 3 i 7a) de l'esmentada Llei,
ACORDA:
I. Ratificar que, amb caràcter general, mentres no s'aproven la
Gramàtica i el Diccionari o altres texts prescriptius de la institució, el referent
normatiu oficial del valencià, a tots els efectes, és el conjunt de criteris
ortogràfics, gramaticals i lèxics usats en els texts i documents oficials de la
Conselleria de la Generalitat Valenciana responsable de l'aplicació i
desplegament de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià des de l'aprovació
d'esta llei (1983) fins a la data de 25 de març del 2002.
En este sentit, es declaren oficials els continguts del programa
informàtic SALT 02 Traductor i Corrector de Valencià, de la Generalitat Valenciana,
a excepció de tots els elements lingüístics marcats explícitament com a
vulgarismes, estrangerismes i col.loquialismes, els quals seran en el futur
objecte d'estudi.
II. Sense perjuí de l'anterior resolució i d'altres acords que la AVL
puga adoptar progressivament, en compliment de la consulta plantejada per la
Conselleria i a fi de prioritzar i recuperar formes lingüístiques genuïnes, el
Ple de la AVL reconeix com a oficials:
:
1. Les grafies de nombroses paraules avalades pels escriptors clàssics
i pels lexicògrafs valencians més prestigiosos.
1.1. Les variants amb a, com a preferibles a les
variants amb e o o, documentades
històricament en alguns casos (com ara febre o néixer), de les
paraules: baina, bambolla, febra, pantaix, sagí, sutja, arrancar,
avançar, contraure, distraure, esgarrar, jaure, llançar, nadar, nàixer,
pantaixar, retraure, traure, xarrar.
1.2. Les variants amb e, com a preferibles a les
variants amb a, i o, de les paraules: amerar,
arredonir, arxipèleg, bàlsem, cànter, cementeri, clevill, cordell, depòsit,
endenyar, esme, estómec, fenoll, flamerada, llarguerut, màsquera, nàufreg,
redó, redolí, sénia, sépia.
1.3. La grafia sense ròtica adventícia en les paraules: alfàbega,
cartó, desorde, murta, orde
però orquestra (amb r etimològica) i tresor
(amb r patrimonial).
2. Les característiques morfològiques i sintàctiques valencianes
2.1. Els plurals en -s de les paraules acabades en -sc,
-st i -xt, propis de la llengua clàssica i d'una
part dels parlars actuals, al costat dels plurals en -os, vius en
alguns dels nostres parlars i cada volta més estesos, com ara: boscs /
boscos; contexts / contextos; discs / discos; foscs
/ foscos; gusts / gustos; manifests /
manifestos; pretexts / pretextos; texts / textos;
trists / tristos.
2.2. Els plurals en -ns, clàssics i conservats en la
major part dels parlars valencians, al costat dels plurals en -s,
alguns dels quals són més generals: hòmens / homes; jóvens /
joves; màrgens / marges; órdens / ordes; òrfens /
orfes; òrguens / orgues; ràvens / raves; térmens /
termes; vèrgens / verges.
2.3. Els demostratius simples (este, esta,
estos, estes; eixe, eixa,
eixos, eixes), al costat de les variants
reforçades, majoritàries en els escriptors valencians clàssics (aquest,
aquesta, aquestos o aquests, aquestes;
aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes).
2.4. Els possessius meua, meues, teua,
teues, seua, seues.
2.5. Els numerals huit, díhuit, dèsset,
dènou, huitanta, al costat de les altres variants
(com ara vuit, dívuit i vuitanta,
vives en els parlars valencians més septentrionals).
2.6. Les formes verbals incoatives en -isc, -ix
(patisc, patixes, patix, patixen,
patisca, patisques, patisquen), al
costat de les variants en -eix, més habituals en els escriptors
valencians clàssics (pateixes, pateix, pateixen).
2.7. Els imperfets de subjuntiu en -ara, -era,
-ira (cantara, vinguera, patira),
al costat de les variants en -és, -ís (cantés,
vingués, patís), vives en alguns parlars valencians
septentrionals i de més tradició clàssica.
2.8. Els infinitius tindre, vindre i valdre
(i els seus composts, com ara contindre, detindre,
retindre; convindre, previndre, provindre;
prevaldre), al costat de les variants, clàssiques i pròpies
d'alguns parlars valencians meridionals, tenir i venir (i
els seus composts).
2.9. Les variants en -it d'alguns participis, com a
preferibles a les variants en -ert: complit,
establit, oferit, omplit, reblit,
sofrit.
2.10. Els adverbis de temps: abans / ans,
adés, anit, despús-ahir, despús-anit,
despús-demà, enguany, enjorn, hui
(o avui, viu en els parlars valencians septentrionals), prompte.
2.11. Els adverbis de lloc: ací, avant («cap
avant», «d'ara en avant»), arrere («cap
arrere», «fer-se arrere»).
2.12. La conjunció mentres / mentre.
2.13. La distinció de les preposicions per / per a
davant d'infinitiu: «he vingut per donar-te el regal» vs.
«aquell aparell no aprofitava per a fer experiments».
2.14. La possibilitat de distinció entre les construccions al +
infinitiu i en + infinitiu: «al pujar per la
costera els vérem vindre» vs. «en voler, podeu començar».
2.15. L'ús de la preposició com a tant en sentit
predicatiu com en sentit comparatiu: «com a persona és excel.lent»,
«s'ho menjaven com a llops», «obria uns ulls com a plats».
2.16. La concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de
tercera persona (eixa cançó, ja l'he sentida; aquelles
xiques, les havia vistes abans), com a construcció preferent.
3. El ric repertori lèxic i fraseològic valencià
3.1. Les paraules vives en els parlars valencians actuals, ja
documentades en els nostres escriptors clàssics i en altres texts valencians
dels segles XIII al XVI, al costat d'altres sinònims i variants: acaçar,
afanyar-se, alçar, alfals, alfarrassar, alifac, arrapar, bellugar-se, bollir,
brull, calça, canella, caragol, castic, corriola, cresol, cudol (clàssic
còdol), desfici, eixir, engrunsar-se / gronsar-se,
escurar, esmortir, espenta, espentar, espill, fadrí, faena, fardatxo,
ferramenta, fesol, foguer, gelar, gesmil (clàssic gesmir),
gola, got, granera, llepolia, llibrell, llima, matalaf, melic, muscle, ois,
palometa, pigota, pitxer, poal, porga, quemenjar, rabosa, rajola, recialla,
replegar / arreplegar, safanòria, solsir, tarquim, tocar (a la
porta), tòs, torcar, trellat, verdader, vesprada, vidriola,
xafar, xàrcia, xic, xiquet, xufa, xulla.
3.2. Les parelles de variants o de sinònims, vius en els parlars
valencians actuals, ja documentats en la llengua clàssica, al costat d'altres
variants i sinònims: afonar / esfondrar; arrel /
raïl ; arribar / aplegar; bescoll / clatell (clàssic
clotell); calfar / escalfar ; capell /
barret; conrear / cultivar ; dacsa / panís ;
defendre / defensar; endemà / sendemà; estrela (clàssic
estela)/ estel; gemecar / gemegar; unflar /
inflar; mamprendre / emprendre; oroneta / oronella;
paréixer / semblar; purna / espurna ; rent /
llevat; roig / vermell; sacsar / sacsejar.
3.3. Les parelles de variants o de sinònims, documentats en texts
valencians medievals, dels quals els primers predominen en valencià general i
els segons alternen amb aquells en els registres formals: alacrà /
escorpí; albelló / claveguera; amprar / manllevar;
arena / sorra; corder / anyell; escaló /
graó; juí / judici; llanda / llauna; mitat /
meitat; perjuí / perjudici; prejuí / prejudici;
servici / servei.
3.4. Les parelles de variants o de sinònims vius en els parlars
valencians actuals, el primer dels quals ja apareix documentat en el període
clàssic: acatxar-se / ajupir-se; agafar /
agarrar; avalotar / escarotar; escopir /
escopinyar; mànega / màniga; renyó / ronyó.
3.5. Les paraules vives en els parlars actuals, no documentades en
texts dels segles XIII al XVI, que en alguns registres alternen amb les
variants o els sinònims usats pels nostres escriptors clàssics: coentor /
coïssor; corfa / escorça; gasto / despesa; *iaio /
avi; quadro / quadre; xicotet / petit.
3.6. Les innovacions del valencià modern (al costat d'altres sinònims
i variants): amollar, bigot, *boçar / llançar, bonegar,
botella, *botijós / tartamut, calcetí, catxerulo, clòtxina /
musclo, cosquerelles, *desficaci, desgel, desnugar, *dessubstanciat,
*destarifat, *destrellatat, *desvanit, encanar-se, escabussar, escabussó,
escopinyada, joguet, jupetí, milotxa, monyica, nuc, nugar, pallola, pitera,
poregós, prunyó, puntelló, reballar, regallar, rogle, roín, rua (de pa),
*tararot, tomaca, *trompellot, voladoret.
3.7. Les paraules vives en els nostres parlars i documentades en
l'època clàssica, que conviuen amb neologismes o paraules preses d'altres
llengües però ja naturalitzades en valencià: desplegar / desenrotllar
/ desenvolupar; fumeral / ximenera; sotssecretari
/ subsecretari / vicesecretari; vacacions
/ vacances.
3.8. Les unitats fraseològiques, generalment pròpies de la comunicació
oral espontània: a estall, a soles, a tothora,
al remat, bona cosa, fer parlar, fer
rogle, més aïna/ més aïnes, ser oli
en un cresol, tindre seguida, tirar (traure)
el lleu, traure trellat.
I atés el que assenyala l'article 26 de la Llei 7/1998, el Ple
determina que el present text es publique íntegrament en el Diari Oficial de la
Generalitat Valenciana. Així mateix, encomana a la Presidència que comunique
este dictamen al Conseller de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana.
Levante,
22.05.2002
Nueva declaración de la AVL sobre la
normativa oficial del valenciano
ACORD DE L´ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA, ADOPTAT EN
LA REUNIÓ PLENÀRIA DE 20 DE MAIG DEL 2002, EN QUÈ ES REFON I ES COMPLEMENTA
L´ACORD DE 25 DE MARÇ DEL 2002 PEL QUAL S´APROVA EL REFERENT NORMATIU DEL
VALENCIÀ I ES DICTAMINA LA CONSULTA FORMULADA PEL CONSELLER DE CULTURA I
EDUCACIÓ SOBRE L´APLICACIÓ DE LA RESOLUCIÓ 10/2002, DE 4 D´ABRIL, DE LA
PRESIDÈNCIA DE LA AVL.
L´Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la reunió plenària de 25 de
març del 2002, va aprovar el referent normatiu oficial del valencià que s´ha
d´usar mentres elabora la Gramàtica i el Diccionari en els quals treballa
actualment. (Resolució 10/2002, de 4 d´abril del 2002, de la Presidència de la
AVL, per la qual es publica l´acord de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua
adoptat en la reunió del 25 de març del 2002, pel qual s´aprova el referent
normatiu oficial del valencià. DOGV núm. 4229, de 16 d´abril del 2002).
El 23 d´abril d´enguany, el Conseller de Cultura i Educació de la
Generalitat Valenciana, solálicità de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua,
tenint en compte el que establix l´article 8 de la Llei 7/1998, de 16 de
setembre, de Creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, un dictamen
lingüístic en què es demanava ampliar l´exemplificació adduïda en l´acord de la
AVL de 25 de març sobre el referent normatiu del valencià. La demanda indica
que «per a poder determinar el model de referència en l´ús del valencià per les
institucions públiques», «convé ampliar els exemples de les solucions
proposades» en l´acord del 25 de març i tramet una proposta que recull exemples
sobre grafies, sobre característiques morfològiques i sintàctiques i sobre el
ric repertori lèxic i fraseològic valencià.
Atés el caràcter de consulta, el Ple estima convenient assenyalar un
conjunt de criteris lingüístics que la AVL té en compte per a emetre el
dictamen i que caldria tindre presents per a interpretar-lo i difondre´l
adientment:
La AVL, conscient que la llengua és un sistema dinàmic i un conjunt
d´usos diversos que són creació i patrimoni colálectiu, considera que la
gramàtica, el lèxic i la fraseologia es configuren amb la riquesa de varietats
geogràfiques, socials, estilístiques i històriques, segons criteris d´ús
individual o institucional, coláloquial o formal, oral o escrit; i d´acord amb
les tradicions d´estil i les convencions colálectivament assumides. Les
decisions de la AVL tenen la responsabilitat de descriure fets i processos
lingüístics i determinar solucions perdurables, generals, coherents i
sistemàtiques; i per això, no pot prescriure amb criteris excloents de formes
vives, de territoris, de colálectius de parlants, de situacions generals de la
llengua i de les situacions de comunicació.
Cada element de la llengua viu en un context que determina la seua
forma, la seua funció i el seu significat. Un mot genuí en un context o
territori precís pot tindre un equivalent igualment vàlid en un altre context o
territori. Cap varietat d´ús no pot representar ni substituir en exclusiva el
conjunt d´expressions de la llengua, i alhora cada element i cada varietat
lingüística han de tendir a la convergència amb les altres formes per tal
d´arribar a ser generals i útils en totes les situacions i processos de
comunicació, especialment en les societats modernes i en un món multilingüe.
La AVL considera que, per difondre i interpretar un dictamen com el
present, cal tindre en compte les precisions següents:
1. El concepte de normativa, complementari del de varietat, no anulála
les distincions d´ús institucional i personal, d´ús coláloquial i estàndard de
la llengua. Així, admetre un mot no vol dir que se´l considere l´únic vàlid per
a qualsevol ús i situació comunicativa.
2. La noció de genuí (propi o particular), complementari de general,
no ha de fer predominar els elements geogràfics damunt els socials, els
estilístics, els històrics, els pragmàtics o els idiolectals. Així, admetre que
una paraula o un fet gramatical és valencià genuí, no vol dir que ho haja estat
sempre, ni que ho siga de totes les comarques valencianes, ni que no ho siga en
d´altres territoris del sistema lingüístic.
3. La noció de paraula o de fet gramatical no és separable del context
ni de l´ús. Així, admetre una paraula o un fet gramatical no explica res sobre
les seues accepcions, la seua vitalitat i les seues restriccions dins l´ús de
la llengua.
4. La noció de valencià aplicada a les paraules o fets gramaticals no
nega la diversitat social i territorial valenciana. La AVL no pot, amb les
seues decisions, excloure usos de parts del territori valencià. Així, tota
dualitat o multiplicitat de paraules i usos lingüístics no és normativa sinó
pragmàtica i destinada a evolucionar o simplificar-se diacrònicament.
El Ple avalua, a més, que, sense perjuí de les precisions que vaja
fent progressivament com a resultat del seu treball ordinari, considera
suficient, ara com ara, el referent normatiu aprovat el 25 de març, i no estima
necessari endinsar-se reiteradament en una anàlisi casuística, que, en
qualsevol cas, serà realitzada en els moments processals que la institució
estime oportuns. Actuar d´una altra manera podria implicar el risc de la pèrdua
de la coherència necessària en els texts normatius que actualment elabora, amb
el detall, la cura i la serenitat exigibles.
Ateses estes consideracions, el Ple de l´Acadèmia Valenciana de la
Llengua, per ser de la seua competència l´emissió d´informes o dictàmens sobre
la normativa del valencià a requeriment de les Institucions Públiques de la
Comunitat Valenciana (art. 7c. de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de Creació
de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua), fent ús d´esta competència i d´allò
que prescriuen els articles 3 i 7a) de l´esmentada Llei,
Acorda
I. Ratificar que, amb caràcter general, mentres no s´aproven la
Gramàtica i el Diccionari o altres texts prescriptius de la institució, el
referent normatiu oficial del valencià, a tots els efectes, és el conjunt de
criteris ortogràfics, gramaticals i lèxics usats en els texts i documents
oficials de la Conselleria de la Generalitat Valenciana responsable de
l´aplicació i desplegament de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià des de
l´aprovació d´esta llei (1983) fins a la data de 25 de març del 2002.
En este sentit, es declaren oficials els continguts del programa
informàtic SALT 02 Traductor i Corrector de Valencià, de la Generalitat
Valenciana, a excepció de tots els elements lingüístics marcats explícitament
com a vulgarismes, estrangerismes i coláloquialismes, els quals seran en el
futur objecte d´estudi.
II. Sense perjuí de l´anterior resolució i d´altres acords que la AVL
puga adoptar progressivament, en compliment de la consulta plantejada per la
Conselleria i a fi de prioritzar i recuperar formes lingüístiques genuïnes, el
Ple de la AVL reconeix com a oficials:
[ADVERTIMENT:
1) Quan al llarg de l´exposició es dóna una solució doble, la forma
que figura en primer lloc és, en general, la més estesa i habitual en l´idioma
valencià. 2) Les formes precedides d´un asterisc no són recomanables en els
registres formals.]:
1. Les grafies de nombroses paraules avalades pels escriptors clàssics
i pels lexicògrafs valencians més prestigiosos.
1.1. Les variants amb a, com a preferibles a les variants amb e o o, documentades
històricament en alguns casos (com ara febre o néixer), de les paraules:
baina, bambolla, febra, pantaix, sagí, sutja, arrancar, avançar,
contraure, distraure, esgarrar, jaure, llançar, nadar, nàixer, pantaixar,
retraure, traure, xarrar.
1.2. Les variants amb e, com a preferibles a les variants amb a, i o
o, de les paraules:
amerar, arredonir, arxipèleg, bàlsem, cànter, cementeri, clevill,
cordell, depòsit, endenyar, esme, estómec, fenoll, flamerada, llarguerut,
màsquera, nàufreg, redó, redolí, sénia, sépia.
1.3. La grafia sense ròtica adventícia en les paraules:
alfàbega, cartó, desorde, murta, orde.
Però orquestra (amb r etimològica) i tresor (amb r patrimonial).
2. Les característiques morfològiques i sintàctiques valencianes
2.1. Els plurals en -s de les paraules acabades en -sc, -st i -xt,
propis de la llengua clàssica i d´una part dels parlars actuals, al costat dels
plurals en -os, vius en alguns dels nostres parlars i cada volta més estesos,
com ara:
boscs / boscos
contexts / contextos
discs / discos
foscs / foscos
gusts / gustos
manifests / manifestos
pretexts / pretextos
texts / textos
trists / tristos
2.2. Els plurals en -ns, clàssics i conservats en la major part dels
parlars valencians, al costat dels plurals en -s, alguns dels quals són més
generals:
hòmens / homes
jóvens / joves
màrgens / marges
órdens / ordes
òrfens / orfes
òrguens / orgues
ràvens / raves
térmens / termes
vèrgens / verges
2.3. Els demostratius simples (este, esta, estos, estes; eixe, eixa,
eixos, eixes), al costat de les variants reforçades, majoritàries en els
escriptors valencians clàssics (aquest, aquesta, aquestos o aquests, aquestes;
aqueix, aqueixa, aqueixos, aqueixes).
2.4. Els possessius meua, meues, teua, teues, seua, seues.
2.5. Els numerals huit, díhuit, dèsset, dènou, huitanta, al costat de
les altres variants (com ara vuit, dívuit i vuitanta, vives en els parlars
valencians més septentrionals).
2.6. Les formes verbals incoatives en -isc, -ix (patisc, patixes,
patix, patixen, patisca, patisques, patisquen), al costat de les variants en
-eix, més habituals en els escriptors valencians clàssics (pateixes, pateix,
pateixen).
2.7. Els imperfets de subjuntiu en -ara, -era, -ira (cantara,
vinguera, patira), al costat de les variants en -és, -ís (cantés, vingués,
patís), vives en alguns parlars valencians septentrionals i de més tradició
clàssica.
2.8. Els infinitius tindre, vindre i valdre (i els seus composts, com
ara contindre, detindre, retindre; convindre, previndre, provindre; prevaldre),
al costat de les variants, clàssiques i pròpies d´alguns parlars valencians
meridionals, tenir i venir (i els seus composts).
2.9. Les variants en -it d´alguns participis, com a preferibles a les
variants en -ert: complit, establit, oferit, omplit, reblit, sofrit.
2.10. Els adverbis de temps: abans/ans, adés, anit, despús-ahir,
despús-anit, despús-demà, enguany, enjorn, hui (o avui, viu en els parlars
valencians septentrionals), prompte.
2.11. Els adverbis de lloc: ací, avant («cap avant», «d´ara en
avant»), arrere («cap arrere», «fer-se arrere»).
2.12. La conjunció mentres / mentre.
2.13. La distinció de les preposicions per / per a davant d´infinitiu:
«he vingut per donar-te el regal» vs. «aquell aparell no aprofitava per a fer
experiments».
2.14. La possibilitat de distinció entre les construccions al +
infinitiu i en + infinitiu: «al pujar per la costera els vérem vindre» vs. «en
voler, podeu començar».
2.15. L´ús de la preposició com a tant en sentit predicatiu com en
sentit comparatiu: «com a persona és excelálent», «s´ho menjaven com a llops»,
«obria uns ulls com a plats».
2.16. La concordança del participi passat amb el pronom acusatiu de
tercera persona («eixa cançó, ja l´he sentida»; «aquelles xiques, les havia
vistes abans»), com a construcció preferent.
3. El ric repertori lèxic i fraseològic valencià
3.1. Les paraules vives en els parlars valencians actuals, ja
documentades en els nostres escriptors clàssics i en altres texts valencians
dels segles XIII al XVI, al costat d´altres sinònims i variants:
acaçar, afanyar-se, alçar, alfals, alfarrassar, alifac, arrapar,
bellugar-se, bollir, brull, calça, canella, caragol, castic, corriola, cresol,
cudol (clàssic còdol), desfici, eixir, engrunsar-se / gronsar-se, escurar,
esmortir, espenta, espentar, espill, fadrí, faena, fardatxo, ferramenta, fesol,
foguer, gelar, gesmil (clàssic gesmir), gola, got, granera, llepolia, llibrell,
llima, matalaf, melic, muscle, ois, palometa, pigota, pitxer, poal, porga,
quemenjar, rabosa, rajola, recialla, replegar / arreplegar, safanòria, solsir,
tarquim, tocar (a la porta), tòs, torcar, trellat, verdader, vesprada,
vidriola, xafar, xàrcia, xic, xiquet, xufa, xulla.
3.2. Les parelles de variants o de sinònims, vius en els parlars
valencians actuals, ja documentats en la llengua clàssica, al costat d´altres
variants i sinònims:
afonar / esfondrar
arrel / raïl
arribar / aplegar
bescoll / clatell (clàssic clotell)
calfar / escalfar
capell / barret
conrear / cultivar
dacsa / panís
defendre / defensar
endemà / sendemà
estrela (clàssic estela) / estel
gemecar / gemegar
unflar / inflar
mamprendre / emprendre
oroneta / oronella
paréixer / semblar
purna / espurna
rent / llevat
roig / vermell
sacsar / sacsejar
3.3. Les parelles de variants o de sinònims, documentats en texts
valencians medievals, dels quals els primers predominen en valencià general i
els segons alternen amb aquells en els registres formals:
alacrà / escorpí
albelló / claveguera
amprar / manllevar
arena / sorra
corder / anyell
escaló / graó
juí / judici
llanda / llauna
mitat / meitat
perjuí / perjudici
prejuí / prejudici
servici / servei
3.4. Les parelles de variants o de sinònims vius en els parlars
valencians actuals, el primer dels quals ja apareix documentat en el període
clàssic:
acatxar-se / ajupir-se
agafar / agarrar
avalotar / escarotar
escopir / escopinyar
mànega / màniga
renyó / ronyó
3.5. Les paraules vives en els parlars actuals, no documentades en
texts dels segles XIII al XVI, que en alguns registres alternen amb les
variants o els sinònims usats pels nostres escriptors clàssics:
coentor / coïssor
corfa / escorça
gasto / despesa
*iaio / avi
quadro / quadre
xicotet / petit
3.6. Les innovacions del valencià modern (al costat d´altres sinònims
i variants):
amollar, bigot, *boçar / llançar, bonegar, botella, *botijós /
tartamut, calcetí, catxerulo, clòtxina/musclo, cosquerelles, *desficaci,
desgel, desnugar, *dessubstanciat, *destarifat, *destrellatat, *desvanit,
encanar-se, escabussar, escabussó, escopinyada, joguet, jupetí, milotxa,
monyica, nuc, nugar, pallola, pitera, poregós, prunyó, puntelló, reballar,
regallar, rogle, roín, rua (de pa), *tararot, tomaca, *trompellot, voladoret.
3.7. Les paraules vives en els nostres parlars i documentades en
l´època clàssica, que conviuen amb neologismes o paraules preses d´altres
llengües però ja naturalitzades en valencià:
desplegar / desenrotllar / desenvolupar
fumeral / ximenera
sotssecretari / subsecretari / vicesecretari
vacacions / vacances
3.8. Les unitats fraseològiques, generalment pròpies de la comunicació
oral espontània:
a estall
a soles
a tothora
al remat
bona cosa
fer parlar
fer rogle
més aïna / més aïnes
ser oli en un cresol
tindre seguida
tirar (traure) el lleu
traure trellat
I atés el que assenyala l´article 26 de la Llei 7/1998, el Ple
determina que present text es publique íntegrament en el Diari Oficial de la
Generalitat Valenciana. Així mateix, encomana a la Presidència que comunique
este dictamen al Conseller de Cultura i Educació de la Generalitat Valenciana.