futur

· (Badia, pàg. 651) Potser com una resta del seu significat originari d’obligació, el futur pot emprar-se amb el valor d’imperatiu, sobretot en la pers. 2 que és la més típicament imperativa. Hi apareix d’una manera especial en manaments i ordres absoluts, que siguin afirmatius o negatius, com si així fos més segur el compliment futur de l’acció.

· (duarte91, unitat 14, pàg. 356) En llenguatge administratiu i jurídic català existeix la tendència, com en francés, a l’anomenat «present mantingut» i a evitar l’ús del futur en disposicions amb una durada d’aplicació en principi indefinida, supòsit en què és freqüent d’observar una certa vacil·lació i un cert costum d’ús del futur. D’altra banda, pel que fa al futur, convé esmentar el fet dels greus dubtes d’interpretació que pot generar el seu ús amb valor d’obligació. Resulta, doncs, preferible limitar en els textos normatius l’ús del futur a referir-nos a accions futures que es preveuen dins del procés que s’inicia i d’evitar l’ús del futur per referir-nos a obligacions, que expressarem amb més precisió amb les perífrasis d’obligació habituals en català (amb haver de, caldre, etc.). Així «si no ho fa així haurà de pagar una multa», més que no pas «si no ho fa així, pagarà una multa».

· (seco, futuro) b) Un tipo especial de futuro es el de mandato o de obligación, que indica la seguridad del hablante en el cumplimiento futuro de una orden: Se presentará en el plazo de diez días; No matarás. Con entonación interrogativa, el mandato se convierte en ruego cortés: ¿Me acompañarás a merendar?; ¿Me regalarás este bolso? Aunque el sentido de obligación es el que tuvo en su origen la actual forma de futuro española, hoy se siente como secundario y derivado del sentido de acción venidera.

· (criteris 4, 1999, pàg. 23) La llengua castellana utilitza el temps de futur per indicar obligació. En català, com en la majoria de les llengües romàniques, és preferible adoptar el punt de vista que la llei és vigent en el moment que el lector la llegeix. Per tant, és recomanable no fer servir el futur amb aquest valor. Cal tenir present que aquest canvi pot afectar l’ús d’altres temps verbals, com ara el del present de subjuntiu. [...] Com a norma general, el futur d’obligació es tradueix pel present d’indicatiu. També es pot fer servir la perífrasi d’obligació si volem remarcar el matís d’obligació.