(Elaborat a partir de Wikipedia) La rendició sobtada d'Alemanya al final de la Primera Guerra Mundial, i la ràbia per la pèrdua de nivell de vida i les privacions que el conflicte havia infligit a Alemanya, portà a buscar bocs expiatoris als quals culpar per la derrota. Una teoria, desplegada per Paul von Beneckendorff und von Hindenburg durant la investigació que va fer la república de Weimar de la derrota alemanya (Dolchstoßprozeß, 1925), i que ha estat coneguda com la "llegenda de la punyalada" (Dolchstoßlegende, en alemany), va postular que l'esforç de la guerra d'Alemanya havia estat afeblit pels comunistes i jueus en el front interior a partir de 1919. Amb aquesta teoria, el general Paul von Hindenburg va intentar —i va aconseguir— exculpar-se a ell mateix i a l'exèrcit alemany culpant específicament una Dolchstoß de tropes situades dintre d'Alemanya durant les revoltes espartaquistes on hi havia sindicats de soldats i marins a més de pacifistes i jueus.
L'eficàcia de la teoria de la Dolchstoß es basà en la manera com va donar eixida a la ràbia i la confusió sentides no solament per l'alemany mitjà, sinó també pels soldats que tornaven del front. Molts d'aquests homes, sentint-se separats de la societat civil en la seva totalitat a causa de les seves experiències en el front, estaven disposats a formar part de tropes paramilitars que es formaven arreu d'Alemanya en un intent d'aconseguir alguna classe de venjança. A més, al culpar jueus i comunistes, van culpar grups no considerats com a purament alemanys en origen. Així, la Dolchstoß es va convertir ràpidament en una imatge central en la propaganda produïda per molts partits polítics de la dreta i tradicionalment conservadors que s'havien creat en els primers dies de la república de Weimar. La Dolchstoß figura d'una manera preeminent en la propaganda produïda pel Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (NSDAP); de fet, es podria dir que es va convertir en un aspecte clau del punt de vista nacional socialista.