fitxes
Bibliografia
a/e: golls@geocities.com
transliteració
El criteri adoptat per a l'onomàstica en general en les llengües que no usen l'alfabet llatí mereix un comentari a part. Entre els dos criteris habituals, la transcripció, que dóna l'equivalència dels sons, i la transliteració, que dóna la dels signes gràfics, hem adoptat aquesta darrera, bé que la primera sigui força estesa, sobretot a causa de les dificultats tipogràfiques de la transliteració. Els motius que ens hi han conduït són diversos. En primer lloc, és la solució adoptada en general per les enciclopèdies més modernes, la que tendeixen a adoptar oficialment cada dia més la majoria dels països d'alfabet no llatí i la que recomanen les normes internacionals codificades per l'ISO (Organització Internacional de Normalització). En segon lloc, ens ha semblat més coherent de donar a les formes estrangeres d'alfabet no llatí un tractament semblant a les d'alfabet llatí, és a dir, la més pròxima a la grafia d'origen: si no posem accents ni modifiquem la grafia d'un cognom anglès, no ens ha semblat que hàgim de fer-ho amb un de rus o de japonès. En tercer lloc, hem cregut que l'establiment d'innombrables formes de noms, sobretot de lloc, amb grafia de fonètica catalana produiria una deformació tan gran dels mots estrangers que, llevat d'aquells que han estat usats en un cert grau, dificultaria seriosament llur localització. Contra aquests arguments hi havia sobretot el fet que alguns noms són usats en català habitualment en la forma transcrita (Txèkhov, Tolstoi, en lloc de Cekhov, Tolstoj). Com que aquests casos eren una gran minoria, hem decidit de fer-ne també, excepcionalment, una entrada secundària en forma transcrita que remet a la transliterada. Tanmateix, en les formes modernes dels països aràbics i algun altre hem seguit, a falta d'una normalització de les transliteracions, aquelles formes que han adoptat oficialment o oficiosa els països respectius o els personatges mateixos.