Bibliografia
a/e: golls@geocities.com
dièresi
3.2.2. La dièresi
La dièresi (¨) modifica i o u, minúscules o majúscules, a l'efecte de la sil·labificació en l'àmbit de mot en els contextos del quadre IV.25.
QUADRE IV.25
Ús de la dièresi
| ï | ü |
|---|---|
| En hiats | |
| Després de vocal: cruïlla, intuïció, suï, obeïes | Després de vocal: peüc, diürètic |
| En diftongs | |
| En gu i qu davant e o i: ungüent, pingüí, freqüent, adeqüi | |
Rarament la dièresi de gü i qü indica hiat i no diftong. És el cas de les formes verbals de aguar i argüir que no contenen una i amb dièresi: agües, agüés; argüíem, argüiria (cf. arguït, arguïm).
Tanmateix, no s'escriu dièresi:
a) Quan hi correspon accent gràfic: país, Lluís (malgrat països, Lluïsa).
b) En els sufixos -isme i -ista: egoisme, tramoista (convé notar que s'escriuen amb dièresi proïsme, lluïsme, amb una terminació coincident).
c) En les formes d'infinitiu, futur, condicional i gerundi dels verbs de la conjugació III: obeint, pair, trairà, lluiria.
d) En les terminacions llatines -um i -us: pòdium, Màrius.
e) A començament de radical en derivats per prefixació i compostos: antiincendis, biunívoc, coincidir, reunió (però amb dièresi obriülls, reüll, traüll, sobreïxent, i les formes rizotòniques de reeixir i sobreeixir).
En fer la separació sil·làbica, heu de tindre en compte que qualsevol lletra i o u que vaja després d'una vocal i no porte ni accent ni dièresi, és senyal que forma diftong: pou, meu, complaure, moure, reina, Cocentaina... Eixa característica és realment la part bàsica. Finalment, heu de tindre en compte que la dièresi és subsidiària de l'accent. És a dir, deixant de banda la dièresi de lingüística (que ja hem tractat, 7.2.1), una i o una u només porten dièresi quan es donen aquestes tres condicions:[...]
a) Anar després d'una vocal. És indistint que, després de la i o la u, vaja o no una altra vocal.
b) Funcionar com a vocals.
c) No correspondre'ls portar accent.