fitxes - cdlpv

llacor

• Substantiu femení sinònim de saó 'grau d'humitat d'una terra, abundant o suficient perquè produïxca fruit, especialment després d'una ploguda'. El DCOROM considera el mot principalment balear, i el considera un derivat de llac 'llot, fang enganxós'. L'Alcover el recull amb la grafia llecor. Afig Coromines que el mot llacor existix en valencià, segons informen Enric Valor i Josep Giner, que el recullen a Castalla, Bocairent, Ontinyent, Albaida, a la Marina i a la Ribera Alta del Xúquer. En Xaló diu que es pronuncia llecor.

  Segons Enric Valor significa 'grau d'humitat d'una terra', però també es pot aplicar a plantes, fruites i persones. Segons Josep Giner, a la Ribera es sol aplicar als melons: no tenir llacor un meló o ser de bona llacor. Segons (Migjorn, 20.01.2004) una informant de Silla, es pot aplicar a una gallina per a indicar que està lloca, per la calentor que desprén, ja que a Silla sembla que la llacor indica la 'calor de la terra' (supose que deu ser a causa del baf que puga desprendre quan està humida i té una temperatura més alta que l'ambiental).

• Són termes sinònims en diversos usos de l'accepció 'humitat de la terra': saó (fem.) —terme més estés; al Camp de Tarragona pronunciat [suó]— i tempir (masc.; antigament fem. segons el DCVB.) —terme usual al Camp d'Elx i a l'Empordà—.
• llacor (GDLC) f Llot, fang enganxós.
• (DCVB) llecor f. || 1. Suc vital, substanciós, sia de les plantes, sia de la terra de conreu, sia dels animals (Mall.); cast. savia, jugo. Si el cel pluja no envia | no aprofita la llecor, Guiraud Poes. 54. Ses plomes tenen poca llecor, Roq. 6. || 2. Sediment fi que depositen les aigües en repòs; part més densa en suspensió dins un líquid. Y mescla sa llecor amb ses aygos netes, Ignor. 4.