A.
Acord Secció Filològica
B.
Informe de Frances Vallverdú per a la CCRTV
C.
Comentari sobre la pronúncia valenciana
Termes que designen la
unitat de moneda europea i la seva subdivisió: l'euro i el cent
(Acord de
la Secció Filològica del 16 de gener de 1998)
1
Els termes
masculins euro ('unitat monetària de la Unió Europea') i cent
('centèsima part de l'euro') prenen en plural les formes euros i cents,
respectivament, d'acord amb les regles de formació del plural en català.
2
Tanmateix, d'acord
amb el considerant número 2 de la Proposta de reglament (CE) adoptada pel Consell
de la Unió Europea el 7 de juliol de 1997, relativa a la introducció de l'euro,
«l'elecció del nom cent no impedeix la utilització de variants d'aquesta
denominació en l'ús quotidià dels estats membre». Així doncs, res no obsta
perquè el mot cèntim, que ja existeix en la llengua catalana, pugui
designar també, quan pertoqui, la centèsima part de la moneda que substituirà
la pesseta. Aquest significat ja és recollit en el Diccionari de la llengua
catalana, atès que el mot hi és definit com a «moneda que val la centèsima part
d'una unitat monetària». Per aquest motiu, la Secció Filològica recomana
d'emprar, preferiblement, el terme cèntim com a designació usual en
català de la subdivisió de l'euro.
3
Finalment, la Secció Filològica considera que, en la
pronúncia dels termes euro i cent, s'han de tenir en compte les
diferències fonètiques derivades de la diversitat dialectal que afecten,
especialment, la qualitat de les vocals d'aquests dos mots i el grup
consonàntic nt del mot cent. Així, per exemple, en el cas del
català central, la e de tots dos mots s'ha de pronunciar oberta, i la
vocal final de euro s'ha de pronunciar com una u; i, en el cas
del valencià, la t de cent s'ha de pronunciar.
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió Servei d'Assessorament Lingüístic
SOBRE ELS TERMES EURO I CENT
1. La meva
consulta a l'Institut d'Estudis Catalans i al Termcat a propòsit dels termes
«euro» i «cent» ha tingut una ràpida resposta. En efecte, la Secció Filològica de
l'IEC s'ha pronunciat sobre la qüestió en data 16-I-1998, segons consta en el
document adjunt.
2. L'acord
de la Secció Filològica coincideix amb els plantejaments del meu dictamen de 23
de desembre de 1997, per la qual cosa queden confirmades les recomanacions que
s'hi formulaven i que ara sintetitzo:
2.1. En el
parlar corrent i en el llenguatge periodístic, és recomanable l'ús del terme cèntim
per designar la fracció monetària, encara que oficialment el seu nom sigui cent.
2.2. Si es
compleixen les previsions actuals, la paraula cent no serà utilitzada a
nivell oral; però si calgués dir-la, s'hauria de pronunciar amb e oberta
i t sensible (és a dir, "sènt").
2.3. La
pronunciació catalana més recomanable per a la paraula euro és la més
coherent amb cada estàndard oral. Així, en català central la pronunciació
recomanada és amb e oberta i o neutralitzada (és a dir,
"èuru").
3. Demano
als Serveis Lingüístics de les emissores de ràdio i televisió d'aquesta
Corporació que difonguin aquestes recomanacions coincidents amb les de l'IEC.
Francesc Vallverdú
Assessor lingüístic de la CCRTV
Barcelona, 9 de febrer de 1998
1. La pronúncia valenciana del
mot euro tant pot ser amb la e tònica oberta com tancada. Fins i
tot sol ser més habitual amb la vocal tancada, que és la forma que consigna el Diccionari
valencià de pronunciació (ed. Bromera).
2. El fet que es pronuncie amb e
tancada no ens ha d’estranyar tenint en compte la llengua que ens fa
arribar el mot, el castellà —o les llengües, ja que el francés fa una mena de e
tancada—, i altres paraules que porten el prefix euro- com Eurovisió, Europa,
Eurolliga, eurodiputat, etc.
3. A més, en valencià, pels
motius que siga, hi ha alguns altres exemples de pronúncia de mots semblants
amb e tancada: “pero” (en lloc de però), mero, cel·lo,
neula, teula...
4. Tot i això —i ara farem un
vaticini—, a mesura que s’adopte la moneda en tots els àmbits, segurament la
tendència a obrir les vocals —que ja sabem que sociolingüísticament «fa més
valencià» fins i tot quan no toca— afavorirà l’obertura de la vocal e,
tal com s’esdevé en altres mots (clero, nel·lo...) i amb termes
d’un altre tipus (“Aspanya”, “astatut”...) que s’adapten als fenòmens propis
del valencià.
5. Com a conclusió diríem que
tant “éuro” com “èuro” són pronúncies catalanes acceptables, així com la forma
“èuru” tan esmentada. L’ús de la forma que més s’ajusta a la varietat pròpia
és, per tant, el criteri més simple que s’ha de seguir, sense oblidar que es
tracta d’un mot en fase d’adaptació i que pot adoptar qualsevol de les
possibilitats de la llengua.