fitxes - cdlpv

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

Institut d'Estudis Valencians

  1. (Els fonaments de la literatura contemporània al País Valencià (1900-1939), Barcelona, ed. PAM-IFV, Biblioteca Sanchis Guarner, 1988, pàg. 135)

    «La institució oficial més transcendent per al valencianisme va ser l'Institut d'Estudis Valencians, dependent de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial Valencià, de la qual era titular Francesc Bosch Morata, del Partit Valencià d'Esquerra. El Ple del Consell Provincial del 9 de febrer de 1937 aprovà per unanimitat la creació d'aquest Institut, a imatge de l'Institut d'Estudis Catalans, "per al conreu i propagació de la cultura valenciana".

    Presidit per Josep Puche Àlvarez, Rector de la Universitat, comptava amb un secretari general, Carles Salvador, i un tresorer, F. Feo Garcia. Era dividit en quatre Seccions: Històrico-Arqueològica, Filològica Valenciana, Ciències, i Estudis Econòmics. La Secció Filològica Valenciana la integraven: Lluís Gonzalvo París, Vice-rector de la Universitat (predient), Carles Salvador (secretari), Francesc Almela i Vives, Manuel Sanchis Guarner i Bernat Artola Tomàs. Una de les realitzacions més importants va ser la creació de la Biblioteca del País Valencià, adscrita a la Secció Filològica i que va poder disposar del fons bibliogràfic de la Diputació. Però una vegada més, les adverses circumstàncies bèl·liques n'impediren una tasca normal i més fructífera en la seua curta vida.»

  2. Vicent Simbor trau la seua informació del llibre La política cultural al País Valencià (1927-1999) de Manuel Aznar Soler i Ricard Blasco (Institució Alfons el Magnànim, 1985).
  3. (Vicent Pitarch, «Més enllà de la normalització del valencià», Quadern, El País, dj. 07.07.2005)
    «I bé, el deixeble lleial de Pompeu Fabra [Pitarch es referix a Carles Salvador] tingué un paper rellevant en una institució que hem deixat massa soterrada, i que sens dubte paga la pena que en recuperem la transcendència històrica: em referisc a l'Institut d'Estudis Valencians, el primer organisme oficial que fou instituït (al febrer del 1937) en aquest país amb competències normativitzadores, per obra del conseller F. Bosch Morata. En aquell Institut sempre he vist, així que m'he situat en la perspectiva institucional, el precedent més clar de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. En efecte, era un organisme dependent del Consell Provincial de València, el qual substituïa l'antiga diputació, amb vocació d'esdevenir l'antesala de la Generalitat republicana, que frustrà l'alçament feixista. Així doncs, aquest Consell Provincial seguia les passes de l'antiga Mancomunitat de Prat de la Riba i, en aquesta direcció, l'Institut d'Estudis Valencians (IEV) naixia a imitació de l'Institut d'Estudis Catalans.

    Doncs, bé, el secretari general de l'IEV fou Carles Salvador. Notem, d'altra banda, que l'Institut també tenia una Secció Filològica, integrada per cert, per L. Gozalvo, C. Salvador, M. Sanchis Guarner, F. Almela i Vives i B. Artola. Una de les primeres iniciatives de l'Institut fou establir relacions amb l'Institut d'Estudis Catalans i la Societat Castellonenca de Cultura. Així mateix, resulta oportú recordar que la gran promotora de l'IEV havia estat La República de les Lletres, aquella publicació emblemàtica del valencianisme que apareixia sota consignes com aquesta: la revista "adopta l'ortografia de la superior autoritat del nostre idioma, que és l'Institut d'Estudis Catalans", manifestava l'any 1934.»

  4. Article de Francesc Pérez i Moragón (en el Quadern del diari El País, 22.02.2007):
  5. En la revista Caplletra 16 hi ha l'article d'Emili Casanova Herrero «El diccionari de l'Institut d'Estudis Valencians de 1937».
  6. El president actual de l'IEV és Carles Recio Alfaro, segons ell mateix indica en El valencianismo, v. VI (ed. Asociación Cultural Confluencia Valenciana, 1999, imprés per Marí Montañana, SL).
  7. (Gran Larousse Català) «Entitat fundada a València el 1937 pel Consell Provincial a iniciativa de F. Bosch i Morat, per promoure la cultura del País Valencià. Presidit per J. Puche i Àlvarez, i seguint el model de l'IEC, s'organitzà en seccions (arqueològico-històrica, científica, d'estudis econòmics, filològica) i integrà el Centre d'Estudis Econòmics i el Museu de Prehistòria. Desaparegué el 1939.»