Eines de Llengua. El web de la CDLPV
fitxes

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

medir*

  1. Segons el dcvb:
    MEDIR v. tr. Amidar. E açò nos mostra la sciència de nostre senyor Déu Jhesucrist, que'ns mostra medir tres coses, Sermons svf, ii, 237.
    Etim.: del llatí metīri, mat. sign. L'ús actual d'aquest mot s'ha introduït segurament per influència del castellà medir.

    El Vocabulari medieval català de Lluís Faraudo (iec), documenta també l'ús del verb:

    MEDIR v. a.

    Amidar, prendre mides.

    «Item, que per los dits regents la dita copa sien eletes quatre persones, les quals haien carrech... de veure, medir e dir e declarar de qui sera lo colp de la joya...»
    Capítols del joc de la ballesta València, 16 de desembre de 1429

    «... e mana que li demanassen quant havia del cel a la terra. E respos lo romeu: -Digats a aquex que us trames a mi que ell ho sap millor que jo, car ell ho medi a toms quant lo gitaren per mal cap del cel e caygue en los abismes...»
    Recull d'eximplis e miracles LVIII

  2. D'altra banda, Antoni M. Badia i Margarit tracta la qüestió de l'antiguitat de l'aparició del verb en català (veg.) i comenta:
    Si és cert que el verb (a)midar singularitza la llengua catalana, no és menys cert que, pel que fa als orígens, apareix embolcallat d'incerteses, cosa que no vol dir que no el tinguem documentat. En el decurs del segle xv fa aparició en català el verb medir, pertanyent al món iberoromànic, el qual es generalitza amb rapidesa i adquireix categoria literària. En els verbs (a)midar i medir, Carbonell, que sabia prou de llatí, s'inclina pel que deriva de metiri (infinitiu del verb deponent metior), que n'era l'etimologia manifesta. Per esvair la presumpció de castellanisme de medir (no injustificada, atès el veïnatge ja al·ludit), Joan Coromines retreu tres autors (o textos) del segle xv, de genuïnitat lingüística indiscutible: sant Vicent Ferrer, el Recull d'Eximplis i Curial (DECat., s. v. mesura), els quals, en emprar medir, assenyalen el nivell elevat en què es mou el mot.

    Convé assenyalar que Ferrando Francés (veg. «Les "Regles de esquivar vocables": una qüestió d'història cultural, de filologia i de sociolingüística històrica») no accepta l'autoria de Pere Miquel Carbonell per a les Regles d'esquivar vocables proposada per Badia i Margarit; a més, quant al verb medir indica:

    [...] contra midar, ben documentat en textos principatins dels segles xiv i xv, però sense documentació coneguda entre els valencians, recomana medir, ja present, sota diverses formes verbals, en els Sermons de sant Vicent Ferrer i en altres dos textos anònims quatrecentistes, de probable origen valencià (Recull d'eximplis, Curial e Güelfa) [...]
  3. Deu ser en consonància amb tot això que el dgfpastor inclou el verb medir (que remet a amidar).