Eines de Llengua. El web de la CDLPV
fitxes

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

Kosovo

  1. ¿Són kosovars o kosovesos? (abans del 2001) Kosovars segons l’Avui, El Periódico, Vilaweb, Diari d’Andorra, Trenta Minuts (tv3)... Kosovesos segons El Temps.

    El diec2 ha fixat les formes kosovar i Kosovo:

    adj. i m. i f. Natural de Kosovo.
    adj. Relatiu o pertanyent a Kosovo o als seus habitants.
  2. El govern kosovar, d'acord amb la pronúncia albanesa, i amb alfabet llatí (tal com és sol escriure l'albanés) escriu Kosova, tot i que podem trobar més habitualment la forma declinada Kosovës. Un fragment del text de la declaració d'independència (2002; en vídeo):
    Deklarata e Pavarësisë së Kosovës

    «Declaració d'independència de Kosovo»

    Duke rikujtuar vitet e konfliktit dhe dhunës në Kosovë që shqetësuan ndërgjegjen e të gjithë popujve të civilizuar,

    «Recordant els anys de conflicte i violència a Kosovo que preocupava a la consciència de tots els pobles civilitzats,»

    Kosova shpall zotimin e saj ndaj paqes dhe stabilitetit në rajonin tonë të Europës Juglindore.

    «Kosovo declara el seu compromís amb la pau i l'estabilitat en la nostra regió del sud-est d'Europa.»

    Traducció de Tradukka.com
    La forma Kosovë té un cert ús en català i fins i tot apareix en la gec (consulta: 27.11.2009), tot i que la forma principal és Kosovo, que prové del serbocroat (amb l'alfabet llatí que fan servir els croats i el mateix govern kosovar).

    Segons informa Jaume Salvanyà (Migjorn - 27.11.2009), l'IEC li va indicar en 2005:

    L'ús i l'adaptació d'aquest topònim ha estat —i és— força complicada.

    Durant els anys 1998 i 1999 es van aplegar informacions diverses i en alguns casos fins i tot contradictòries (en aquell moment també es va difondre la forma amb -a, Kosova, que correspon, però, a una forma declinada). La conclusió a què es va arribar va ser que la pronúncia havia de ser amb s sorda, [s], i com a mot esdrúixol.

    Com que no és un nom que puguem considerar adaptat i amb tradició d'ús en català, no es fa servir una forma amb accent o amb duplicació de la -s-; i de la mateixa manera fonèticament se segueix la pronúncia genuïna —segons la informació de què es va disposar—, de manera que no neutralitzem les altres o malgrat que emprem aquest topònim exògen des de l'òptica o l'àrea del català oriental.