fitxes

Bibliografia
^{a/e: golls@geocities.com}

fins / fins a

1. Segons el diccionari del Salt 2.0:

   1. \a. prep. Introdueix la designació d'allò que és el terme on alguna cosa arriba sense sobrepassar-lo, sovint formant locucions prepositives amb altres preposicions que la seguixen, especialment amb a. Anirem amb tren fins a Xàtiva. Treballe fins al mes de juliol. Compta fins a cent. b. prep. En proposicions en què és expressada l'abstenció, la impossibilitat, etc., de fer alguna cosa, indica el moment en què algú passarà a fer-la, podrà fer-la, etc. No ho podré fer fins a la setmana que ve. c. prep. En expressions de comiat, indica el moment en què una persona compta, espera, etc., retrobar-se amb la persona de la qual s'acomiada. Fins demà! d. fins que Introdueix proposicions temporals. No es pot votar fins que no s'han complit els díhuit. 2. a. adv. Expressió ponderativa amb què es presenta com una cosa excepcional, sorprenent, etc., allò que afirma. Hi eren tots, fins els més menuts. b. fins i tot Fins. Fins i tot ballàrem.

2. Quant a l'ús amb preposició posterior o sense, en la gramàtica de Fabra de 1918 (ed. Aqua, pàg. 174) trobem:

   Cal, però, advertir que els autors moderns darrera fins ometen generalment en (Ex.: Han arribat fins aquella muntanya) i afegeixen sovint a (Ex.: No arribaran fins a demà).

   D'altra banda, segons el mestil la caiguda en cap (a) respon, segons els autors, a raons de fonètica sintàctica en el català central, sense tenir en compte, però, el sistema complet, i recomanen no apartar-se de la regla indicada al començament: Vaig cap a aquell lloc. Vaig cap a/cap dalt ara mateix. (La caiguda en fins (a) és una unificació feta pels gramàtics posteriors a Fabra.)

3. Enric Valor (Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià, pàg. 201 de l'edició del 1992; tret de Zèfir - 22.02.2002) explicava:

   Fins s'usa sola, o acompanyada de la preposició a formant la composta fins a. Per a l'ús de l'una o l'altra fórmula, convé tenir present: a) Quan fins precedeix designacions de temps o de lloc, durà la preposició a si tals designacions la porten quan no hi va fins. Exemples: Tornarem a la vesprada; No tornarem fins a la vesprada; Veniu demà; No vingueu fins demà; Passejant, passejant, anàrem a la platja; Passejant, passejant, anàrem fins a la platja; Pujarem dalt del tot; Pujarem fins dalt del tot. b) En les altres designacions no temporals ni locatives és preceptiva la forma fins a. Exemples: S'han juntat fins a sis homes per poder-ho alçar; No tornaré fins a saber què ha passat allí.
   Excepció: Tanmateix, en aquesta classe de designacions (no temporals ni locatives) s'escriurà fins solament, si va seguida d'un demostratiu: Hem trobat fins aquest document que donàrem per perdut.

   Este precepte, tot i que molt repetit, en alguns casos va en contra de l'ús habitual i de l'ús documentat històricament i dialectalment. De fet, una petita cerca (Google Llibres; consulta: 11.05.2011) ens permet documentar que la llengua usual i literària ho resol d'una manera més simple i oberta (particularment en el cas de «fins a demà»). En eixe sentit, Albert Pla Nualart (Ara.cat, 26.04.2011) és més aviat partidari de simplificar la norma, ajustant-la —tal com hem vist en l'exemple de Fabra citat més amunt— a les possibilitats documentables de la llengua:

   Fins demà, fins al març, fins (a) l'any que ve

   [...]

   Jo ho simplificaria dient que davant article escrivim sempre fins a. Per tant, només escriuria fins el (la, els, les) quan fins és adverbi i equival a fins i tot. Així doncs, contra el criteri de Fabra escriuria «fins a la setmana entrant»; contra el d'Albert Jané, «No comença fins al dia 15»; i contra l'Optimot, «fins a l'any que ve». Em semblen criteris que compliquen innecessàriament la norma.

   I, igual que en el cas de cap i cap a, escriuria fins a davant els demostratius (fins a aquell moment, fins a aquell lloc).

   [...]

   Ruaix (obs/1) documenta i argumenta en el mateix sentit:

   Doncs bé, d'aquest passatge de Fabra alguns dedueixen que cal escriure: «No cobrarem fins el dia 30. Això durarà fins els darrers mesos. La guerra començada el 1936 durà fins el 1939.» Nosaltres, en canvi, creiem que no, per les raons que tot seguit exposarem: [...]

   Ruaix dóna compte del fet que Fabra no donà una regla absoluta, sinó que féu una descripció, que la documentació és molt més abundant respecte de la possibilitat fins al, que els parlars que mantenen la e àtona pronuncien «fins al» i altres raons.