fitxes
Bibliografia
a/e: golls@geocities.com
En aquest treball em centraré en l'estudi d'un problema que pertany a l'àmbit de la formació de paraules, concretament a la derivació. Es tracta de la discrepància que trobem entre les formes normatives i els usos tradicionals que presenta el valencià en una sèrie de casos de substantius derivats de verbs en què intervé el sufix -ment. Aquesta divergència és la que exemplifique en el títol amb la dualitat naixement / naiximent.
Com veurem, en general (i com ocorre sempre en valencià), en la formació per derivació de substantius a partir de verbs en què apareix el sufix -ment, aquest s'afig a l'arrel verbal amb la inserció d'una determinada vocal que fa d'enllaç entre els dos elements: la a, quan es tracta de verbs de la primera conjugació (abonar > abonament, acostar > acostament, etc.), i la i, tant si són verbs de la tercera conjugació (abaratir > abaratiment, patir > patiment, etc.), com si pertanyen a la segona (tòrcer > torciment, véncer > venciment, etc.). Tanmateix, en uns pocs casos de substantius provinents de verbs de la segona conjugació la normativa considera que cal usar la vocal e en comptes de i (nàixer > naixement, créixer > creixement, etc.).
En aquest treball intentaré determinar quina és la forma que, en els casos conflictius, podríem esperar a partir de l'observació dels processos de derivació V > N en què intervé el sufix -ment (i altres casos anàlegs), així com quines són les solucions que trobem al llarg de la història, independentment de quina siga la procedència dialectal dels texts. Amb aquest objectiu, oferiré una llista exhaustiva dels substantius postverbals acabats normativament en -ement, llista que posteriorment acompanyaré, com a mínim, de la informació textual per a cadascun d'aquests substantius que ens proporcionen el Diccionari català-valencià-balear, d'Alcover-Moll (d'ara en avant dcvb), i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines (d'ara en avant declc). Les referències normatives es basen en el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (d'ara en avant diec). Finalment, repassaré breument el comportament de les llengües de l'entorn (concretament, el castellà, el portugués, l'occità, el francés i l'italià) en els substantius etimològicament equivalents als de la llista de casos conflictius a què tot seguit faré referència.
b) La normativa: els casos conflictius
El Diccionari català invers amb informació morfològica de Joan Mascaró i Joaquim Rafel conté una dotzena i mitja de casos de substantius derivats de verbs de la segona conjugació que contenen l'increment -ement, enfront de quaranta-set que presenten l'acabament -iment.1 Són els següents:
a) Increment -ement: torcement, encenement,2 responement, batement,3 malmetement, comprometement, naixement, renaixement, sobrenaixement, coneixement, reconeixement, desconeixement, apareixement, creixement, acreixement, decreixement, recreixement i mereixement.
b) Increment -iment: caïment, decaïment, escaïment, faïment, contrafaïment, desplaïment, atraïment, retraïment, concebiment, apercebiment, venciment, convenciment, retorciment, perdiment, valiment, remoliment, despreniment, componiment, rompiment, corrompiment, corriment, acorriment, decorriment, encorriment, concorriment, socorriment, escorriment, discorriment, batiment, abatiment, debatiment, rebatiment, combatiment, esbatiment, trametiment, entremetiment, escometiment, prometiment, retiment, moviment, removiment, commoviment, planyiment, empenyiment, estrenyiment, restrenyiment i constrenyiment.
D'altra banda, el mateix diccionari de Mascaró-Rafel posa de manifest que tots els substantius provinents de verbs de la primera conjugació adopten sempre l'acabament -ament, i tots els que deriven de verbs de la tercera conjugació presenten indefectiblement la terminació -iment.
Com veurem, els casos conflictius als quals faig referència són els que apareixen ací en el primer grup, ja que són les formes que, tot i que prenen normativament l'increment -ement,4 en valencià es formen —o es formarien—5 en tots els casos amb l'increment -iment.
Tanmateix, aquesta manca de coincidència entre la solució normativa d'unes poques formes (les acabades en -ement), i la solució que correspon als usos reals del valencià (com en la resta de verbs de la segona conjugació, formes acabades en -iment), ha estat molt poc tractada pels nostres gramàtics. En l'apartat que segueix faig constar exclusivament les poques referències explícites que he pogut trobar en relació amb el tema que ens ocupa i un exemple de la utilització de les variants en i per part del professor Jordi Colomina.
Entre els autors que tracten de manera explícita aquesta qüestió, sols he trobat un parell de referències que intenten explicar la raó que justificaria la manca de coincidència entre unes poques formes normatives i el usos reals del valencià. Es tracta d'una afirmació de Josep Lacreu segons la qual algunes de les formes valencianes es donen com a conseqüència d'un tancament en i de les formes en e. Transcric íntegrament aquesta informació, així com la resta de referències sobre aquest tema que he pogut localitzar:
En registres formals, cal evitar el tancament en i de la e pretònica dels mots acabats en -eixement, com ara naixement, coneixement, creixement, mereixement.
L'aportació de la gramàtica de Fabra de 1912 que reproduesc a continuació té especial interés perquè descriu el funcionament tradicional del sufix -ment quan s'uneix a determinats verbs de la segona conjugació, en contrast amb el que ell considera el funcionament actual del sufix amb aquells verbs.
§ 180. - Al sufijo castellano -miento corresponde el sufijo catalán -ment. El catalán tiene una gran predilección por este sufijo. Ej.: [...] abatre abatir, abatiment abatimiento; caure caer, caïment caída; decaure decaer, decaïment descaecimiento; escaure's caer en, escaïment vencimiento; socórrer, socorrer, socorriment socorro; análogamente, naiximent nacimiento (de nèixer nacer), creiximent crecimiento (de crèixer crecer) etc. pero actualmente se dice y suele escribirse naixement, creixement, coneixement, etc.
Índex de mots valencians d'àmbit general a usar en els MC valencians i fins i tot a escampar per les altres terres de parla catalana.Cada mot va acompanyat del sinònim del català central o del general. En els casos en què no n'hi ha, o jo no en conec cap sinònim, definiré el vocable:
[...]
Naiximent / Naixement
[...]
Mostra d'expressions fetes a vehicular el els MC valencians.(19)
[...]
(19) - eixement (cat.) eiximent (P.V.)
Encara que no tracta aquesta qüestió, en les 236 pàgines del llibre apareix en dues ocasions una de les paraules que formen part de la llista de casos conflictius en què la normativa determina que cal usar la terminació -ement. Colomina prefereix la variant en i:
Cal estendre entre els nostre mestres i els nostres locutors el coneiximent de les diferències entre la cadena fònica i la cadena gràfica [p. 33]
Amb aquesta meva modesta aportació em propose iniciar l'estudi de l'aportació de J. Valls al coneiximent de la llengua popular usual a la ciutat d'Alcoi. [p. 190]
c) Funcionament tradicional de la llengua: documentació històrica dels casos conflictius
Per tal de conéixer quina ha sigut la forma tradicional dels substantius que presenten normativament l'acabament -ement, en aquest apartat he recollit la informació textual per a cadascuna d'aquestes formes provinent del dcvb i del declc, ampliada i confrontada en alguns casos amb la que ens proporcionen altres fonts consultades.
TORCEMENT / TORCIMENT
El dcvb6 conté, en la mateixa entrada, la forma torcement i la variant torciment, que apareix, entre parèntesis, com a secundària. Tanmateix, tots els exemples que reporta, de texts catalanoorientals dels segles XIV i XV, respectivament, corresponen a la segona forma: «Soluu lo torçiment de les venes» (Medic. Part. 94) i «Torciment dels ulls» (Cauliach Coll., III, 1ª, 1). En canvi, el declc7 prefereix, basat en una font barcelonina del segle XIX, la variant amb i: «Torciment [Belv.], més aviat que torcement». El dcvb i el declc no ens informen de les pronunciacions actuals d'aquesta paraula en els diferents dialectes.
Curiosament, l'única forma normativa d'aquest substantiu derivat del verb tòrcer és torcement quan, al mateix temps, tenim com a única solució normativa la forma retorciment, derivada de retòrcer.
ENCENEMENT / ENCENIMENT
El diccionari de Mascaró-Rafel, basat en la informació del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, inclou solament la primera. Actualment, el diec dóna com a única solució normativa la forma enceniment.
Tant el dcvb com el declc contenen les dues formes. El dcvb8 ja dóna preferència a la forma enceniment, que il· lustra amb tres exemples, tots d'autors de procedència oriental:
«Les dites arts fossen reservades contra tot enceniment de foch» (s. XIV: Eiximenis II Reg. c. 21), «Se són fetes cartes públiques del creiximent per si del oli de les noves làntees... e del enceniment de aquestes sens mà humanal» (doc. a. 1391, Villanueva Viage, II 184) i «L'amor y la gelosia complicats donen uns enceniments y unes quimeres» (s. XX: Vilanova Obres, VIII, 106). El declc9 mostra la mateixa preferència: «Encenement o més aviat enceniment (Eiximenis, i tots dos en VidesR, 67r2)». Aquestes obres no ens ofereixen referències sobre la pronunciació actual d'aquesta paraula en els diferents dialectes.
RESPONEMENT / RESPONIMENT
El diec solament conté la forma responement, que defineix com a 'tornada d'una cançó'. El dcvb10 conté, en dues entrades diferents, les dues formes. La primera, precisament amb el valor referit, solament apareix documentada en texts orientals dels segles XIX i XX: «Ab diferent responement se canta també aquesta cansó» (s. XIX: Briz Cans. III, 142), «Com el mormoll d'un responement de lletanies» (s. XX: Ruyra Parada, 127) i «Més fort feia el responement del rosari» (s. XX: Ruyra Pinya, II, 137). La segona forma, com a sinònim arcaic de resposta, es documenta en dos texts de Ramon Llull: «A aquesta justícia del Fill de Déu e de nostra Dona cové respondre la justícia de nostra Dona. E doncs, segons aquest responiment de una justícia a altra, ¿qui és bastant a loar la justícia de nostra Dona?» (Llull Sta. Mar., 93) i «A la raó e bontat e relació ab responiment substancial en produent lo Pare Fill» (Llull Arbre Sc., II, 310). El dcvb dóna referències no documentals de la forma responement a l'Empordà, la Segarra i la Conca de Barberà, però no indica la pronunciació actual d'aquesta paraula en les principals varietats del diasistema.
El declc11 també conté les dues formes, amb la mateixa distribució de significats que el dcvb (el primer, documentat en autors orientals dels segles XIX i XX; el segon, medieval): «Responement 'tornada, rescobla' (Belv.; DAg.): "cantant les noies i Rafeló la Cançó d'Horta en sos responements ... Me volen fer ser monja, monja d'un monestir, i tothom en los responements de Plam, xirribilibili plam, xirribiliplena, mes ai, patantena, tam, patantena, que així acabava después d'algunes posades, que era a bulla de broma", B. de Maldà (Col· l. B.V., 230). Responiment 'resposta' (Llull)».
El diec conté únicament, com ja hem vist, la forma responement, derivada de respondre i, alhora, la forma componiment, aquesta vegada amb i, derivada de compondre.
BATEMENT / BATIMENT
Les dues formes apareixen en el diec, encara que amb valors diferents.
El dcvb12 conté les dues formes en dues entrades diferents, però definides igualment com a 'acte de batre'. La primera forma apareix documentada en un text oriental del segle XIX: «Als batements del seu cor se desvetlla» (Verdaguer Idilis). La segona consta en tres texts medievals també orientals: «Hom turmenta son cors amb fam e ab set... e ab batiments de colps» (Llull Cont. 243, 11), «En lo batiment de la moneda de Mallorques» (doc. a. 1345, BSAL, VIII, 425) i «Quina dolor... et del cor quin fort batiment» (Vent. Pel. 39).
El declc13 no atribueix tampoc significats diferents a cadascuna de les formes, que documenta en tres autors orientals (el primer -precisament el que conté la forma en e- del segle XIX, i els dos últims medievals): «Batement (Verdaguer)», «Batiment (Llull)» i «"Més valen los batiments d'aquell qui ama, que los besaments falsaris del laguoter", Eiximenis, en Careta, Barbr., p. 230». Ni el dcvb ni el declc no ens indiquen quina és la pronunciació actual d'aquesta paraula en els diferents dialectes.
He pogut localitzar un altre exemple medieval en una carta tramesa el 21 d'abril del 1410 pels jurats de la ciutat de València, on llegim «cativaren tots los que allí eren, hòmens e dones e de tota edat, e, ligats, portaren en terra de Barberia, on han sostengut fam, fret, nuditat e batiments».14
Cal dir, finalment, que al costat de les formes batement i batiment derivades del verb batre, el diec solament conté les variants en i de combatiment, rebatiment i esbatiment, substantius derivats, respectivament, dels verbs combatre, rebatre i esbatre.
MALMETEMENT / MALMETIMENT
La primera és l'única solució normativa d'aquest substantiu derivat del verb malmetre. El dcvb15 conté les dues formes en dues entrades diferents (malmetiment remet a malmetement i aquesta a malmeteció), però no ens informa de la pronunciació que correspon a les principals varietats del diasistema lingüístic. Sí que ens dóna referències, encara que no documentals, de la forma malmetement a les localitats catalanoorientals de Gaià i de Prats de Lluçanès. El declc16 no aporta tampoc informació documental, sinó que es limita simplement a consignar aquestes dues variants: «malmetiment, -tement».
Al costat del substantiu malmetement, derivat del verb malmetre, en el diec trobem la forma entremetiment, derivada d'entremetre.
COMPROMETEMENT / COMPROMETIMENT
La variant comprometement és la que apareix de manera exclusiva en el dcvb17, treball que no aporta, però, ni referències documentals ni de pronunciació. Per la seua banda, el declc no conté cap d'aquestes dues formes derivades del verb comprometre, però sí, com el dcvb, el substantiu anàleg prometiment -la variant en i del qual també apareix de manera exclusiva en el diec-: «prometiment [Busa-N.; 1438, DAg.]».18
NAIXEMENT / NAIXIMENT
Amb els doblets coneixement/coneiximent, creixement/creiximent i mereixement/mereiximent, és un dels casos més cridaners, per la freqüència d'ús, de la manca de coincidència entre la forma normativa i la pròpia del valencià. El dcvb19 conté les dues formes, però la primera és la principal. La variant amb i, però, apareix documentada majoritàriament, i sempre en texts medievals: «En qual manera fo lo nostre neximent» (Jaume I, Cròn. 5), «Certa cosa és que'l nostre naximent se féu per virtut de Déu» (ibid. 48), «Malaynt lo egipciach dia del vostre trist naximent» (Tirant, c. 212), «Axí com la superfluitat de les viandes és crescuda, han pres divers naximent les malalties» (Metge Somni IV) i «La lauró feta per treball de on deu hom pendre de la terra naximent de vida» (Scachs 58). La variant amb e també apareix documentada en uns quants exemples, però tots de finals del segle XIX o del XX i de procedència oriental: «La bona nova del naixement d'un ésser xamós» (Ruyra Parada 13), «S'Erissó tenia ses cames tortes de naxement» (Roq. 12), «Contemplava el naixement del die» (Massó Croq. 76) i «Part de dins de la canal / he vist l'aigua virginal / venir del fosc naixement / a regalar-me la boca» (Maragall Enllà 10). La informació relativa a la pronunciació ens indica que tots els dialectes, excepte el valencià, adopten la variant en e, inclòs el nord-occidental.20 El declc21 fa referència a la dualitat de formes i reconeix la presència majoritària de la variant en i en els texts medievals: «Naixement: en els texts medievals apareix escrit regularment amb -xi-, forma que és actualment pròpia del País Valencià -ací remet a una nota en què ens informa que «tots els diccionaris valencians escriuen naiximent (CRos, Sanelo, Escrig, etc.).»-; 'acció de néixer, venir al món' [neximent (Jaume I, Cròn., cap. 5, ed. Col. Pop. Barc., I, 48), naximent (Tirant, cap. 212); usat sovint en referència a la naixença de Jesucrist: "Aquests miracles foren en lo dia del seu naximent" (Serra, Gènesi, en DAg., més exs. allí)], 'representació de la naixença de Jesucrist' (DFa.); 'deu', usual a València [ja en Sanelo, p. 268], JCoromines va recollir naiximent id. a Crevillent i Monòver 1962, naiximent d'aigua a Cervera del Maestrat 1961, pou de naiximent a Bocairent 1962; usat en aquest sentit per JMaragall i l'eivissenc JCastelló (AlcM). La locució prendre naixement 'tenir origen o començament' en BMetge: «Així com la superfluïtat de les viandes és crescuda han presos diversos naiximents les malalties" (Somni, NCl., p. 165.11) i "D'est bosc prenien naiximent / dos rius contraris en color" (Obres menors, NCl., p. 66); cf. oc. pendre naissement en Breviari d'Amor (Appel, Chrest., 115, 41).»
Trobem un altre exemple medieval de la forma naiximent en la Crònica de Pere el Cerimoniós: «de la mort del qual, sens comparació, muntà més lo dol e la ira que n'hagren les nostres gents que no lo goig que d'abans n'havien hagut per lo seu naiximent».22
RENAIXEMENT / RENAIXIMENT
Es tracta, com el que veurem en l'apartat següent, d'un doblet anàleg a l'anterior.
Ara, però, parlem d'un substantiu derivat no documentat fins a l'any 1696 en un text oriental i en la forma renaixement. El dcvb23, que també conté com a forma secundària l'entrada renaiximent, reporta l'exemple de 1696 i dos més: «Renaixement o renaxement, naixensa reiterada» (s. XVII: Lacavalleria Gazoph., p. 917), «Mos degueren venir amb so renaxement italià» (s. XIX: Ignor. 57) i «El reixat de son xalet, estil Renaixement» (s. XX: Pons Com an. 148). La forma renaiximent apareix documentada en un text valencià de l'any 1900: «Se ha parlat molt del renaiximent literari valencià» (Guinot Capolls 97). El dcvb ens informa també de la pronunciació d'aquesta paraula a Barcelona, València i Palma: [r̄ǝnǝšǝmén], [r̄enai̭šimént] i [r̄ǝnǝšǝmént], respectivament.
El declc24 sols consigna la primera variant, basada també en aquella font de finals del segle XVII: «Renaixement 'acció de renéixer'; en referència al moviment cultural de l'Edat Mitjana tardana apareix només en autors moderns.»
SOBRENAIXEMENT / SOBRENAIXIMENT
Tant el dcvb25 com el declc26 contenen només la primera forma, documentada també, com en el cas anterior, en el diccionari de Lacavalleria: «Sobrenaixensa o sobrenaxensa, sobrenaixement o sobrenaxement, naixensa de una cosa sobre de altra» (Lacavalleria Gazoph.) i «sobrenaixement i sobrenaixença [Lacav. 1696]», respectivament. Ni el dcvb ni el declc no ens informen de la pronunciació actual d'aquesta paraula en els diferents dialectes.
CONEIXEMENT / CONEIXIMENT
El dcvb27 conté les dues formes, però dóna preferència a la primera (la variant coneiximent remet a aquella i és considerada «arcaica i avui dialectal»). En canvi, tots els exemples medievals contenen la segona forma, mentres que la variant en e sols es documenta en texts orientals dels segles XIX i XX: «Cové de necessitat que aja coneximent de fe» (Llull Cont. 154), «Lo qui pogués haver coneximent, / en lo començ, ans de l'àbit format» (Ausiàs March, CXXI), «Aquell repòs sabia més i més bo a proporció del coneixement que un hom tenia de la seva brevetat» (Ruyra Parada 97), «Les moltes regles y coneixements teòrichs y pràctichs» (Penya Mos. III, 115) i «La única cosa de utilitat que s'havia fet a Barcelona des de que tenian coneixement, era el Parch» (Pons Auca 287). En la informació sobre la pronunciació d'aquesta paraula, el dcvb solament atribueix la variant en i al valencià.
El declc28, per la seua banda, incorpora únicament la forma coneixement, encara que indica que l'altra variant apareix freqüentment: «Coneixement [segle XIII, Llull; navegació, BDC, XII, 24; sovint coneximent]».
RECONEIXEMENT / RECONEIXIMENT
Mentres que el declc29 es limita a consignar de manera exclusiva -i sense citar font ni exemples- la forma reconeixement, el dcvb30 conté les dues dormes (per bé que la variant reconeiximent remet a la primera) i també les variants regoneixement, regoneiximent i, fins i tot, regoniximent: «Foren presents a la dita batalla e al regonexement31 de les persones qui moriren» (Pere IV, Cròn. 301), «Amb motiu de regonexements fets en forma tal-y-quina» (Roq. 52), «Aquest regoneximent e pesar el pa se deu axí ben fer» (Cost. Tort. IX, XIV, 2).
Segons el dcvb la forma reconeiximent és la pròpia del valencià i, curiosament, també de tot l'occidental.32
DESCONEIXEMENT / DESCONEIXIMENT
El dcvb33 conté únicament la variant desconeixement, encara que no aporta exemples documentals de cap de les dues formes. Atribueix al valencià la pronunciació [deskonei̭šemént] o [deskonešemént].34 En el declc no consta cap de les dues variants.
APAREIXEMENT / APAREIXIMENT
Sinònim arcaic d'aparició, el dcvb35 conté en entrades diferents les dues formes, amb dos exemples de procedència oriental: «Aquest nom aparexement36 és aytant a dir com demostrament» (Llull Doctr. puer., cap 49) i «El senyal que la matèria davalla del cervell és apareximent de algunes neulas» (Cauliach Coll., II. 6, d. 2ª. cap. 2). No hi ha informació relativa a la pronunciació d'aquesta paraula.
Per la seua banda, el declc37 es limita a consignar la forma apareixement, sense cap referència documental.
CREIXEMENT / CREIXIMENT
La forma creixement és la que apareix com a principal en el dcvb38, encara que la majoria dels exemples -quasi tots medievals- contenen l'altra variant: «Los vegetables e los animals se mouen en creximent e en minvament» (Llull Cont. 321, 10), «Ànima vegetable és lo creximent que fan les plantes» (Llull Doctr. puer. 85), «Si algun mestre d'axa farà maiors mesures..., de tota la messió del creixement39 de la obra deu pagar la meytat» (Consolat, c. 52), «Si algun creximent se fa a les coses seents que són donades al marit en dot..., tot lo creximent aquel pertany et és de la muller» (Cost. Tort. V, V, 16), «Los Consellers de la ciutat de Barcelona al honrat en Matheu Civader Civader..., salut e creximent de honor» (doc. a. 1381, Capmany Mem. II, 156), «Algun vici no mor: allà hon neix, cascun die pren creximent» (Metge Somni IV), «Açí'l tendré mort a creximent de la dolor e pena mia» (Villena Vita Chr., c. 217), «Les altres literatures europees... del crexement y avenços de la nostra prou se'n són adonades» (s. XX: Obrador Arq. lit. 23), «Lo rey... entenia a fer tal viatge, que seria gran creximent d'ell e de tots sos sotsmesos» (Muntaner Cròn., c. 41) i «Lo testament vinclava... que tornàs lo regne d'Aragó al dit senyor rei En Jacme... Tuyt havien gran goig del creixement40 que li era vengut» (Muntaner Cròn., c. 175). La informació relativa a la pronunciació d'aquesta paraula sols atribueix la variant creiximent al valencià.
El declc41, de manera anàloga al que havíem vist per al doblet coneixement / coneiximent, té com a principal la forma creixement, encara que indica que la variant creiximent és la que apareix generalment en els texts medievals: «Creixement [Llull, CostTort., però llavors en general en la variant creiximent; exs. medievals DBal.]».
En la Crònica de Jaume I sols apareix la forma creiximent: «E, quant fo entre ora nona e vespres, enfortí's la mar pel creximent del vent».42
ACREIXEMENT / ACREIXIMENT
Encara que és l'única solució normativa, la variant acreixement no consta, ni tan sols com a forma secundària, ni en el dcvb ni el declc. De fet, tots els exemples que reporten o les referències que s'hi citen corresponen a la forma acreiximent, l'única que hi apareix.
Així, en el dcvb43 tenim «Cell qui planta e rega una cosa fon aquell, emperò qui dóna acreximent és Déus» (Evang. Palau 34 v.) i «En acreximent de sciència e de virtuts» (doc. a. 1484, arx. mun. d'Igualada); i en el declc44 «acreiximent [s. XIV, DAg.]».
DECREIXEMENT / DECREIXIMENT
El dcvb45 conté únicament la variant decreixement, encara que no apareix il· lustrada amb cap exemple. Cal dir que, anàlogament al que havíem vist anteriorment, atribueix a València la pronunciació [dekrei̭šemént].46 El declc47 es limita a consignar la forma decreixement, però sense referències documentals.
RECREIXEMENT / RECREIXIMENT
No consta cap de les dues formes ni en el dcvb ni en el declc.
MEREIXEMENT / MEREIXIMENT
El dcvb48 dóna entrada a les dues variants, la primera és la principal. La forma mereixement apareix en dos texts catalanoorientals dels segles XVII i XX, respectivament, i la variant mereiximent en un text valencià del segle XV: «Donat a cascú segons son merexement» (Boades Feyts 332), «El perdó atorgat pels mereixements del Fill» (Espriu Anys 94) i «Ací's causat lo meu mereximent» (Ausiàs March, CIX). Segons el dcvb les pronunciacions [merei̭šemén(t)] i [merei̭šimén(t)] coexisteixen en tot el català occidental, inclòs el valencià.49 El declc50 es limita simplement a anotar les dues variants: «Mereixement [-ximent, Ausiàs]».
d) La regla general en el procés de derivació V > N en què intervé el sufix -ment i altres casos anàlegs
En la introducció d'aquest estudi he fet referència a la regla general que regeix el procés de derivació V > N en què apareix el sufix -ment: la inserció d'una vocal o d'una altra entre l'arrel verbal i el sufix depén de la conjugació a què pertany el verb en qüestió (la a, en els verbs de la primera conjugació, i la i, en els verbs de la segona conjugació i en els de la tercera). Aquesta regla, a banda de la informació que proporciona el diccionari de Mascaró i Rafel, es pot inferir de la gramàtica de Fabra del 1956, encara que no hi apareix formulada explícitament.
Efectivament, en la seua gramàtica pòstuma,51 Fabra distribueix en tres paràgrafs els exemples de substantius postverbals en què intervé el sufix -ment. Els exemples del primer paràgraf pertanyen a substantius derivats de verbs de la primera conjugació, els quals prenen en tots els casos l'acabament -ament. En el segon paràgraf trobem exemples de substantius derivats de verbs de la tercera conjugació, que presenten sense excepcions la terminació -iment. Si tenim en compte el fet que, en introduir el sufix -ment, Fabra indica que podem trobar-lo adoptant tres formes diferents (ament, iment i ement), en el tercer paràgraf esperaríem trobar que els substantius derivats de verbs de la conjugació restant —la segona— adopten l'acabament -ement. I, tanmateix, aquests són en realitat l'excepció, ja que la majoria dels exemples que aporta presenten la terminació -iment (set casos i en primer lloc), enfront dels que acaben en -ement (cinc casos i darrere d'aquells). Fabra, però, no indica de què depén que en uns casos els verbs de la segona conjugació adopten la vocal i i en uns altres la e a l'hora de generar substantius derivats amb el sufix -ment.
Aquest tipus de distribució vocàlica segons la conjugació a què pertany el verb és anàloga a la que trobem en altres processos de derivació, com ara en els adjectius postverbals en què apareix el sufix -ble: els que provenen de verbs de la primera conjugació contenen la vocal a entre l'arrel verbal i el sufix (alleujar > alleujable, arranjar > arranjable, > atorgar > atorgable, etc.); i la resta adopten la vocal i, tant si provenen de verbs que pertanyen a la tercera conjugació (avorrir > avorrible, defugir > defugible, guarir > guarible, etc.) com si pertanyen a la segona (perdre > perdible, constrényer > constrenyible, moure > movible, etc.). En altres casos, la distribució vocàlica és a, per als verbs de la primera conjugació; e, per als verbs de la segona conjugació, i i, per als verbs de la tercera conjugació. Això és el que ocorre en el procés de derivació V > N en què apareix el sufix -dor. Pel que fa a aquest sufix sí que he trobat una referència explícita de Fabra al fet que la conjugació a què pertany el verb determine quina és la vocal que hi apareix: «El sufix català dor (que trobem precedit d'una a, d'una e o d'una i segons la conjugació a què pertany el verb al qual s'aplica) [...]».52 Siga com siga, a banda d'aquest cas de derivació V > N en què intervé el sufix -ment, en la resta de processos de derivació postverbal, independentment de quina siga la vocal que enllaça l'arrel verbal i el sufix corresponent, aquesta acostuma a ser sempre la mateixa per a tots els verbs que pertanyen a la mateixa conjugació. Tanmateix, en el cas del sufix -ment aplicat als verbs de la segona conjugació, unes vegades apareix normativament la vocal i -la gran majoria de casos, de fet- i unes altres la vocal e. Com hem vist, aquesta segona possibilitat apareix històricament de manera excepcional i, fins ara mateix, amb moltes vaciŀlacions.
e) Comportament de les llengües de l'entorn
En aquest apartat observarem quin és el comportament de les llengües romàniques del nostre entorn en aquells casos de derivació postverbal en què intervé el representant corresponent del sufix llatí -mentum, especialment en els casos anàlegs als que hem vist en l'apartat b) d'aquest capítol. Són aquests últims els que figuren, seguint el mateix ordre que allà, en la llista que apareix a continuació: especifique, quan n'hi ha, els casos equivalents en les diferents llengües, és a dir, els formats per un procés idèntic de derivació postverbal -a partir d'un ètim comú- en què apareix la forma corresponent al nostre sufix -ment (-mento, en portugués i en italià; -miento, en castellà, i -ment, en francés i en occità). Si no n'hi ha, consigne entre claudàtors una forma postverbal anàloga. Si en la llengua en qüestió no s'ha generat cap substantiu postverbal equivalent o no n'hi ha cap d'anàleg -o no he sabut trobar-ne cap-, ho assenyale amb un guió llarg:53
| portugués | castellà | occità | francés | italià | |
| 1. | torcimento | torcimiento | torcement | — | torcimento |
| 2. | acendimento | encendimiento | — | [entendement] | accendimento |
| 3. | [componimento] | [componimiento] | — | — | [componimento] |
| 4. | [abatimento] | batimiento | batement | battement | battimento |
| 5. | [prometimento] | [prometimiento] | [metement] | — | — |
| 6. | comprometimento | comprometimiento | [metement] | — | — |
| 7. | nascimento | nacimiento | — | — | nascimento |
| 8. | renascimento | renacimiento | — | — | rinascimento |
| 9. | [nascimento] | [nacimiento] | — | — | [nascimento] |
| 10. | conhecimento | conocimiento | coneissement | connaissement | conoscimento |
| 11. | reconhecimento | reconocimiento | [coneissement] | [connaissement] | riconoscimento |
| 12. | desconhecimento | desconocimiento | [coneissement] | [connaissement] | disconoscimento |
| 13. | aparecimento | aparecimiento | — | — | — |
| 14. | crescimento | crecimiento | creissement | accroissement | accrescimento |
| 15. | crescimento | crecimiento | accreissement | accroissement | accrescimento |
| 16. | decrescimento | decrecimiento | [acreissement] | décroissement | [accrescimento] |
| 17. | recrescimento | recrecimiento | [acreissement] | [décroissement] | [acrescimento] |
| 18. | merecimiento | merecimiento | — | — | — |
El portugués
Els exemples de la llista que hem vist no representen cap excepció a la regla general que opera en portugués. En aquesta llengua, els substantius postverbals en què intervé el sufix -mento insereixen una a entre el sufix i l'arrel verbal quan es tracta d'un verb de la primera conjugació (encantar > encantamento, alongar > alongamento, etc.) i una i quan es tracta de verbs de la tercera conjugació (consentir > consentimento, etc.) o de la segona (mover > movimento, etc.).
El castellà
En castellà, de manera anàloga al portugués, els substantius postverbals en què intervé el sufix -miento presenten entre l'arrel verbal i el sufix una a o una i segons la conjugació a la qual pertany el verb: la a, quan l'arrel pertany a un verb de la primera conjugació (encantar > encantamiento, alargar > alargamiento, etc.), i la i, tant si pertany a la tercera conjugació (sufrir > sufrimiento, etc.) com si és de la segona (mover > movimiento, etc.).
L'occità
Els exemples anàlegs o equivalents als de la llista de casos conflictius en català, no representen en occità cap excepció: en aquesta llengua els substantius postverbals en què intervé el sufix -ment presenten sistemàticament una a entre aquest i l'arrel verbal quan s'afig a un verb de la primera conjugació (parlar > parlament, encantar > encantament, etc.); una e, quan es tracta d'un verb en -er o -re (pèrdre > perdement, mover > movement, etc.), o una i, quan és un verb acabat en -ir (patir > patiment, traïr > traïment, etc.).54
El francés
En francés la vocal que precedeix el sufix -ment en els substantius postverbals és la e, independentment de la conjugació a la qual pertany l'arrel verbal a la qual s'aplica.55
Tanmateix, he trobat la vaciŀlació consentement / consentiment i, sobretot, l'existència exclusiva de la forma sentiment.56
L'italià
De manera anàloga al que hem vist per al portugués i per al castellà, en italià el sufix -mento s'afig a l'arrel verbal amb la inserció d'una a, si el verb pertany a la primera conjugació (parlare > parlamento, incantare > incantamento, etc.), o una i, tant si pertany a la tercera conjugació (finire > finimento, tradire > tradimento, etc.), com si pertany a la segona (muovere > movimento, convincere > convincimento, etc.).
f) Quadre de resum de la normativa i observacions particulars
En la taula de resum següent faig constar la solució normativa al costat de les aportacions particulars que se n'aparten totalment o parcialment.
| -ement / -iment | ||
| NORMATIVA | -ement | |
| LACREU, 1998 | -iment / -ement(a) | |
| OBSERVACIONS PARTICULARS | CASANOVA, 1990 | -iment (b) |
| COLOMINA,1990 | -iment(c) |
Hem vist que, tenint en compte els processos de derivació postverbal, en els casos conflictius de substantius derivats de verbs en què apareix el sufix -ment les variants en i són les regulars respecte de la resta de substantius anàlegs provinents d'altres verbs de la segona conjugació. Aquestes variants són també les que es documenten de manera exclusiva en els texts medievals, inclosos els de procedència oriental.57
Cap dels treballs consultats no proporciona la raó que explique la manca de coincidència entre la norma i l'ús que fa el valencià,58 explicació que hauria d'anar dirigida a determinar per què en català oriental —i, segons sembla, en menor mesura en nordoccidental— algunes formes en i van ser substituïdes per formes en e. El caràcter feble de les vocals àtones del català oriental pogué provocar una assimilació vocàlica que era especialment favorable en els casos de terminació [-ǝ-i-mén(t)], en què la vocal d'enllaç entre l'arrel verbal i el sufix tònic apareix entre dues vocals de timbre semblant.59 Si això fóra així, la presència en el nord-occidental de l'acabament -ement podria ser una conseqüència del contacte amb l'influent dialecte oriental.
Siga com siga, queda clar que la normativa es basa en les pronunciacions actuals dels dialectes que usen les variants en e. I, precisament, ja hem vist que les vaciŀlacions i/e sols es donen en texts d'aquesta procedència dialectal, en els quals les formes medievals eren també les acabades en -iment. Aquestes vaciŀlacions es posen de manifest en la dualitat encenement / enceniment (la primera forma era l'única variant que contenia el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, mentres que la segona apareix actualment de manera exclusiva en el diec) i en casos com torcement però retorciment; responement però componiment; batement, al costat de batiment, però rebatiment, combatiment i esbatiment; malmetement però entremetiment, i comprometement però prometiment.
Solució proposada
La normativa hauria de plantejar-se la conveniència de mantindre aquesta irregularitat: potser seria preferible assumir com a formes principals les regulars —i tradicionals— en i (o fins i tot substituir aquelles per aquestes), que són també les que ha mantingut sense excepcions tot el valencià. Aquestes últimes, com a mínim, haurien de ser admeses normativament.
ALIBERT, Louis (19882): Dictionnaire occitan-français, Tolosa, Institut d'Etudes Occitanes.
ALIBÈRT, Loïs (19762): Gramatica occitana, Montpeller, Centre d'Estudis Occitans.
ALMEIDA, J. i SAMPAIO, A. (19947): Dicionário da língua portuguesa, s.l.e., Porto Editora.
BRUGUERA, Jordi, ed. (1991): Llibre dels fets del rei en Jaume, 2 vols., Barcelona, Editorial Barcino.
COLOMINA I CASTANYER, Jordi (1997): Els valencians i la llengua normativa, Alacant, Generalitat Valenciana - I.de C. Gil-Albert.
COLÓN, Germà i GARCÍA, Arcadi, eds. (1981-1987): Llibre del Consolat del Mar, 4 vols., Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana - Fundació Noguera.
dcvb = ALCOVER, Antoni M. i MOLL, Francesc de Borja (1926-1968): Diccionari catalàvalencià- balear, 10 vols., Palma de Mallorca, Moll.
declc = COROMINES, Joan (1980-1991): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, 9 vols., Barcelona, Curial.
diec = INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS (1995): Diccionari de la llengua catalana, Barcelona - Palma de Mallorca - València, Edicions 3 i 4 - Edicions 62 - Editorial Moll - Enciclopèdia Catalana - Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
FABRA, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana, Barcelona, Tipografia de L'Avenç [Use l'edició facsímil d'Edicions Aqua, Barcelona, 1982].
- (1918): Gramàtica catalana, Barcelona, Ed. Aqua [Use l'edició d'Edicions Aqua, 19818].
- (19337): Gramàtica catalana, Barcelona, Tipografia de l'Avenç [Use l'edició facsímil de l'Institut d'Estudis Catalans, 1995] - (1956): Gramàtica catalana, Barcelona, Ed. Teide [Use l'edició de 19695].
- (1984): Converses filològiques (edició crítica a càrrec de J. Rafel), 2 vols., Barcelona, EDHASA.
CASANOVA, Emili (1990): «Elements per a una proposta lèxica», dins de FERRANDO, Antoni, ed. (1990): La llengua als mitjans de comunicació, València, Institut de Filologia Valenciana - Universitat de València, pp. 101-147.
GREVISSE, Maurice (198812): Le bon usage: grammaire française, París-Gembloux, Éditions Duculut.
LACREU, Josep (19984): Manual d'ús de l'estàndard oral, València, Universitat de València.
LLULL, Ramon (1972): Doctrina pueril (ed. a cura de Gret Schib), Barcelona, Barcino.
MASCARÓ, Joan i RAFEL, Joaquim (1990): Diccionari català invers amb informació morfològica, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
MUNTANER, Ramon (1999): Crònica (ed. a cura de Vicent Josep Escartí), 2 vols. València, Diputació de València - Institució Alfons el Magnànim.
RAE (200122) = REAL ACADEMIA ESPAÑOLA: Diccionario de la lengua española, 2 vols. Madrid, Espasa.
ROBERT, Paul (1977): Dicctionaire alphabétique et analogique de la langue française, 7 vols., París, Société du Nouveau Littré.
RUBIO VELA, Agustín (1985): Epistolari de la València medieval, València, Institut de Filologia Valenciana..
- (1998): Epistolari de la València medieval (II), València - Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
SOLÀ, Joan i al., dirs. (2002): Gramàtica del català contemporani, 3 vols., Barcelona, Empúries.
SOLDEVILA, Ferran (1971): Les quatre grans cròniques, Barcelona, Editorial Selecta.
VALLS I TABERNER, Ferran, ed. (1930-1933): Consolat de mar, 3 vols., Barcelona, Barcino.
ZINGARELLI, Nicola (199614): Lo Zingarelli. Vocabolario della lingua italiana, Milà, Zanichelli.
