Transcripcions de topònims (Zèfir, 15.07.2002)

 

L'autoritat competent en matèria de llengua ja s'ha manifestat indirectament en alguns dels casos que proposes. Per exemple, a l'entrada dublinès del DIEC es pot llegir 'natural de la ciutat de Dublín'. Aquesta forma Dublín no és espanyola; la catalanització que se n'ha fet coincideix amb l'espanyol. Ningú a França diria que Dublin —la seva forma autòctona— és una forma anglesa només pel fet que hi coincideix formalment. Cada llengua adapta a les seves estructures fòniques els topònims estrangers més coneguts. La capital d'Irlanda, sense anar més lluny, és Dublino en italià i Dublim en portuguès: són casos paral·lels a Berlino i Berlim, Lublino i Lublim, etc.

En el cas de Copenhaguen, la forma no és anglesa, i perdona que hi torni. És la forma catalanitzada que es va acordar en el seu moment per designar la ciutat danesa de Kobenhavn. Els castellans van adoptar Copenhague, a través del francès, que és la llengua per la qual ha passat durant molts segles la cultura que ha arribat als espais de la península. Els portuguesos, en els primers anys de la dictadura salazarista, van adaptar CopenhagaHelsínquia per Hèlsinki també és de llavors, i de fet, al Brasil no l'han acceptada mai, aquesta forma: ells han adaptat Helsinque.

La Haia és una catalanització feta a partir de La Haye del francès, llengua que ha servit d'intermediària per a l'adaptació d'aquest topònim a les llengües europees: La Haya (castellà), Haia (portuguès), L'Aia (italià), The Hague (anglès).

Kíev no és una transcripció estranya. És feta a partir del rus, i no de l'ucraïnès. És un cas paral·lel a moltíssims topònims —no tan coneguts, però— de les antigues repúbliques soviètiques. Aixkhabad (capital del Turkmenistan) és Asgabat en turcman. Taixkent (capital de l'Uzbekistan) és Toixkent transcrit a partir de l'uzbek. El que passa en aquests casos és que la majoria de llengües europees ja tenen adaptacions fetes a partir del rus, única llengua en què es difonia la cultura soviètica a l'exterior, i en molts casos han esdevingut formes que ja podríem anomenar tradicionals. Kíev i Taixkent em semblen casos d'aquests.

Quant a Chisinau, a mi no em sembla que la forma transcrita a partir del rus —Kixinev— hagi estat tan i tan difosa com per considerar-la forma tradicional en català. Consideraria vàlida únicament la forma romanesa.

I pel que dius de Ànkara... Hi ha un article de Joan Coromines al 'Lleures i converses...' que parla sobre toponímia estrangera i hi proposa aquesta forma. No té data de publicació original, però diria que és del temps de la República, en què treballava en l'establiment de la toponímia del Principat a l'IEC. Els responsables de toponímia de la GEC —obra a la qual devem la fixació de les adaptacions de topònims estrangers i, en moltíssims casos, la recuperació de formes tradicionals— no devien creure adequada aquesta forma. Com també van decidir no adaptar Istanbul, contràriament al que fan les altres llengües romàniques: Stamboul (francès), Estambul (castellà), Istambul (portuguès)... Val a dir, però, que el turc s'escriu amb caràcters llatins des dels anys trenta amb la revolució d'Atatürk i, per tant, la col·locació d'accents per reflectir pronúncies vernacles esdevé més gratuïta, i si no compta amb una tradició al darrere em sembla qüestionable l'adopció més o menys artificial d'una catalanització. En principi en aquests casos s'hauria de respectar al màxim el topònim en la seva llengua original.

I arribem a Budapest. No sabia que la pronúncia original fos esdrúixola. De tota manera, seria el mateix cas que Ankara: l'hongarès també s'escriu amb caràcters llatins. Tanmateix, d'aquest topònim se n'ha fet una adaptació, que jo sàpiga: Budapeste (al portuguès, com Bucareste). I en aquestes formes es pot veure la repugnància que tenen els portuguesos als mots acabats en oclusiva (Nova Iorque, Pionguiangue...).

Ui, la toponímia occitana. Un tema molt i molt pelut. Els responsables de toponímia de la GEC van decidir en el seu moment recuperar totes les formes toponímiques occitanes i establir-les com a preferents. Em consta que som potser l'única llengua del món que la respecta —potser els bascos o els bretons també ho fan: no ho sé. D'igual manera, la GEC va recuperar les formes bretones, corses, sardes, gal·leses, etc., i donar-les com a preferents en comptes de les oficials. L'únic que puc dir és que l'altre recull enciclopèdic de referència que tenim en català —el Gran Larousse Català— va decidir mantenir el criteri de la GEC i donar com a preferents en català les formes occitanes i no les franceses. Crec que val la pena mantenir-les, entre altres raons perquè l'occità i el català són les llengües romàniques més pròximes entre elles des de molts punts de vista, i també per tradició (si més no des dels anys seixanta) diguem-ne «enciclopèdica».

Ara bé, en la majoria de casos em sembla oportú que, cada vegada que calgui esmentar un topònim occità en textos d'alta difusió i de divulgació posem al costat, entre parèntesis o d'una altra manera, la forma francesa, que és l'única oficial i també l'única que les altres llengües poden reconèixer. Per exemple: «vam pujar al Puèi Domat (en francès, Puy-de-Dôme)». Altrament la forma toponímica perdria gran part, si no la totalitat, del seu valor referencial.