(Elaborat a partir d'articles d'Ángel Rodríguez Kauth, Hugo Ruiz Díaz Balbuena, Mike Monnelly, Alejandro Teitelbaum i Óscar Gutiérrez) Tot i que el fet de deixar de pagar el deute exterior, a causa de les crisis econòmiques o de qualsevol altre terrabastall, té precedents, el terme deute odiós sembla que es va establir a finals del segle XIX arran de l'ocupació dels EUA de Cuba després de la guerra amb Espanya. Els EUA no acceptarem el deute de Cuba amb Espanya amb l'argument que l'endeutament amb l'estat espanyol s'havia produït contra els interessos de Cuba i amb l'ús de la força. El dret internacional reconeix un altre antecedent, referit a un dictador de Costa Rica (1917-1919), Federico Tinoco Granados, que va contreure un gran deute amb el Royal Bank of Canada, deute que va ser rebutjat en 1923 per un tribunal arbitral internacional presidit per W. H. Taft —eminent jurista expresident dels EUA—, atés que el creditor no podia demostrar que els seus préstecs anaven a ser usats de forma legítima i no en benefici personal del dèspota. Segons Alexander Sack (1927), els deutes contrets per un govern usurpador o un deute contret amb objectius il·lícits poden ser considerats deutes odiosos, és a dir, actes que un govern posterior o l'estat successor no estan obligats a reemborsar. Arguments d'aquest tipus han estat defensats per Rússia pel que fa al deute turc durant el Congrés de Berlín en 1878, per França enfront del deute publica malgaix després de l'annexió de Madagascar, per Grècia enfront del deute otomà durant la Conferència de Lausana en 1922-1923 i per Alemanya pel que fa al deute austríac després de l'annexió en 1938.
Pel que sembla, els EUA podrien estar pensant de tornar a aplicar el concepte respecte del deute de l'Iraq, ja que els creditors principals són... França, Alemanya i Rússia!, tot i que, si s'aplica el mateix concepte amb caràcter general, doncs, l'efecte dòmino seria sorprenent, i potser saludable en molts casos.