fitxes

Bibliografia
^{a/e: golls@geocities.com}

disseccionar*

1. Els diccionaris habituals encara no recullen esta forma verbal, disseccionar, creada a partir de dissecar, però que ha adquirit un significat específic que evita confondre dos conceptes en un. En parla Àngels Egea en «Dissecant el lèxic» (Butlletí de la Societat Catalana de Terminologia, núm. 20):

   El verb diseccionar, en el sentit d'‘obrir un ésser viu i discernir-ne les parts per estudiar-ne l’anatomia o per realitzar-hi una intervenció quirúrgica’, no es troba recollit en cap diccionari català. La raó d’aquesta absència és que ja hi ha el verb dissecar, que significa el mateix. Aquest significat és el que deriva del verb llatí dissecare ‘tallar’.

   [...]

   Així, doncs, el verb disseccionar sembla una conseqüència de la necessitat de distingir més clarament els dos significats que ha acabat tenint el verb dissecar (un d’etimològic i un altre de derivat) i que es confonen en molts contextos. I això passa tant en català com en castellà, però no en altres llengües, com l’anglès o el francès, on els verbs corresponents dissect i disséquer, respectivament, només tenen el significat etimològic de tallar, separar, obrir un ésser viu per examinar-lo. Mentre que el sentit de preparar un animal mort amb l’aparença de viu s’expressa d’altres maneres: stuff (anglès) i naturaliser (francès).

   La conseqüència de tot això és que en català i en castellà el verb dissecar, a diferència d’altres llengües, tendeix a perdre el sentit etimològic, que s’emporta disseccionar. Probablement per això els nostres diccionaris es resisteixen a acceptar disseccionar. I, malgrat tot, no sempre és fàcil defugir la temptació d’usar-lo, com en el fragment següent, extret d’un pla d’estudis: «En aquesta pràctica, amb l’objectiu de veure cèl·lules vives en un teixit, no separades, farem observacions de trossos de teixit que extraurem directament d’un musclo disseccionat». O com en el títol d’aquesta reflexió (dissecant el lèxic), que costa d’entendre en una primera lectura.

2. El ctilc ens el documenta en L'arquitecte i l'home, inseparables de Pere Benavent Barberà i Abelló (1936):

   I així de semblant manera en cada element i material de l'obra, que, en disseccionar-se així, esdevé viu.

   L'Ésadir l'admet en l'ús general. A més, té un ús bastant estés en l'assaig català modern i ha arribat també a la literatura, on podem trobar, entre altres, un exemple de Maria de la Pau Janer (Orient, occident: dues històries d'amor, 1998):

   [...] donà pas a la voluntat de disseccionar els fets i de prendre decisions.