Eines de Llengua. El web de la CDLPV
fitxes

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

interrogació

  1. No n'hi ha en els documents administratius. ¿No?
  2. L'IEC aconsella en català fer-los servir únicament al final. Ei, és un consell:

    Els signes d'interrogació i d'admiració

    (Acord de l'11 de juny de 1993)

    Aquest document fou publicat per primera vegada l'any 1996 en els Documents de la Secció Filològica, III, p. 91-94.

    1

    Fins als nostres dies, la llengua catalana ha mancat d'una normativa fixa sobre l'ús dels signes d'interrogació. Ja en les primeres èpoques de difusió de l'obra gramatical de Pompeu Fabra, tothom estava d'acord que el signe d'interrogació clou el període i que, pel que fa a l'inici, el signe invertit només es pot posar, si de cas, quan l'oració interrogativa és extremament llarga i no conté cap element gramatical suggeridor del seu valor interrogatiu.

    2

    Darrerament, hem vist estendre's una utilització sistemàtica de l'interrogant invertit, en oposició a allò que certament era un hàbit prou ben establert. Trobem, ara, periòdics i llibres on no hi ha cap frase interrogativa que no s'obri amb aquest signe de puntuació quasi sempre inútil, encara que sigui reduïda a un sol mot monosíl·lab. I, fins i tot, el mateix tractament reben, segurament pel gust del paral·lelisme, les frases exclamatives.

    Així, un tema que fins ara mancava de normativa es troba, de fet, sota la força de la pressió de l'ús que en fa un cert sector editorial, diferent de l'ús observat tradicionalment en català, la qual cosa causa confusió.

    3

    La Secció Filològica ha analitzat l'ús dels signes d'interrogació i d'admiració en llengües d'estructura interrogativa o exclamativa semblant a la del català (italià, occità, portugués) o diferent (francès, anglès, alemany, rus, hongarès), i ha comprovat que, amb l'excepció del castellà, és una pràctica universal l'ús exclusiu d'aquests signes al final.

    D'acord amb aquesta pràctica, i tenint en compte que l'absència d'una normativa clara condueix a una situació confusionària, la Secció Filològica aconsella, amb finalitat simplificadora, d'usar els signes d'interrogació i d'admiració exclusivament al final de l'oració.

    Darrera actualització: febrer de 2000


    * La negreta és nostra.

  3. El mestil3 indica (vii.7.2.2.):
    En les converses núm. 45 (de l'editorial Barcino) i 455 (de l'editorial edhasa), exposa el criteri de la facilitat de lectura i la llargada de l'oració. També en parla en el Diccionari de la llengua catalana (1932), però sols hi apunta l'ús potestatiu dels dos signes, inicial i final. [...]
    Ens estalviem la referència a la gramàtica de 1956 perquè, si no vaig errat, no sabem massa bé quin és el text que va redactar Fabra. En tot cas, sí que podem ressenyar l'ús que en feia Fabra en alguns altres documents, com ara (OC, vol. 3, pàg. 138):
    «[...] ¿La grafia tradicional ig quin inconvenient presenta? ¿Constitueix una dificultat ortografica? No, puix el sò ttẋ final es representat sempre per ig (g darrera de i): vaig, veig; roig, mig ¿Podem tenir por que algú la llegeixi malament? aquí estàn els cognoms freqüentissims Roig, Puig, Reig, que tothom pronuncia com cal; per altra part, l'ortografia usual escriu també vaig, veig, etc. i tothom pronuncia bé aquestas formes, ¿ig es una convenció tant desenraonada? ¿Per què hem d'anar, doncs, a desfigurar vaig, veig, etc. escrivint vatx, vetx? ¿Quines aventages ofereixen aquestes grafies? tx hi es etimologicament fals, dóna a les paraules un aspecte tot diferent del dels seus derivats.»
  4. Hi ha publicacions i editorials diverses que han preferit resoldre la qüestió (de la manera més clara possible) incloent els signes d'interrogació al començament i al final de les oracions (els d'admiració inicials no són tan habituals). Per exemple, trobe doble marca d'interrogació en La Clivella de Doris Lessing editada per Edicions 62 (2008), però no s'esdevé el mateix en altres obres de la mateixa editorial. Sembla que també han optat pel criteri de doble interrogació en l'editorial Empúries: Dissabte d'Ian McEwan, 84, Charing Cross Road de Helene Hanff i Casa de trobades de Martin Amis.

    No buscaré ara més publicacions que hagen fet eixa tria. En qualsevol cas, cal recordar que és un consell de l'iec, i ja que és opcional, considere que és més simple i clar optar per la doble indicació tant en interrogacions com en admiracions.