Eines de Llengua. El web de la CDLPV
fitxes

Bibliografia
a/e: golls@geocities.com

consueta

  1. Segons el dhvc (s. v. consueta; consulta: 28.09.2009):
    consueta m. i f. 'xerraire'. «Si vosté no fóra aixina, / yo faria de manera que no se quedara a soles / una joven de sus prendas. / No sap apresiar Seràpio / la casca que así se deixa. / És lo més desagraït! / —Y vosté lo més consueta! / —Yo lo portaria en brasos» (Campos, 1889a: 17). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora. La tasca del consueta es basa en l'ús de la paraula.
  2. Corrobora eixe sentit (Migjorn, 26.09.2009-28.09.2009) Artur Quintana (Barcelona):
    [T]inc coneixement del mot consueta per tradició familiar i amb el sentit de 'bocamoll, xerraire, que no sap guardar secrets'. Sé molt bé com el vaig aprendre. Quan tenia un 8 o 9 anys la meva àvia paterna em va qualificar de consueta: «ets un consueta» em va dir, perquè jo, bocamoll com sóc, vaig escampar algun secret que no havia d'haver escampat.
    I hi afigen un matís diferent Jordi Minguell (Guimerà - Baix Urgell) i Anna Gascó (Montcada - Horta):

    Consueta és un mot que té diversos significats. Diria que és obsolet a tot el domini de la llengua. Fa mig segle, a la meva terra, significava correntment 'amoïnador, que fa la guitza'.

    (Jordi Minguell)

    Jo sí que conec consueta i amb el mateix significat que tu comentes. Ma mare ens ho deia a mi o a la meua germana, de menudes (i de no tant menudes) quan l'una a l'altra ens féiem la punyeta i ens fastiguejàvem mútuament.

    (Anna Gascó)