Eines de Llengua. El web de la CDLPV
fitxes

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

Descartes

  1. Segons apareix en Zèfir (reproduït per Ximo Sanç i Silvestre, 01.03.2001,que cita un text d'Antoni Bosch i Veciana):
    Descartes, El Discurs del Mètode, ed. i material didàctic: Hilari Arnau Gras i José María Gutiérrez González, Traducció: Antoni Bosch i Veciana (Discurs) i Salvador Codina (notes i material didàctic), Ed. Alhambra Longman, Madrid 1988. Cite textualment de la «Nota a la versió catalana» (p. X-XI):

    c) I tercer: Un èmfasi peculiar volem posar en la traducció del cèlebre «Cogito, ergo sum». És prou conegut que l'original francès diu: «Je pense, donc je suis», i la versió llatina fa: «Ego cogito, ergo sum sive existo». Nosaltres hem traduït: «Penso, així sóc». En la versió de J. Xirau [Descartes, Discurs del mètode. Per a ben conduir la raó i encercar la veritat a les ciències. Col·lecció Popular Barcino, LII, Ed. Barcino. Barcelona 1929, 90 pp.] hi llegim: «Jo penso, doncs jo sóc», on se'ns mostra un excés de literalitat.

    Donada la popularitat d'aquesta expressió, gairebé un aureum dictum, calia decidir-ne especialment la seva traducció: o bé es respectava la versió popularitzada del «penso, per tant existeixo», deixant a mans del professor i als llibres els matisos pertinents; o bé s'assajava una traducció que, al nostre entendre, explicités més el pensament cartesià en el marc de la llengua catalana. Vàrem triar aquesta segona possibilitat moguts pel convenciment que la versió literal sovint no respecta la versió original, ben al contrari, la desvirtua en excés.

    En concret, i tenint present l'original francès (i subsidiàriament la versió llatina), hem procedit així: en primer lloc, hem traduït «je pense» per «penso». En català ens semblava innecessari el «jo», contràriament al francès. En segon lloc hem traduït «je suis» per «sóc». A més de tractar-se d'una situació paral·lela a la que acabem d'assenyalar s'hi afegia la dificultat de decidir-se per «sóc» o bé per «existeixo». Hem optat per «sóc» ja que «existeixo» parcialitzaria la significació cartesiana, limitant-ne a un aspecte la substancialitat de la «res cogitans». Breu: «Ésser» significa a l'ensems «ésser» i «existir» en canvi, «existir» no donaria a entendre necessàriament l'«ésser».

    En tercer lloc, hem traduït «donc» («ergo») per «així» i no pas per «doncs» (com J. Xirau i les versions popularitzades). Ha estat el punt que ens ha suposat més problemes. Finalment ens hi hem decidit perquè el «doncs» català té únicament un sentit consecutiu i precisament és allò que Descartes no vol dir. No ens trobem davant d'un «sóc» que és conseqüència lògica («doncs» «per tant»,...) del «penso». Es tracta d'una evidència immediata: «pensar» i «ser» són un únic acte d'autoconsciència: «pensant, sóc». El nostre «així» apunta i indica la immediatesa i defuig la conseqüència lògica. La lectura atenta de la metafísica cartesiana en el mateix Discurs i al llarg d'altres escrits seus ens sembla que avala la nostra opció. La porta, però, resta oberta a noves i millors versions.

    Si aquesta traducció ajuda els lectors a comprendre una mica més el pensament cartesià i engresca els estudiants i els estudiosos a dir-hi la seva, ens donarem per satisfets. Desvetllar la crítica i el debat esdevé apassionant, sobretot des d'una comprensió superadora de les pròpies posicions.